Els núvols de cotó s'havien menjat la llum del sol, de tan enfadats com estaven, i havien començat a arruixar-nos d'aigua, i en els vidres de les finestres regalimaven gotes fent curses precipitades que es perdien cap a l'ampit de la finestra.
La mare havia encés la llar de la casa perquè afirmava que la minyona tenia mans de manobre i encenia el foc de tal manera que la casa s'omplia de fum. Jo, quan ho vaig sentir dir a ma mare, vaig estar molt de temps que no volia que la minyona em servís el dinar, i jo no sabia què significava que ella tenia les mans de manobre, però se m'afigurava que les mans se li havien tornat molt grans i que les duia plenes d'una pasta roja, i això devia ser perquè les portava sempre escaldades de tant de rentar la nostra roba a mà.
A mi m'encisava molt que la meua mare em deixàs anar posant les branques de llenya de garrofer eixuta sobre el foc, perquè eren lletges i tortes i no m'agradaven. De vegades en feia una pilera tan gran que apagava el foc que hi havia a sota i ma mare m'estirava les orelles. Jo, però, no n'escarmentava mai i sempre ho tornava a fer. Després m'ajupia a terra a la vora de la llar i guaitava com aquelles branques anaven abrivant-se i cremant-se a poc a poc i de vegades espetegaven amb forts esclafits que m'esglaiaven. Mon pare deia que eren bales que s'havien encastat a dins les branques en temps de guerra, i aleshores jo no comprenia com unes bales que no feien esclatar tot el munt de llenya pels aires eren capaces de matar ningú. Les galtes em cremaven i semblava que les flames eixien dels meus ulls, fins que d'un pessic algú m'apartava de la vora de la llar.
Aquella tarda m'havien captivat els núvols blancs que s'estenien per dalt del barranc i sobre tot el poble com un estol de coloms blancs. La minyona afirmà que nevaria, i jo no m'ho volia perdre perquè mai no havia vist nevar. Quan preguntava a ma mare que com era la neu, sempre em contestava que com el cotó-en-pèl gelat, i que quan n'agafaves una volva, se't desfeia a les mans abans no poguesses guaitar-la bé, perquè els angelets se la tornaven a endur al cel.
Els vidres, amb el contrast de la calor de la llar, s'havien entelat completament, i jo em passava llargues estones netejant-los amb les meues manetes, que se'm quedaven glaçades del contacte amb el vidre gelat com pomes d'hivern. De tant en tant m'atansava a la llar i passava les meues mans per damunt les flames i, quan les tenia calentetes com un bunyol, tornava a apropar-me a la finestra per tal d'entrellucar a fora i veure quan començava a davallar la neu.
Era una pluja molt escarransida la que anava caient durant una llarga estona. La fadrina assegurava que això era ja aiguaneu i que la neu ja no tardaria a arribar. Em va entrar un neguit fort i vaig començar a plorar encabotat que volia que nevàs. El meu pare, en comptes de consolar-me, estava també empipat ja que deia que feia molt de fred i que li podria gelar les taronges i els tarongers. I em va esbatussar les anques fins posar-me-les com unes roselles d'abril. Tot seguit em va donar un joguet per tal que jugàs i deixàs de fer empipar la gent. De tan enrabiat com estava, vaig agafar la joguina, vaig obrir la finestra i la vaig llançar barranc avall. Una glopada de vent glaçat va envair l'estança i em sembla que àdhuc les flames es degueren gelar també. En aquell moment precís, però, la minyona començà a fer crits tot dient que la neu havia entrat en casa i que no l'havíem vista.
Ens vam abocar tots a la finestra i em passà aviat la irritació. Ma mare m'estrenyia entre els seus braços i m'anava ensenyant tanta quantitat de flocs de neu com queien del cel, que jo no aconseguia de veure sinó un espai tot ple de pigues blanques, i els meus ulls eren dues finestres esbatanades i desitjava que tota la neu em caigués a dins dels ulls per veure-la millor. I com no podia abastar tant de borralló de neu, vaig voler que ma mare obrís la finestra per tal de poder tocar aquell cotó-en-pèl gelat dels àngels. M'ho van negar perquè deien que ens refredaríem tots com adés, i com em vaig tornar a encabotar, la fadrina insinuà que em podien abrigar ben abrigadet i traure'm un momentet a la terrassa a fi que paràs la mà i que empomàs algun floc. La meua mare ho acceptà, no sense assegurar-se que aniria ben abrigadet. Recorde que a penes em van deixar dos ulls com dues olives i la mà dreta destapats. La resta era un feix de roba mal lligada. Em van haver de dur a braços i m'estenien el braç cap a fora, i jo obria la maneta tant com podia, que semblava que la neu desapareixia entre els meus dits i no me'n queia gens damunt la palma de la mà. Quan, finalment, s'adonaren que m'havia caigut un borrallonet al damunt, se'n van entrar tots contents cap a l'estança i em desenrotllaren la bufanda que portava per la cara a fi que veiés bé la neu. Però només vaig observar-hi un tros de palmell xopat. Aleshores, ma mare em tornà a contar, i jo m'ho vaig creure, que els angelets se l'havien endut al cel i que no tardaria a caure novament. Per més que vaig continuar guaitant com queia la neu, tova com un pollet nou nat, no vaig endevinar quin floc era el meu.
Va haver-hi un moment que la ratxa es va deturar. Tot el terra havia quedat com embolcallat en un son blanc.
Encara no era hora de ser de nit, però tot era a mitja fosca, i semblava que els ulls s'havien omplit d'una boira cansada i pesarosa. De l'altra banda del barranc vaig veure com eixia de la casa tota la família xisclant de contents i començaren a replegar la poqueta neu i en feien petits pilots que es llançaven a la cara o que algú ficava a l'altre per l'esquena. Jo els envejava i em moria de ganes d'eixir i hauria volgut ser en aquell moment un xiquet pobre com ells. Al cap d'una estona, com que hi havia tan poca neu, una de les germanes va baixar cap al barranc i vaig endevinar una de les germanes, la Maria, que corria esmaperduda cap a casa i portava a les mans la joguina que jo havia llançat uns moments abans.
Em vaig acostar plorant cap a mon pare, que creia que era el culpable per haver-me donat la joguina, i, amb les galtes regalimant llàgrimes, li ho vaig contar i li vaig demanar que anàs a casa la Maria perquè li tornàs la joguina. Mon pare s'hi va negar i tractava de convéncer-me que, com que ells eren pobres em calia donar-los-la, ja que jo en tenia massa, i que si en volia una altra com eixa, ja me la compraria. Però jo volia aquesta. Després em vaig consolar quan ma mare em prometé que me'n compraria dues en comptes d'una, i les que jo volgués de capritx.
Més tard començà a caure la neu de bell nou. Jo ja n'havia perdut la il·lusió, perquè pensava en la joguina que m'havien furtat a causa de la neu, i només m'abellia que sortís el sol per a poder eixir a jugar al jardí del xalet.
