El somriure del xiquet de la fila 37 de l'immens Cinema Riviera, construït allà pels anys cinquanta, del Carrer 23 del Vedat habanero ho deia tot. El seu somriure i la de mil xiquets i xiquetes que agitaven les banderes roses de la MICE a l'Havana en una de les moltes sessions que van posar el «No hi ha entrades». Per moments no era fàcil saber si estaves a València o a Cuba a no ser pels uniformes de pioners que llueix l'alumnat cubà.

L'educació valenciana tendeix a infravalorar-se respecte a altres pràctiques educatives d'altres llocs. Mirant sempre a Catalunya o a Madrid i amb Finlàndia com a utopia i tòpic a seguir. Però aquesta MICE a Cuba ha de servir-nos per a reclamar el lloc que els i les docents valencians i valencianes ocupen en el món. Cuba ha de servir per a posar un punt i apart i seguir implementat i compartint pràctiques educatives d'èxit que trenquen les pressions externes al món educatiu i que dignifiquen al professional de l'ensenyament. En una terra àvida i fèrtil, com és el gran caiman del Carib, professorat i alumnat es va obrir a les noves pràctiques educomunicatives que un dia, fa alguns anys i amb humilitat i timidesa, comencàrem a treballar des de València.

No era fàcil començar una MICE allèn de les fronteres i Cuba oferia l'oportunitat de treballar en un país on l'educació és prioritat per damunt de moltes altres coses. La falta de materials són suplits a Cuba per treball i resolució. Tal vegada no són necessarris tots els recursos del món per a poder dur a terme una docència de qualitat, la imaginació i el lliurament poden suplir manques.

No està l'Educació Audiovisual formalment a les escoles cubanes. Encara li queden uns quants passos, com també ens queden a València. Els projectes comunitaris supleixen aqueix treball, igual que a València ho fan els tallers externs que visiten les escoles treballant el seté art. Però tant ací com allà i amb tot el respecte a aquestes pràctiques externes, la necessitat de treballar l'audiovisual transversalment en l'àmbit educatiu fa que el professorat es vaja motivant a superar el segle de les llums enciclopèdic i camine cap a l'ús de les tecnologies.

Una aposta arriscada

Cuba ha sigut un punt de trobades que m'ha marcat, des de la persona totalment desconeguda que t'ha deixat amb la boca oberta amb els seus arguments a la gran estrela que, de sobte, està parlant amb tu i coneix la MICE perquè algú li ha parlat d'ella o perquè, senzillament, la coneix. Una de les coses a destacar del sistema educatiu cubà és el treball en equip. Les decisions que comporta un treball creatiu en equip a l'una, són difícils i complicades però, alhora, també són les que més esperit de cooperació, d'ajuda i de respecte creen. El cinema és un art grupal, de la unió de molts esforços a vegades anònims per a la construcció d'una obra.

Des de la indústria, el món de l'educació audiovisual només es contempla des del punt de vista de la lectura d'imatges. Accedir a subvencions públiques. Des de MICE vam fer l'arriscada aposta de donar-li la volta. Nosaltres li vam donar el protagonisme a l'escriptura d'imatges de l'alumnat i la part professional és molt selecta, molt triada, molt allunyada del circuit consumista. A nivell econòmic ha sigut una aposta díficil però a nivell educatiu és perfecta. No sols la nostra exportació internacional, sinó que més seqüeles i festivals inspirats en l'estratègia. Des de València incorporem a MICE Madrid, a MICE Sàhara i des de la MICE Havana i com a finestra cultural a Llatinoamèrica sorgiran altres MICE en moltes nacions del nou continent que encara no podem desvetllar. MICE han anat apareixent per tot el món, l'esforç pioner s'ha vist recompensat.

La societat jove és audiovisual. No són natius digitals. Els hem d'ensenyar i mostrar els codis. Per haver nascut amb un telèfon intel·ligent a les mans no significa que dominen el llenguatge digital. Prohibir un telèfon a l'aula no és el camí. El camí és ensenyar a utilitzar-lo de la manera i en el moment adequat. Ara ja ningú es planteja prohibir un ordinador en classe per la possibilitat d'accedir a continguts diguem inadequats des d'ell.

El paper empàtic del cinema és fonamental en la transmissió de valors. Ens ho facilita als mestres. Per tant, algú entendria el renunciar a una ferramenta facilitadora? Clar. No tot val. I la formació del professorat és superimportantísima. He de reconéixer que a València el Servei de Formació del Professorat es pren molt seriosament aquesta tasca i aprofundeix en les necessitats del docent buscant facilitar la seua tasca pedagògica. Si fa 30 anys el cubà Pablo Ramos era un guru educomunicatiu tal vegada ha arribat el moment de fer com l'administració valenciana en la formació audiovisual i del professorat. Cuba és potència i terra adobada per a la educomunicació.