Aquell divendres, com cada matí que és a casa, el pare estava totalment absort llegint l'Independent. Li agrada desdejunar-se amb les últimes notícies, sobretot les internacionals. Més que res, per raons de feina: és enginyer d'una multinacional informàtica que té fàbriques arreu del món, i es veu obligat a viatjar molt sovint a zones on la situació social i política no és gaire estable. En el moment en què jo entrava a la cuina, sostenia el periòdic amb la mà esquerra mentre amb l'altra mirava de mullar una torrada. De vegades fins i tot l'encerta! La mare diu que això de llegir a taula és un dels mals vicis que ha agafat durant els seus viatges. La Núria no havia baixat encara. Devia haver aplegat a altes hores de la nit. Amb l'excusa del final de curs i de les proves d'accés a la universitat, la meua germana major havia sabut engalipar la mare amb les seues bones paraules. No recorde ben bé el raonament, però més o menys anà així: que si el cansament de les neurones, que si necessitava desinhibir-se un poc de tants papers i tantes hores d'estudi, que l'Ester i jo armàvem massa rebombori i l'obligàvem a un esforç addicional... i no sé quants romanços més. Té un morro que se'l xafa. No sé d'on trau tota aqueixa xerrameca. Cada dia tinc més clar que té un bon futur com a advocada.
-Ha entrat algú?
Vaig captar la ironia del pare. Em va eixir un bon dia inaudible i vaig seure al costat de l'Ester, que remugà quan, en passar pel seu darrere, li vaig clavar una clatellada. (Això de fer la punyeta a les germanes menudes s'ha convertit ja en tota una tradició, i les tradicions, com va afirmar no sé qui, cal conservar-les.) Vaig examinar el que hi havia damunt la taula: suc de taronja, cereals, llet, café, torrades, mantega... La veritat és que això dels grans desdejunis em regira l'estómac. No sé com la gent pot engolir tant quan acaba d'alçar-se de dormir. Aprofitant que semblava estar passant desapercebut, em vaig decidir per un got de llet amb un rajolí d'aquell café tan fluix que fa la mare. Però just en aquell instant ella hi entrava, i el sermó només va tardar dos segons:
-Francesc, t'he dit mil vegades que no m'agrada que prengues tant de café.
-Vinga, mare, no crec que siga café el nom que se li pot donar a açò. És com la malta que pren la iaia. A més, ja saps que si no en prenc m'adorm a classe.
-Hui no tens classe, no?
Havia estat lent i m'havia enxampat. I és que de bon matí no soc persona: em fot moltíssim alçar-me d'hora i, normalment, fins que no passa la segona classe estic a la lluna i vaig pel món una mica zombi. Aquell dia, efectivament, no havia d'anar a l'institut. El Seminari d'Història havia programat per a tots els grups de primer una visita matinal al Museu de les Civilitzacions i una sessió de cinema a la vesprada. Això significava aparcar l'ensopiment diari i fer una mica de festa. Almenys per a mi: m'atrau bastant el fet d'esbrinar coses sobre formes de vida antigues, però m'avorreixen les classes. No sé, tal volta soc un poc especial. Els de la colla en fan befa, d'aquesta afició, i diuen que estic una mica guillat. Però a mi m'importa ben poc el que pensen. Trobe que estar tothora donant-li puntades de peu a un baló o matant marcians amb cara d'estaquirot és una manera bastant ensopida de passar el temps.
El dia, a més a més, podia ser propici per a xarrar un poc amb l'Anna. Feia quasi un mes que no me la podia traure del cap. I això que, fins aquell moment, m'havia passat totalment desapercebuda, possiblement a causa del seu caràcter, que jo intuïa senzill i reservat. La primera vegada que vaig estar davant d'ella, m'impressionà tant que fins i tot em va haver de preguntar si em passava alguna cosa, perquè m'havia quedat bocabadat mirant-la fixament mentre parlava. No eren només els seus negríssims cabells, ni l'expressivitat sonora d'uns ulls que semblaven tenir vida pròpia; era tota ella, amb la naturalitat d'uns gestos en absolut postissos i amb una forma de parlar que traïa una sinceritat generosa. L'Anna anava al grup B i no hi coincidíem gaire. Havíem parlat unes quantes vegades en el temps d'esbarjo, comentant en grup algun detall sobre algun examen, però res més. (Confesse que soc bastant tímid amb les xiques, i sempre pense que cap de les que realment m'agraden es fixarà mai en mi.) El pitjor de tot és que jo advertia que ella no evitava el meu tracte; al contrari, sempre era l'Anna qui es dirigia a mi i iniciava la conversa. Això m'animava, però no em donava l'empenta definitiva. Hui se'm presentava una nova oportunitat. Per això, m'havia empolainat amb els vaquers dels diumenges i amb la nova camisa que m'havia regalat la mare per l'aniversari.
El pare em va dir que li venia de passada el Museu i vam quedar que, si m'afanyava, m'hi acostaria. Havíem acordat de veure'ns tots a l'esplanada que hi ha al davant. D'aquesta manera, els qui vivíem més lluny de l'institut ens estalviàvem un doble viatge innecessari.
En arribar al lloc de reunió eren dos quarts de nou. Encara faltava mitja hora. El pare va rondinar que no tenia temps d'esperar-se: ja arribava tard i tenia una reunió importantíssima. Li vaig dir que no s'amoïnara: teníem un control de lectura la setmana següent i havia agafat el llibre; podia seure en un dels bancs fins que començara a arribar la gent. (Una mentida piadosa, és clar: el llibre, me'l llegiria la nit anterior a l'examen, com sempre; però així li estalviava un problema a la feina. Soc molt mirat, jo, en aquestes coses.) Al principi no el vaig veure gaire convençut, però al final va soltar un renec i va eixir fent grinyolar les rodes.
El que sí que duia a la motxilla era l'últim llibre que havia agafat prestat de la biblioteca. L'autor era alemany i tractava de descobriments arqueològics. Em vaig dirigir a la gruixuda barana de l'escalinata i vaig obrir el volum pel capítol XVI, «Howard Carter descobreix Tutankhamon», justament on l'havia deixat la nit anterior.
Feia uns mesos, quan la d'Història havia explicat Egipte a classe, s'havia limitat a dictar la cronologia de les dinasties, havia donat quatre idees sobre les piràmides, els faraons i els models de cultiu entorn del Nil i m'havia deixat amb un pam de nas. Me'n vaig sentir decebut. Un aspecte de l'assignatura que trobava realment interessant i ella s'ho treia de damunt en un tres i no res: que no teníem temps per a acabar la programació, que havia de passar a un altre tema... Per això m'havia afanyat a buscar llibres que parlaren de l'antic Egipte i d'altres civilitzacions antigues; i per això, quan vaig saber que s'havia programat la visita a l'exposició itinerant d'art egipci, vaig pensar que per fi aprofitaven per a alguna cosa les famoses activitats extraescolars.
De sobte, unes veus a la meua esquena em van distraure de la lectura. El mur de l'escala on estava assegut donava a un carrer sense eixida, d'uns cinquanta metres de llarg, que servia d'accés als vehicles que realitzaven les tasques de càrrega i descàrrega del Museu. Al fons, quatre homes baixaven embalums d'un camió i els introduïen a continuació en l'edifici. Em feu l'efecte que un dels homes llançava imprecacions contra el que estava dalt del camió. Tot i parar atenció, no vaig entendre res: no eren massa lluny, però parlaven d'una manera estranya.
