P Per què naixen «Programar al revés» y «El diseño de unidades didácticas hoy»?
R Es palpava la necessitat d'unificar els criteris en relació a la manera de procedir en la programació didàctica. Ens vam juntar uns companys de departament i vam formar un equip per a poder establir un procediment comú perquè, si no, el tema es repetix. Es parla de programació en molts llocs i de moltes maneres però no de la mateixa forma. Això fa que els alumnes isquen de la facultat sense tindre una formació sòlida de com procedir. Però això ha de realitzar-se d'una forma que estiga ben actualitzada, que tinga a veure amb el que la investigació educativa diu que ha de ser i no amb el que s'està fent en els centres, que no sempre té a veure amb el que cal fer, sinó amb el que sempre s'ha fet.
P Quines claus extrau de les publicacions?
R A Programar al revés es planteja un procediment perquè siga possible acostar-se al fet que els aprenentatges siguen el punt de partida i d'arribada. Té una visió més universal. «El diseño de unidades didácticas hoy» té una visió més local i es proposen exemples amb el currículum de la Comunitat Valenciana. A més, totes dues publicacions no sols estan enfocades per als alumnes, també pretenen ser una eina útil per als professors i professores.
P Quines mancances tenen els estudiants que finalitzen la carrera de Magisteri?
R Tenen moltes. No podem parlar com si fóra un col·lectiu homogeni però en general, en qüestions de disseny curricular, crec que hi ha poca certesa de com fer-ho bé. Llavors, què substituïx a eixa certesa de com fer-ho bé? Amb el que es demana en les oposicions que, moltes vegades, estan formades per tribunals de professors que tampoc tenen una formació excessivament actualitzada, i la manera de preparar-se per a elles sol estar en mans d'acadèmies. També hi ha una altra cosa i és que crec que no queda clar qui ha de fer classe en les facultats de Magisteri, no els ensenyen a ensenyar perquè els seus professors no sempre tenen una formació inicial suficient com per a formar mestres. Els docents d'ara tenen formació en disciplines, se centren en això i no en com formar persones que porten al màxim les possibilitats de cada estudiant.
P Per què es generen estes mancances?
R Hi ha diversitat de motius. A més de tot el que he dit abans, també hi ha una espècie de mal entesa llibertat de càtedra sense pensar si això és coherent amb el que els alumnes han pogut aprendre en altres assignatures. Amb la qual cosa es perd la perspectiva. Jo no dic que hi haja una sola manera de fer les coses, però sí que cal arribar a acords i prendre accions, perquè en cas contrari és molt probable que tot siga relatiu i acaben sense saber la forma en què han de fer-ho. Els alumnes s'adapten al que els professors van demanant perquè el que volen és aprovar i no els convé en absolut mostrar el seu desacord en relació a la proposta de cada professor.
P L'alumnat és conscient de tot això?
R Quan ho expliques, si. Però perquè els alumnes siguen conscients, hem de fer un treball previ amb els docents, tant amb els quals estan en formació com aquells que són professionals perquè tot això té una evolució. Si no hi ha formació contínua, el referent que tenen és el que han aprés i, per tant, l'experiència es reproduix a si mateixa. En Educació és molt difícil canviar les pràctiques si no hi ha un canvi de paradigma teòric perquè la pràctica reproduix la pràctica. Per això és tan fonamental invertir en formació. A Espanya solem fer que les coses canvien des de dalt sense adonar-nos que si volem que això siga possible, hem de preparar als qui han de portar avant el que es decidix.
P Com es fa una programació?
R Hi ha tres maneres de fer-la: des dels objectius, des dels continguts o des dels criteris d'avaluació que recullen els resultats d'aprenentatge que esperem que els alumnes hagen obtingut en acabar un període de temps. Als llibres apostem per això últim. A més, eixos criteris d'avaluació, recullen una cosa que s'hauria d'haver fet des de fa molt i que estem en camí, que és que això siga competencial, és a dir, que els alumnes aconseguisquen huit competències clau quan acaben l'educació obligatòria. Set en el cas d'Espanya. Esta manera de programar fa que això siga possible perquè els aprenentatges que els demanarem als alumnes seran competencials: establir què han d'aprendre i que això siga una bona combinació de coneixements, però també d'habilitats i actituds en un context, la qual cosa seguix el desenvolupament de les competències. El següent seria establir quines serien les proves d'avaluació que haurien de superar per a evidenciar que això és així.
P És difícil dissenyar unitats didàctiques?
R No és fàcil però és lògic. Jo crec que el problema ve més d'una falta de rigor que d'escoltar què ens vol dir el criteri d'avaluació que ens indica què és el que han d'aprendre els alumnes. Cal començar a pensar des d'ací i no veure quina programació m'encaixa millor o quin llibre de text em dóna la programació que més m'agrada, sinó convertir als professors en autèntics dissenyadors de currículum, apoderar-los en la seua professió i que no siguen mers aplicadors de llibres de text. Ells han de decidir quina és la manera millor que s'aconseguisca el que es vulga aconseguir amb els seus xiquets en el seu col·legi.
P Com veu el sistema educatiu de la Comunitat Valenciana?
R Crec que el sistema va, més o menys, però podria anar molt millor. El professorat treballa, i molt, hi ha professors amb una grandíssima dedicació i vocació. S'estan fent moltíssims esforços però queden coses per millorar, com per exemple, canviar de paradigma en la manera de pensar, establir un lideratge pedagògic clar en els centres perquè els professors creuen que tenen llibertat de càtedra mal entesa en el sentit que ells estan al servei d'una proposta col·lectiva i contribuixen a la seua formació en cooperació amb altres professors. També caldria, independentment dels corrents polítics, històries o altres interessos, centrar-nos en l'aprenentatge i la millora de l'educació dels alumnes. Si els posàrem en el centre, la cosa canviaria molt.
