Francesc Llorens és doctor en Educació i Tecnologies de la Informació i filòsof. Treballa com a professor d'esta matèria en l'IES Lluís Simarro de Xàtiva i actualment està preparant un nou llibre, «La máquina de experiencias». En esta entrevista reflexiona sobre humanitats i tecnologia: «l'ús de la tecnologia és més creatiu i racional si prèviament es posseïx una maduresa cultural i una formació ètica», expressa.
P Considera que la tecnologia, com comenta en les entrades del seu blog, ens pot portar a una carrera per més i més que implica cert risc?
R De fet, ens està portant des de fa dècades. Un factor decisiu, al meu judici, i sobre el qual es posa poc èmfasi, encara que en el seu moment la sociologia sí que el va remarcar, és la conversió que es produïx després de la Segona Guerra Mundial en el sector tecnològic, que portarà com a conseqüència un canvi estructural en la concepció i la funció de la tecnologia. La tecnologia deixa de tindre una funció auxiliar en la vida quotidiana i passa a ser l'objecte de si mateixa. És el que podria denominar-se l'autoreproducció del codi tecnològic. A finals dels 60 del segle passat, Alain Touraine va assenyalar que ha aparegut una nova categoria social: la joventut. La joventut, s'apunta ja en els escrits de l'època, es definix, entre altres coses, per la seua passió tecnològica. Això és decisiu, perquè el mercat tecnològic trobarà ahí el seu nou nínxol de beneficis. Associar tecnologia a joventut, i ara, fins i tot, a infantesa, infància o prenatalitat significa contagiar antropològicament al subjecte de l'anomenat «virus del codi».
P El debat de la presència de la tecnologia en tots els àmbits està portant a repensar la importància de les humanitats (filosofia, pensament, història, literatura) per a mantindre cert sentit comú en la societat. Per què és tan important tindre-les presents?
R Les humanitats es troben en perill d'extinció; no poden ser ja aquella fabrica de «llatinistes i hel·lènics», de la qual parlava Ortega i Gasset. Sens dubte complixen un paper subjectiu que, fins a cert punt, pot aïllar-se de la seua utilitat social: és el noble «saber pel saber». Però quan parlem de coneixement que té per objecte la vida social i històrica, les humanitats no poden menysprear el potencial d'eines poderoses d'anàlisis que permeten complementar, mai substituir, els enfocaments tradicionals del coneixement amb noves tècniques de comprensió. M'agrada que les Humanitats Digitals es facen un buit creixent entre este embull d'hibridacions en què s'ha convertit el saber en el present. Estratègies com la «lectura distant» de Franco Moretti han permés aproximacions reveladores a les obres de la literatura mundial, afegint als enfocaments interpretatius tradicionals l'anàlisi quantitativa i de relacions amb el context. El treball d'un economista tan prestigiós com Thomas Piquetti no seria possible sense l'aplicació d'eines digitals per a representar i comparar sèries històriques de dades econòmiques. Són inacabables els exemples, però crec que és necessari visualitzar-los, reivindicar-los i utilitzar en la nostra activitat professional i didàctica.Quant a la filosofia, per la seua naturalesa, semblaria menys procliu a la introducció de tècniques digitals, però no és així.
P Les tecnologies són una eina més en escoles i instituts. Quins són els principis dels quals ha de partir un docent o un centre per a la integració d'esta eina? Si podem parlar simplement d'eina...
R Bon matís, perquè en absolut podem parlar simplement d'eines. Més enllà del debat sobre la prohibició dels mòbils a les aules, la qüestió és si la tecnologia que posseïxen els nostres alumnes pot ser reconvertida en una eina per a l'esforç, el treball intel·lectual i les activitats didàctiques. La meua resposta és que es tracta d'esferes ontològicament diferents. Quan un alumne posseïx un dispositiu connectat, no posseïx una eina, posseïx el món. Un alumne amb un mòbil i dades és una entitat tecnològica. Però un dispositiu digital és una porta solapada al cos humà. Per ella entra informació susceptible de ser convertida en coneixement, però també joc, addicció, pornografia. Per això es parla de prohibir o no prohibir, però al meu judici eixe debat no és ni educatiu ni tecnològic per se. És una simple norma d'un reglament.
P L'objectiu és que l'alumne o alumna siga un creador, és a dir, aconseguir valdre's de les tecnologies per a crear, dissenyar, solucionar problemes. Ho veu així?
R Vull començar assenyalant que «l'alumne» no existix. És una entelèquia. Existixen persones en diferents moments del procés educatiu i en diferents modalitats: Infantil, Primària, Secundària, Formació Professional, etc. Eixes persones coexistixen durant unes hores al dia en centres amb diferent perfil, dotació, extracció social... i els «toquen» en la seua vida d'estudiants docents diferents, amb diferents percepcions de l'educació, amb diferent competència tecnològica i una capacitat per a posar en joc eixes eines també diferent. Esta és la realitat. Els alumnes, alguns, ja utilitzen la tecnologia per a fer coses. Però el meu convenciment particular és qu l'ús de tecnologia és més creatiu i racional si prèviament es posseïx una maduresa cultural i una formació ètica.
P Partint del seu coneixement i experiència, este canvi de model social-relacional de tecnologia present en tots els àmbits, hi ha hagut una altra revolució o canvi similar en la història al qual puga comparar-se, perquè ens fem una idea de l'abast de tot això?
R La prognosi és complicada quan ens trobem en l'ull de l'huracà. Preferisc, en este cas, recomanar al lector els treballs de Lewis Mumford, Jacques Ellul o Günther Anders i que es forme una opinió per si mateix.
