Tot va començar una vesprada bascosa d'estiu en què l'avorriment i l'atzar em van conduir cap a la Seu de València perquè m'abellia veure de bell nou les excel·lències de la catedral; com ara la làpida que ens recorda que «Jo soc aquell qui en la mort prenc delit», o els àngels músics. Com que de mística el meu cervell n'admet la justeta, vaig decidir acabar la visita pujant al campanar, el mític Micalet que ofereix als visitants de la ciutat una panoràmica que paga la pena. Això devien dir tots els fullets turístics perquè les escales estaven de gom a gom, cosa per la qual vaig declinar l'ascensió dels 207 graons. Quan ja me n'anava, vaig observar que a la soca de l'escala hi havia una porteta que tenia obert un badallet d'un dit; la curiositat va poder més que la sensatesa i m'hi vaig abocar.
Per a la meua sorpresa, el Micalet tenia escales amunt i escales avall, també caragolades; únicament esperava que no foren altres 207 graons. Dues coses m'omplien de neguit: la foscor, que vaig combatre amb la llanterna del mòbil, i la por que algú tancarà la porteta per fora i haver-me de quedar a l'úter del Micalet almenys una nit. En aquell moment, però, em vaig sentir valent i vaig continuar la davallada. No sé quants graons vaig baixar, se'm va oblidar dur-ne el compte, però van ser-ne molts. Quan s'acabava l'escala, hi havia un barandat que anava fins a la paret. Si els fonaments eren com el campanar, devia trobar-me en una sala octogonal, les dimensions de la qual feien insuficient la llum de la llanterna. En arribar al final del sisé costat i il·luminar el seté i part del huité, el cor em va fer una pausa: m'havia paregut veure figures humanes. «Qui està per ací?», vaig dir. En acostar-me una miqueta, em vaig tranquil·litzar, eren estàtues que representaven figures humanes; n'hi havia quatre i es trobaven sobre un pedestal de metre i mig o més d'alçada.
M'hi vaig acostar tímidament i vaig enllumenar la primera de l'esquerra. La vestimenta em remetia als tòpics d'un trobador medieval. La segona era més gran i representava un home corpulent vestit amb un hàbit de framenor, els cabells i la barba els tenia llarguíssims. El tercer i el quart duien una vestimenta més moderna que les dues anteriors, potser de dues centúries més tard; ambdós duien una ploma a la mà dreta, a l'esquerra, el primer duia un pergamí i el segon, un llibre ben gruixut. Per pura lògica, vaig enllumenar el pedestal perquè moltes vegades hi venia el nom. Efectivament; el primer era un trobador occità anomenat Peitieu; el segon era Ramon Llull que, tot i no haver fet vots, vestia hàbit de monjo; el tercer era Ausiàs March, el poeta saforenc, i el quart, Joanot Martorell, amb el seu Tirant a la mà.
-Si no fóreu estàtues, m'agradaria tindre una conversa amb vosaltres -els vaig dir, conscient que em trobava a soles en aquella sala.
Com que no hi havia res més a veure, vaig tornar a il·luminar les estàtues amb una pregunta que em travessava el cervell d'orella a orella: Què feien aquelles estàtues a les entranyes del Micalet i no estaven exposades en algun lloc públic, sent com ho eren, els avis i els pares de la nostra literatura? Em vaig tornar a acostar als pedestals.
-Si no fóreu estàtues... -vaig tornar a dir, i me'n vaig anar.
-I si no ho fórem? -va dir algú des del fons de la sala.
Vaig sentir un calfred generalitzat, el cor bombava sang a tort i a dret per tal d'acudir a totes les emergències que el cos sencer sol·licitava. Algú devia haver baixat al soterrani del Micalet sense que jo me n'adonara i em feia una broma de mal gust. Em vaig girar, vaig il·luminar totes les estàtues i després tots els racons. Definitivament, tot devia haver sigut fruit de la meua imaginació, així que vaig decidir anar-me'n abans que m'arribara el deliri, tot i això vaig voler respondre a la pregunta que havia sobrevolat la sala.
-Si no fóreu estàtues, m'agradaria tindre una conversa amb vosaltres -vaig dir mentre me n'anava.
-I per què te'n vas?
En aquell moment si em punxen amb una agulla, no em trauen ni una goteta de sang. Vaig dirigir la llanterna cap a la primera estàtua i vaig veure que gesticulava amb els músculs de la cara. Sí, home! I m'havia de passar a mi, que tinc imaginació de sobra per a fer parlar una estàtua.
-Soc el cavaller Peitieu, d'Occitània. Per si és del vostre interés, us diré que soc el primer que va fer poesia en vulgar, poesia cortesana. I aquest del meu costat -deia mentre li feia una colzadeta amistosa- és Ramon Llull.
-I ara què voleu? -va dir amb veu profunda de canonge-, un altre que ens ha despertat, alguna cosa deu voler. Valencianets! -va dir mirant les estàtues de la seua esquerra.
-Jo soc aquell...
-Ja anem! Cunyat, tota la vida i tota la mort igual, quina pasteta d'home!
-No els aguante! -va exclamar Llull-. Peitieu, dis-los alguna cosa!
-Senyors -va dir-los refinadament Peitieu-, un home ens ha despertat, segurament deu tindre alguna cosa a dir-nos.
De sobte em vaig sentir com Diògenes davant d'Alexandre el Gran i els vaig demanar una ximpleria, no res.
-M'he passat tota la vida admirant-vos, sempre envoltats d'una aura que, sens dubte, us mereixeu, i sempre us he vist allà dalt, al nostre Parnàs; i ara, fa estona que alce el cap per a veure les vostres senyories. No em concediríeu el favor de baixar del pedestal i veure'ns als ulls, fit a fit?
El salt que van fer els quatre alhora van somoure els fonaments del campanar. Em vaig sentir completament intimidat, com si quatre delinqüents vingueren a saldar algun compte antic i impagat. En aquell moment, que les estàtues parlaren em resultava, fins i tot, normal; però que baixaren del pedestal i em tornaren a preguntar què volia saber, encara em costava d'empassar.
-Anem per parts -Llull semblava dur la mà- i per ordre. Que siga l'edat qui mene la conversa. Senyor...
-Joan, em dic Joan, i soc valencià d'Ontinyent, per a servir-vos.
-Vàtua Déu, senyor Joan, podeu començar pel trobador; després, jo mateix us atendré, en acabant el poeta March i, finalment, el romancer del Martorell.
-Jo no soc romancer! -es va queixar Joanot.
-No ni què! -va recolzar el poeta-. Per a dir «mare, em cague» escriviu quaranta pàgines.
-I vós -a Martorell se li encenia la sang-, ho voleu dir tot en quatre versos i no us entén ni el més avesat dels lletraferits.
-Silenci! -A Llull se li posaven els cabells verds.- Als dos se'ls ha de valorar en el seu punt just, però ara hauríem d'escoltar el que vol de nosaltres el cavaller Joan.
-Cavaller? -Martorell no hi estava d'acord.- Aquest home que vist pantalons curts i samarreta de colors és un cavaller? A això hem arribat?
-No soc cavaller, però tinc 140 cavalls que arrosseguen el meu carruatge (això m'havien dit a la concessionària d'automòbils).
-Cent quaranta? Deveu ser un gran senyor! -Martorell es fregava els ulls.
-Senyor -li vaig haver d'aclarir-, es diuen cavalls, però, en realitat, no ho són, és com si el vostre cunyat parlara d'un peix en lo bosc trobat.
-Ah! Borumballa, doncs!
-Hi haja pau, cavallers, hi haja pau. -Peitieu es ficava enmig de la picabaralla.- Podeu fer-nos una única pregunta a cada un de nosaltres. Penseu-la bé i seguiu l'ordre de l'edat.
Allò de tindre aquelles excel·lències literàries tan a l'abast em produïa calfreds i sensacions contradictòries, sobretot per la limitació d'una pregunta per personatge.
