El castell de la reina de Gledamoar feia dos dies que era assetjat i la muntanya al cim de la qual havia sigut construït va començar a créixer per enlairar-lo cel amunt i convertir encara en més difícil per a l'exèrcit enemic l'accés a la fortificació.
El castell de la reina de Gledamoar tenia fama d'inexpugnable, amb un fossar tan gran al voltant que s'hi lliuraven batalles navals, amb una muralla tan grossa que el fantasma del cavaller Farfilonio no podia travessar-la i amb unes torres de defensa tan altes que els soldats invasors que les escalaven, quan arribaven dalt, ja eren ancians. A més, els arquers que el defensaven disposaven d'unes fletxes que, quan les disparaven, buscaven elles mateixes l'objectiu i corregien la seua trajectòria en l'aire.
Però el castell de la reina de Gledamoar no s'havia enfrontat mai a un enemic tan dur com aquell. Els havien tirat oli bullent i ells ho aprofitaren per a fregir carn empanada, mandonguilles d'abadejo amb pernil i torrades de pa de dacsa amb ous de guatla. Després decidiren tirar-los aigua bullent i ells ho aprofitaren per a coure creïlles, bledes i bròquil, feren un descans en la batalla i van seure a menjar. Quan acabaren, entre grans rialles, cridaven:
-Ara ens podríeu tirar un cafenet calent!
De seguida, les tropes assetjadores reiniciaren el combat. Portaven unes catapultes enormes per a poder assolir l'altura formidable de la fortalesa. Algunes de les pedres que tiraven impactaren contra la lluna i la van omplir de cràters, perquè abans era llisa com un ou. Unes altres es van quedar en òrbita al voltant de la Terra durant molts anys.
L'enemic va construir unes escales llarguíssimes, però no eren per a recolzar-les contra la muralla i intentar superar-la, sinó per a arribar fins als núvols foscos que feia mitja hora que s'havien parat al cel que cobria la batalla. D'aquells núvols de tempesta, els soldats recolliren centenars de llamps que després donaven als seus arquers, els quals els preparaven amb els seus arcs i els disparaven contra els defensors del castell de la reina de Gledamoar. Els llamps eixien dels arcs a tota velocitat, s'enlairaven i arribaven al castell, on causaven una gran destrucció. La reina va convocar el mag Bracalte, que vivia al subsol de la fortalesa, perquè trobara una solució contra aquella pluja de llamps. El mag Bracalte era molt respectat al regne de Gledamoar. Tenia 947 anys. Entre alguns altres prodigis, havia aconseguit que als hiverns de Gledamoar els dies duraren més, rodejant el sol amb una cadena molt grossa, de diamant, i ancorant-lo a terra gràcies a una colossal àncora d'or.
La reina va acompanyar Bracalte als merlets del castell i li va dir:
-Mira.
Bracalte va mirar i va veure com els arquers de l'adversari els tiraven llamps.
-Has d'impedir això, Bracalte -va dir la reina.
Bracalte es va dirigir a tota pastilla cap a la seua cova subterrània. Hi va pensar i pensar i, al cap d'un temps, va exclamar:
-Eureka! Ja ho tinc!
Va pujar a una de les torres amb una barra metàl·lica molt llarga i la va instal·lar sobre el sostre. En realitat, Bracalte havia inventat el parallamps. A partir d'aquell moment, tots els llamps que disparava l'enemic es desviaven del seu rumb i acabaven impactant al parallamps.
En això, l'invasor va construir una gran catapulta amb la qual dispararen una fletxa encesa feta amb el tronc d'un roure de set-cents anys i la fletxa gegant va passar de llarg i va arribar al firmament, on es va convertir en un cometa que encara hui continua vagant per l'univers.
L'invasor, després, va decidir utilitzar els seus elefants domesticats, que tiraven per les trompes uns grans dolls d'aigua contra el castell, fins que aconseguiren inundar-lo del tot. Però els del castell tenien camells domesticats que es van beure tota l'aigua.
Després, l'invasor va decidir utilitzar un ariet per a tombar la porta d'entrada. Consistia en un gran tronc que duia, a un extrem, el cap d'un moltó. Per això, per les muntanyes dels voltants, hi havia un moltó que anava pel món sense cap i, com que no tenia cap, feia coses sense sentit, com ara baixar a les valls profundes, en compte de pujar als cims de les muntanyes. La porta d'entrada del castell estava feta d'una fusta molt dura i les frontisses havien sigut fabricades pel millor ferrer del regne, i no hi va haver manera d'enderrocar-la amb l'ariet, i el cap del moltó va tindre mal de cap tres dies.
En aquell punt, l'invasor va decidir excavar un túnel que arribara fins al castell, per a poder penetrar-hi. Dos-cents homes amb pics i pales es posaren a la faena i als huit o nou metres de profunditat van trobar una mina de maragdes que no es presentaven en brut, sinó ja tallades, i tots deixaren de cavar al crit de «Som rics!» i se'n van anar a viure la seua nova vida de milionaris, que era millor que la de soldats. Al cap de pocs dies, havien dilapidat tots els diners i tornaren a sol·licitar la plaça de soldat. Els tornaren a donar els pics i les pales i continuaren la faena de cavar el túnel. No ho calcularen bé i es posaren a cavar sempre cap avall, de manera que arribaren al centre de la Terra, on es van fondre els pics i les pales i hagueren de desistir de cavar el túnel i tornar a la superfície.
L'invasor, en aquell punt, va decidir construir un cavall de fusta de grans dimensions, buit per dins i assentat sobre una plataforma amb rodes. Oferirien a la reina el cavall com un regal en prova de la seua bona voluntat i ella l'entraria al castell sense saber que, a l'interior, hi havia tres-cents soldats enemics que s'afanyarien a ocupar la fortificació. Per a construir aquell cavall, feren acudir els fusters més reputats de la regió i el cas és que el feren tan ben fet, amb tanta perícia, que el cavall de fusta es va convertir en un cavall viu i se'n va anar al galop, buscant camps de civada i fenoll.
Després, l'invasor va muntar els canons, que disparaven canonades terribles contra el castell, i els defensors també dispararen els seus canons. El combat va durar tant que l'exèrcit del castell no va tardar a quedar-se sense bales i va ser aleshores que el fantasma del cavaller Farfilonio va fer servir, com si fora una bala de canó, la bola que duia enganxada a la cadena que estava condemnat a arrossegar. Disparaven la bola del fantasma del cavaller Farfilonio i, després, el fantasma del cavaller Farfilonio la recuperava recollint la cadena a la qual estava unida i així la podien tornar a disparar. Però els canons enemics eren cada volta més eficaços i havien començat a fer molt de mal.
La reina va endevinar que perdria la guerra sense remei. Desesperada, va caure abatuda sobre el seu tron. En això, el bufó reial se li va acostar i parlà de la manera següent:
-Majestat, deixeu-me intentar-ho a mi.
La reina el va mirar amb la incredulitat als ulls.
-Però quines idees tens! -el va recriminar.
-Estem pràcticament vençuts, majestat. No hi ha res a perdre -va dir el bufó.
La reina va assentir amb un gest i el bufó va guaitar als merlets i va començar a contar relats humorístics, acudits extraordinàriament divertits, i feia carasses molt còmiques, i imitava perfectament la veu de la reina mentre intentava uns salts estrafolaris i feia sonar els seus cascavells, i tot això resultava tan graciós que als soldats enemics els va entrar un atac de riure i deixaren de lluitar.
