Jo, Cèsar Borja, duc Valentinus, conestable i capità dels exèrcits de Navarra, antic protonotari apostòlic, canonge de València i de Lleida, ardiaca de Xàtiva, arxidiaca de Tarragona, bisbe de Pamplona, arquebisbe de València, cardenal de Santa Maria Nuova, capità dels exèrcits pontificis, duc de la Romanya i tants i tants altres títols com he ostentat en els meus intensos 31 anys, estic espantat per primera vegada a la vida. Perquè jo, Cèsar Borja, fill del majestuós Papa Alexandre VI, l'orgullós Roderic de Borja nascut a la ciutat de Xàtiva i governador durant més d'una dècada de tota la cristiandat, sé que avui moriré.
No lamente saber que mai més no veuré nàixer un nou dia. Fa temps que crec que el meu cor no anhela cap altra cosa que la mort. Tan sols l'orgull per no morir enverinat ni reclòs ni humiliat entre les parets fredes de la cel·la d'un castell enemic, m'ha mantingut amb vida fins avui. Només això ha aconseguit imposar-se a un destí que tenia dictada la sentència fatal ja fa molts anys. Ni la malaltia ni la deformitat, ni la gran davallada que m'ha fet caure des de l'Olimp del poder han pogut amb mi. Mai. Fins avui.
Ara s'han acabat les moratòries. He rebut l'advertiment que el meu temps s'acaba. El mateix avís que potser Déu o la providència va enviar a mon pare el jorn en què començava la fi del seu pontificat gloriós. Llavors jo no vaig creure en un presagi que el Papa va saber llegir perfectament. Ara, però, no en tinc cap dubte. No tornaré a veure l'eixida del sol. Tan sols espere que el destí finalment em siga benèvol i m'haja reservat l'honor de perdre l'últim alé de vida en batalla, amb una espasa a la mà, brut de la sang dels meus enemics, lluitant contra tots aquells que pretenen esborrar del món la figura gloriosa de Cèsar Borja.
Era com avui, a trenc d'alba. Per una de les finestres obertes d'aquella xafogosa calor de l'estiu romà, entrà a la cambra pontifícia un mussol mig estabornit i desorientat. L'ocell feu un parell de voltes irregulars per l'estança, giragonsant, atraient les mirades de tots els que acompanyàvem el Papa en aquell moment. Es va fer a la sala un silenci expectant mentre seguíem amb els ulls el vol incert de l'ocell. Llavors, el mussol es desplomà de sobte i caigué als peus de mon pare.
Alexandre VI va perdre el color del rostre i em mirà. Va ser l'única vegada que vaig veure la por als ulls de l'home més gran que mai ha ostentat l'apel·latiu de papa de Roma. La mateixa certesa de tenebra que sent jo ara mateix.
-Un mal averany -em xiuxiuejà amb veu esquerdada després de fer eixir tothom de l'habitació.
No li vaig fer cas, però els esdeveniments posteriors a aquella matinada en què preparàvem la celebració de l'onzé aniversari de l'elecció de mon pare com a pontífex del món cristià, van demostrar que ell tenia raó.
També aquest matí un mussol ha entrat a la meua cambra. Era negre com la nit, com les robes que des de fa molt de temps m'identifiquen, com la mort. I ni tan sols ha volat indecís pel pavelló on estic allotjat amb les meues tropes. Simplement, ha vingut a morir als meus peus com un auguri fosc, potser com l'advertiment que he de preparar la meua ànima perquè el judici de Déu és prest a començar.
Per això cal que faça examen de consciència, que per darrera vegada passege pels camins irregulars de la meua vida detenint-me allà on la memòria mai més no hi podrà retornar, que travesse per aquells escenaris on he sentit, on he matat, on he gaudit dels cossos de les dones més belles, on he conspirat, lluitat i vençut, però també on he sucumbit en derrotes miserables i injustes.
Al llarg de la vida he comés molts pecats, accions que exigeixen un penediment que no sent. Molts han vist en mi la imatge d'una bèstia, d'un home violent i salvatge que s'ha delectat assassinant els adversaris i humiliant els enemics, que ha gaudit violant dones i incendiant ciutats. Però, encara ara, si realment és arribada l'hora de la mort, no sé si aquells actes han estat mal fets o han estat fruit de les extraordinàries circumstàncies que m'ha tocat viure. Potser si revisc en la meua ment els fets que m'han conduït a aquesta freda matinada on tot acaba, sabré discernir-ho. Potser així, quan estiga davant de la presència de Déu Totpoderós, demanaré clemència pels meus pecats i assumiré la culpa per les obres que he realitzat.
Érem a mitjan mes d'agost d'aquell 1492 i ja feia unes quantes jornades que mon pare romania al conclave, reclòs i incomunicat amb la resta de cardenals. No se sabia quant de temps trigarien a elegir nou papa ni quines estranyes aliances es produirien.
El procés s'havia iniciat setmanes abans, quan l'anterior papa encara agonitzava. Sobre Roma s'estenia una conxorxa de conspiracions, d'acords i de traïcions. Tothom actuava com un voltor per aconseguir la millor part del botí i un lloc més alt en l'escalafó que el nou règim crearia. I, sobretot, hi havia la lluita per una cadira: el tron del papa.
A la ciutat, a l'entorn dels murs clausurats on els cardenals negociaven i votaven en secret, hi havia mil rumors. El noms dels cardenals Giuliano della Rovere i Ascanio Sforza, protegits per les famílies més poderoses del territori, eren els favorits. Però la seua elecció no era segura perquè podia significar un bany de sang entre els partidaris i els detractors.
Durant els dies posteriors a la mort del vell papa Innocenci VIII el mercadeig i les pressions s'havien incrementat. No obstant això, en el moment de cloure's la porta del conclave encara no hi havia res decidit. Rere les parets sagrades on els cardenals votaven, ningú no podia influir-hi ja ni ningú no podia fer res més que especular o resar demanant un resultat favorable als seus interessos. La cristiandat esperava i aguantava l'alé.
Mentrestant jo, a Siena, em preparava per al Palio, una de les festes més belles del món. Els barris de la ciutat competien a cavall en una cursa al voltant de la Piazza del Campo per l'honor d'aconseguir l'estendard de seda que proclamava com a vencedor del desafiament.
Potser no era molt apropiat per a un servidor de Déu viure la festivitat de l'Assumpció de la Verge fora de les parets d'un lloc sagrat, amb el recolliment que es pressuposa a un bisbe de la Santa Mare Església. Però quan tens divuit anys, diners i bellesa, no hi ha res més engrescador que la ciutat de Siena.
Ni tan sols el presumpte vot de celibat assignat a la condició de bisbe de Mallorca que llavors ostentava em podia refrenar. Per això, a l'interior de les tavernes i enmig de la gatzara i la música que ornaven la ciutat, vaig oblidar que a tres dies a cavall de distància es decidia el meu futur i el de la meua família i, sobretot, l'avenir del món cristià.
El genet arribà passat el migdia. Feia hores que em buscava, però la multitud de gent aplegada de tota la comarca li havia dificultat la tasca. Finalment el missatger em va trobar a la taverna.
El genet duia una petita lletra que em va lliurar cerimoniosament. La vaig obrir amb dits nerviosos i hi vaig trobar escrites només dues paraules en llatí: Pontifiquem habemus.
-Qui? -li vaig preguntar ansiós en llegir-les.
-Fa tres jornades -digué el missatger-, sota la inspiració de Déu han elegit el vostre pare, el cardenal Roderic de Borja. Sa Santedat ha pres el nom pontifical d'Alexandre VI.