Ma mare està com una col

És que ma mare és ballarina. Treballa a l'auditori de la ciutat, actua en musicals, que són com una mena d'obres de teatre en què la gent s'ho diu quasi tot cantant o ballant. Assaja moltes hores, perquè l'apassiona la faena que fa i la vol fer molt i molt bé. Així que balla a l'auditori, a casa i a tot arreu. Jo dic que està com una col perquè ella, si de sobte se li acudeix un pas, el fa, i no es talla gens, sabeu? Es posa a ballar i punt! Li té igual que estiguem al carrer, com a la porta de l'escola, com al metro, com al supermercat a la cua del peix. Sempre està ballant o parlant de futbol, ma mare. Com una col, ja us ho he dit.

-Què dius ara! -requestava ma mare a ma tia-. Va ser un penal com una catedral!

-Au vinga, Maria, per favor! -feia ma tia Teresa-. Que es va veure clarament com es va tirar a posta dins de l'àrea! Jo, si haguera sigut l'àrbitre, li hauria tret una targeta roja que...

-Targeta? De què vas? -defensava ma mare com si li anara la vida-. Targeta per al defensa!

Jo vaig mirar de ficar-hi cullerada. En ball no era una entesa, però si volien parlar de futbol, també hi tenia moltes coses a dir, eh?

-Mare, mare...

-Quèèè?

-Que, hui, al pati, jo també he fet un gol de campionat, eh? Mira, he avançat des del mig camp i, regatejant, he passat tres jugadors de l'equip contrari, saps? Però m'han fet una falta. Fora de l'àrea, eh?, que no ha sigut penal. I jo, eh?, l'he tirada directa, per damunt dels caps de la barrera, i el porter, que era Donat Pesat, eh?, no l'ha vista venir, i li he marcat un gol per l'escaire a dos dits del travesser que...

-Marta, per favor! -va fer ma mare amb cara de no haver-me escoltat en cap moment-. No veus que estem parlant?

I jo què? Jo no estava parlant?, eh? Bah! Adults! Era clar que a ma mare i a ma tia els era ben igual que jo li haguera fet un gol espectacular mereixedor d'una final de la Lliga de Campions a Donat Pesat.

Per si ho voleu saber, Donat Pesat és el porter de l'equip contrari. En realitat li diuen Donat Sánchez, però jo abans li deia Donat Pesat perquè era un pesat. És que sempre m'estava fent regals i coses d'aquestes. Vull dir que se li notava d'una hora lluny que estava per mi, sabeu? I jo no volia saber res d'ell perquè era un plom, compreneu? Per això li deia Donat Pesat.

Com que aquelles dues no em feien ni cas, vaig passar d'elles. I ma mare i ma tia van continuar a la seua, i ni se'n van adonar quan em vaig fer la fonedissa amb l'entrepà de formatge i vaig desaparéixer.

Havia tirat arrere amb la idea de trobar-me amb Marc i la colla. Marc era el davanter del meu equip. Ell i jo féiem una bona parella. Però, de futbol, eh?, de futbol i avant, eh? Vull dir que jo, des de la banda, tinc un art especial per a centrar bones pilotes i ell..., ell remata bastant bé, la veritat. Doncs això, que feia idea de trobar-me'l, a ell i a la resta de l'equip. Perquè, si ma mare i ma tia s'havien entestat a discutir de futbol, encara tindria bona cosa de temps per a jugar un partit al parc, mentre m'acabava l'entrepà i encara podria córrer per un altre carrer i arribar a casa abans que elles. I sense que se n'adonaren!

Però no em vaig trobar amb Marc, no. Qui venia de cara era Donat Pesat. I com que llavors era un pesat, vaig fugir d'ell com un llamp i em vaig amagar a corre-cuita a l'alqueria de Bernat.

Ho tenia prohibit. Però no tenia altre remei si em volia amagar de Donat Pesat. A ma mare no li feia gens de gràcia que entrara a l'alqueria de Bernat. Deia que estava completament grillat, que a una persona que feia les coses que feia ell li havia de faltar un bull necessàriament. Mira qui parla! La ballarina constant! A més, a mi si estava a mig bullir o no, m'era ben igual. Ma mare també està com una col; ben bullida, potser, però com una col, si més no. Així que en teoria ja estic acostumada a tractar amb grillats (això a ma mare no li ho he dit mai, eh?, però ho he pensat, la veritat). A més, a mi Bernat no em sembla que estiga boig. Crec que és una persona molt divertida i prou. Li agrada disfressar-se, riure, cantar, jugar... I sembla mentida que a ma mare, amb tantes ganes de ballar com té, que no li anaren gens aquella mena de jugarotes. Sempre em deia que ni el mirara, que no em convenia relacionar-me amb ell.

-Ah, no? -se'm va escapar una vegada-. Doncs..., tu sí que t'hi vas relacionar, eh?

-Jo? Per què ho dius, això? Vinga, per què ho dius? D'on t'ho has tret, que aquest científic boig i jo puguem tenir res a veure? Com ho pots pensar? Qui t'ho ha dit? Per què ho dius?, vinga! T'ha dit alguna cosa, ell?

I va continuar fent-me preguntes d'aquelles d'interrogatori de policia i jo li vaig haver de dir:

-Tranquil·la, que ningú no m'ha dit res, no.

-Ah! És que si t'ha dit alguna cosa algú, és tot mentida, de manera que... ja ho saps!

-Que no m'ha dit ningú res! Ho he dit per dir-ho, i ja està!

I ho vaig deixar córrer perquè no volia que descobrira que jo li havia regirat les fotos sense demanar-li permís, ni que n'havia vist una de quan era més jove en la qual apareixia molt somrient abraçada a Bernat, que també era un poc més jove i que duia els cabells engominats i pentinats cap a darrere amb una cua. Així és que..., jo tenia raó.

Però vaig callar.

La veritat és que no només era ma mare la que li tenia tírria al pobre Bernat, la majoria dels pares el veien com un perill públic. Fins i tot havien anat a la policia amb la idea de fer-lo fora del barri. Però Bernat va justificar amb papers que tenia tot el dret de viure on vivia i de fer la vida que feia. Va demostrar que era un ciutadà respectable per més coses que diguera el veïnat. I no el van poder fer fora. Els de la colla ens vam alegrar, perquè, tot i que semblava un científic ben extravagant i grillat, ens divertia molt amb els seus experiments estrafolaris. Els grans, ma mare la primera, li deien el científic boig, però en realitat li diuen Bernat Arrufat. Tot i que jo moltes vegades li dic BAB i a ell li agrada.