Quan el timbre esgarrà l'ambient, un bram immens va arrancar del pati de l'escola i es va escampar pel poble i les muntanyes circumdants.
-Visca les vacances! Visca!
L'alegria va inundar rostres i atmosfera. Per fi, s'obria la porta al paradís: festes, banys llarguíssims, sopars a la fresca, hores per a estirar-se al sol mandrosament, permís per a llegir fins a tard... Era la promesa de l'estiu que començava en aquell mateix instant. En un sospir, tothom va amollar els refrescos amb els quals celebraven la fi del curs, i aules i corredors van quedar deserts. Bé, en realitat, no del tot.
-Encara estàs ací, Sebas? -es va sorprendre Matilde, la directora, en adonar-se de la presència de l'alumne de sisé.
Sebastià Llopis, tímid i reservat com pocs, però extraordinàriament brillant, mantingué el cap baix i no contestà.
-No tens pressa per anar-te'n amb els altres? Et mereixes un bon descans.
El xiquet continuava sense reaccionar. Matilde no sabia què dir:
-Què penses fer aquest estiu?
Ara sí que el menut li va regalar una mirada agraïda:
-Llegir.
-Molt bon programa! I te'n vas de viatge?
-No -va murmurar-. Ve una xiqueta a casa. Bé, a cals oncles, però li he de fer companyia.
-Aleshores en seràs el guia i li ensenyaràs moltes coses?
-No.
La directora dissimulà un gest de sorpresa per la rotunditat de la resposta.
-Bé, ja m'ho contaràs al setembre. Estic segura que serà una experiència fantàstica -feu la mestra per tancar la conversa i estalviar-li el malestar-. Que passes un bon estiu, perla.
-Bon estiu -repetí ell a males penes, mentre s'allunyava.
Matilde va romandre una estona contemplant-lo. Què era allò que la intrigava? L'encongiment de muscles del xicot? Aquella manera nerviosa de guaitar en totes direccions com si buscara la presència d'algú que s'haguera endarrerit? Va estar temptada de cridar-lo per esbrinar-ho però, en aquell mateix instant, el menut s'ajustà la motxilla a l'esquena i es llançà a caminar, capbaix, amb una pressa sobtada.
Quan Sebastià comprovà que tenia el camí lliure per a arribar a casa sense ensurts, abandonà precipitadament el pati on solien transcórrer els descansos escolars amb Màrius Peretó i Joan Francesc Clarà, els seus dos únics amics. Eren tan aplicats i impopulars com Sebastià.
Sebastià avançava encorbat per temor de fer-se visible a la resta del món.
-Si tu no els veus, ells no et veuen -reflexionava Màrius, quan algun malànima el feia redolar per terra, motxilla i entrepà inclosos, perquè deia que semblava una roda de camió-. Com si fora culpa meua -afegia, tot prement les dents.
Joanfran sempre intentava llevar-li ferro:
-Ens molesten perquè no tenen cervell. A qui li importa que tu sigues grandot, jo prim com un fil de cosir o un altre de color verd? M'ho pots dir?
I sempre acabaven rient repassant tota la meravellosa diversitat de cossos, colors i formes que hi podia haver en el món.
A Sebastià li faltava poc per a arribar al seu carrer. Després, una vegada ben tancada la porta de casa, deixaria a l'exterior l'angoixa que el tenallava. Va sospirar satisfet en veure la casa on vivia amb els pares, Maria i Ferran. No obstant això, en girar el cap per comprovar que no venia cap vehicle pel carrer Major, se li glaçà el cor: no l'havia sentit arribar i ara el tenia just darrere.
-Mira, mira, si és el sabudet de pacotilla...
Era el seu malson. El seu terror.
Era Lleonard Lluch, el Volat.
Quan Lleonard encara no caminava, tothom opinava que aquella criatura estava per menjar-se-la: tenia uns ulls que recordaven les castanyes torrades, uns llavis color maduixa i unes galtes com ensaïmades que entraven ganes de pegar-hi un mos. Tant ho van repetir que ell, estirat com una anguila, s'ho empassà i començà a creure que era extraordinàriament bonic i divertit, i que aconseguiria tot el que es proposara.
-Buààà! Per què no vole com ell? Per quèèè?
«Ell» era el canari que vivia a la gàbia penjada del sostre del saló. Feia segles que el pobrissó animalet no estirava les ales, però aquest detall insignificant no semblava atordir Lleo. El menut només sabia que la miniatura d'àguila que tenia a casa, tan pàl·lida i tan poca cosa, tenia dues precioses ales, mentre que ell, un homenot crescut de sis anys, s'havia d'aguantar les ganes de volar i xafar terra igual que ho feien els gossos pudents o les vaques avorrides.
-No és just. Per què ell sí i jo no? Buààà...
Els seus pares, magnífiques persones ben carregades de paciència, intentaren suportar aquell pesar amb un somriure forçat als llavis.
-No patisques, gatet; la setmana que ve tindràs ales.
Aquesta vegada, però, li van fer prometre que, o es portava bé i deixava de protestar fins que apareguera l'objecte tan anhelat, o amb les aletes de nadar ja anava arreglat. Lleonard va acceptar les regles del joc i es pot dir que durant
aquells dies el seu comportament va ser exquisit i la vida de la humanitat més feliç. Al cap d'una setmana, quan va obrir la magnífica capsa de cartó i en va traure unes autèntiques ales blanques, immenses i toves, va aplaudir d'alegria, se les va acoblar i va avisar tota la colla perquè ningú no es perdera el primer gran vol interplanetari de Lleonard Lluch. Va estar tot el matí corrent com un dimoni per l'empedrat, amb dos alerons enganxats al cos, fent saltats. Però al cap de dues hores, cobert de pols i ferides, fart de les mofes i dels comentaris malintencionats del veïnat, les va llançar al primer contenidor que va trobar camí de casa, pujà a l'habitació i allí va romandre una setmana sencera gemecant i renegant.
Aquell episodi el va marcar: no sols tothom es va riure d'ell durant molt de temps, sinó que, a més, li va quedar el malnom del Volat. Amb l'esforç que li havia costat portar-se bé durant set, set!, llarguíssims dies, i tot per a res. Conclusió: no va tornar a ser mai bo. Es va convertir en un especialista a cometre barbaritats i a gastar bromes pesades, o com vulgueu dir al fet de dedicar-se nit i dia a molestar la família, els veïns, els companys de classe, les xiques, els animals, els arbres i les flors, els vidres i les rodes de cotxe. Només dues persones al món estaven disposades a suportar-ne els canvis d'humor i la tirania. Ens referim als bessons Barrut, Boti i Petrarca, dos trossos de suro que havien fet lliga amb Lleo des d'aquell dia llunyà en què, amb el darrere encara folrat de bolquers, s'havien conegut a la consulta del pediatre. En aquella ocasió, els tres nadons van trobar excitant buidar la llet dels biberons en la valuosa peixera d'animalons exòtics del pediatre Marcià. Hi va haver un gran disgust a la consulta, però els tres menuts ho trobaren d'allò més enginyós, i diuen les males llengües que va ser en aquell mateix instant quan van segellar un pacte de fidelitat entre ells que, transcorreguda una dècada llarga, romania intacte. Ara, convertits en uns milhomes sequeruts i plens de grans, per culpa, afirmaven, dels pares que els obligaven a romandre a casa estudiant mentre que els companys creixien a l'aire lliure de partit de futbol en partit de futbol, eren convidats habituals del despatx de la directora. Amb tot, es veia vindre de lluny que tard o d'hora algú els pararia els peus. El que ningú no imaginava, però, era qui aconseguiria agafar aquests tres pel coll i dir-los quants en fan dos i dos.
