Paola De La Cruz S. (Colòmbia, 1979) és mestra d'Educació Especial, tècnica superior en Educació Infantil i ha obtingut el segon lloc en la 3a edició dels Premis Educa Abanca al millor docent d'Espanya en la categoria d'Educació Infantil. A més, està acabant l'especialitat de Pedagogia Terapèutica i té previst començar un màster de Neurociència. Per a ella, «educar és esperar i permetre processos i resultats reals que donen pas a altres possibilitats».
P Què ha suposat obtindre este premi?
R A títol personal és una alegria, però suposa un esforç de molts anys de creure en una metodologia, d'entendre l'educació d'altra manera i de veure que un sistema ambigu bastant estructurat i rígid no acaba de veure amb molt bons ulls les metodologies obertes. És un reconeixement al fet que és possible acompanyar la infància amb una mirada de respecte, que és possible crear una altra escola, i, també, que necessitem una altra sensibilitat, que necessitem escoltar d'una altra forma. Les investigacions apunten que el canvi ha de produir-se en el docent ja que quan l'educador entenga la responsabilitat que té per a acompanyar a la infància, és quan començarem a renovar l'estructura pedagògica. Este premi reafirma que el docent es dote d'altres habilitats, d'altres recursos, d'una altra manera d'escoltar i entendre i que entenga que eixe és l'eix per a acompanyar en la infància, i no el fet d'ensenyar. El premi no el prenc com una cosa personal, el prenc com tota eixa gent que ha vingut un dissabte o un divendres després de la jornada laboral a formar-se durant mesos per a entendre la cultura de la infància.
P Diu que les metodologies obertes no estan ben vistes. Per què és així?
R Perquè potser hi ha desconeixement. Quan una família entén que un xiquet de 0 a 3 anys ha d'estar assegut en una cadira fent fitxes i complint les normes o el que projecta un adult, tot el que s'isca d'una estructura rígida s'entén com una mala educació. Però la realitat és que el fonament de l'educació infantil és conéixer els processos de tots i cadascun dels xiquets, saber què necessita de manera individual i que l'educador estiga dotat de recursos perquè puga donar-li eines perquè cadascú trobe les seues habilitats. Això només es fa des d'una pràctica educativa que no és comuna en l'educació, com l'escolta activa o l'observació. Els xiquets viuen en un món tan ràpid en el qual volem que complisquen objectius que van en contra del seu desenvolupament natural i les seues habilitats. No es veuen bé perquè generen inseguretat, perquè requerixen que molta gent que va trobar en l'educació una eixida laboral estiga obligada a formar-se i a reinventar-se i no a tothom li ve bé eixa consciència. Hi ha molta desinformació.
P Què creu que li ha diferenciat respecte als seus companys?
R Quina pregunta més difícil! No sé què em diferencia. El que sí que et puc dir quina és la meua característica. Entenc el sistema educatiu com una estructura de respecte, si no hi ha respecte, no hi ha canvi, no hi ha consciència. Però un respecte sobre la base de tot. Per a mi el respecte és genètic, és la meua bandera, és la meua manera d'entendre la infància i d'acompanyar. Projecte el respecte com la major reestructuració pedagògica. El respecte, des de la meua perspectiva, és valorar les diferències i no fer judicis. L'educació necessita tindre referents que motiven i que espenten a complir somnis, i eixos referents deuen de ser la gent que està en l'educació. Tot docent té un fort i eixa és la riquesa. Ens unixen les ganes de canviar el sistema educatiu i que es faça realitat eixa cultura de la infància que demana que el docent espavile.
P Com és el projecte que desenvolupa a l'escola infantil en la qual treballa?
R Faig coordinació pedagògica, és a dir, m'encarregue que les normes de respecte, de criança, d'acompanyament, del com es parla, com es toca, com s'escolta, sempre es complisca. Faig intervenció en aula en casos molt específics en els quals les educadores necessiten reforçar, intervinc també amb alguna activitat, estic molt lligada a l'art i sóc eixe test constant en totes les aules. Participe en totes les activitats tots els dies, un dia estic en una classe i un altre dia estic en una altra... És com si hi haguera tres educadores en compte de dues. En altres paraules, el meu treball consistix en confirmar que no se'ns ha d'oblidar eixe respecte i, també, confirmar que el projecte, a nivell pedagògic, continua en la línia i en les arrels, que no es perd.
P El nom del blog on realitza publicacions és «Educant en tribu». En què consistix?
R Educar en tribu és anar un poc més enllà pel fet que quan la família va a qualsevol estructura educativa, porta a la millor cosa que té com a ésser humà: el seu fill o la seua filla. El docent que rep a este xiquet o xiqueta ha d'entendre que té la responsabilitat de, tant des de l'escola com des de casa, educar a un futur bon ésser humà però des de hui, des del ja. Educar en tribu vol dir que tots els adults vetlem i formem part d'eixa estructura educativa que heretaran els nostres fills. Tots estem pendents però els adults som secundaris ja que el protagonista és l'infant i el «què necessites». Per exemple, en un festival de Nadal el xiquet és forçat a pujar disfressat perquè un adult li faça una foto vestit del que siga. Eixe xiquet no és conscient del procés, no entén per què està ahí i molts d'eixos processos són estressants. La diferència d'este model respecte al de la tribu és que l'adult ha d'oferir alguna cosa on el xiquet siga conscient del que farà.
