Anna, no ens mereixem tanta bellesa -em diu Ricard mentre repassa el diari.
-Com? -li pregunte estranyada. Estava distreta administrant el sobret de sucre al café i no sé ben bé a què es refereix. Quan el mire, ell obvia la meua pregunta. Així que insistisc, modulant la veu amb una mena de cantarella.
-Què vols dir amb això? Com que no ens mereixem tanta bellesa?
Ricard desplega el diari i em mostra una notícia que informa dels grans incendis a Indonèsia. Em fa un resum a partir dels paràgrafs més importants: vora tres-centes hectàrees de selva es consumeixen en diversos focs en zones de gran biodiversitat de l'arxipèlag. Segons explica el text, la greu sequera que pateixen les illes del país ha contribuït a l'extensió del foc, però tots els indicis apunten que els incendis han sigut provocats.
-El món va al col·lapse -el sent remugar quan passa el full-. Hauríem de plorar per cada arbre que crema al planeta, sentir-lo com si fora nostre. I, en canvi, què fem?
Li pose la mà al canell i li regale un somriure per transmetre-li calma. Des que ha tornat a València, fa cinc mesos, Ricard no ha parat d'ensenyar-me reportatges, documents i cròniques al voltant de desastres ecològics i polítiques mediambientals funestes.
-Home, potser exageres. Si haguérem de plorar per cada arbre que es crema a l'estiu no tindríem temps per cap altra cosa.
-Ja saps a què em referisc -mormola.
Informacions com les del diari de hui li donen l'oportunitat d'exhibir un pessimisme del qual no s'ha desempallegat en els últims anys i que jo li combat sense treva. Intuïsc, a més, que també deu estar nerviós pel vol que està a punt d'agafar. Així que, després d'un moment de dubtar sobre com puc confortar-lo i no trobar la manera, decidisc girar la conversa.
-Per cert, què et semblà Sandra? Veritat que és una dona extraordinària? Pense que li vas caure bé. Potser estava una miqueta nerviosa perquè li havia parlat molt de tu i dels teus mèrits científics. Encara trobe increïble que no coincidíreu a la universitat de Roma.
-Anna, no comences. No estic ara per a romanços. Sí, Sandra sembla una dona molt bonica, molt intel·ligent i em va caure bé, però ja et dic... I no, no coincidírem. La Sapienza és molt gran. A més, la gent s'hi està per la faena i no per fer vida social. Crec que mai m'havia sentit tan sol com durant aquella temporada. Si hagueres vingut a visitar-me ho sabries.
L'última frase conté un esguit de rancor que em desfà el somriure. Sí, té raó: no vaig anar a veure'l. Abaixe la mirada, remene el café i, després, llepe la cullereta. Quan alce els ulls trobe la mirada blavosa de Ricard, com si estiguera penedit d'haver-me torpedinat l'alegria. Estossega per afinar la veu i fa la mateixa maniobra que jo he gastat fa uns segons: dirigir la conversa cap a terrenys més amables.
-I què, t'agrada el telèfon? Me l'havia regalat una empresa i jo no el gastava.
-M'encanta! -responc mentre m'esforce a recompondre l'ànim-. M'encanta!
Encara em sembla increïble que em furtaren l'altre. Quina ràbia! Juraria que no el vaig perdre de vista en cap moment.
-Has d'estar més atenta -comenta Ricard.
-Quina sort que en tingueres un de sobra! A més, aquest fa unes fotos molt bones. Ens fem un selfie?
Sense donar-li temps a respondre em col·loque al seu costat, alce el telèfon, prepare el somriure i dispare una ràfega de fotos mentre faig carasses. Ricard, seriós a la dreta, intenta vanament contagiar-se de la meua alegria. Aprofite per contraatacar.
-Per cert, li vaig dir a Sandra que li enviaries postals des de Reykjavík, saps que en col·lecciona?
-Vinga, Anna, no comences.
-Ricard, va, no vindrà d'unes postals!
-Anna, primer unes postals i després voldràs que la convide a passar uns dies...
Veig que marca la seua desgana amb un gest d'apatia abaixant les parpelles i badallant; sé que anit havia acceptat la invitació de conéixer Sandra a contracor. De fet, m'havia subratllat que ho feia, sobretot, perquè el deixara tranquil amb la cançoneta de tinc una amiga que segur que t'agrada, sembleu fets a mida. Amb frases semblants el martiritze des que conec Sandra. Em pense que no caurà al parany d'això de les postals i que la possibilitat d'aquest romanç només pot existir en les meues fantasies. Des que van morir Lucía i els pares, ja va per a cinc anys, ha viscut presoner del treball. Encara porta l'anell de matrimoni que no va poder estrenar i que sembla marcar el seu compromís amb la faena i la investigació; sense cap espai per a una infidelitat. Ara, amb això del nou treball a Islàndia diu que l'última cosa que necessita és pensar en una dona a l'altra punta de l'oceà. Li dic que enamorar-se mai no és una mala opció.
-Saps, Anna? Sovint pense que t'equivocares en triar professió. No dic que això de les traduccions se't done malament. Però potser hauries d'haver obert un consultori matrimonial -i riu.
-Parle de debò, Ricard -torne a la càrrega-. Crec que li agradares a Sandra.
Discutim una estona més sobre l'assumpte amb un ull fix en el tauler que registra els vols. Ricard expressa els seus dubtes sobre les meues intuïcions. A més, em diu que qui soc jo per donar-li lliçons sobre la seua vida amorosa. La pregunta té algun punt d'impertinència però, sobretot, molta raó: des de fa un parell d'anys no conec ningú que em motive.
-Però aquest no és el tema -el renyisc.
Ens salva d'acabar barallats la megafonia que anuncia l'embarcament.
-Estaràs bé? -pregunte tractant de recuperar la concòrdia abans que traspasse les portes.
-Sí, germaneta, estaré bé. Ets tu qui em preocupa. Per cert, t'he portat un regal.
-Un altre? -somric.
El veig rebuscar el regal en el compartiment exterior de la maleta i trau el regal embolicat en paper de diari.
-Obri'l quan me n'haja anat, d'acord?
-Ja saps que sempre et faig cas -li dic traient la llengua per remarcar la ironia.
Ens acomiadem amb dos besos fraternals. Li insistisc que procure tornar per Nadal perquè no m'agrada passar-lo sola. Ricard deixa caure les parpelles i expira profundament. Després, sense que entenga per què, m'abraça, m'abraça amb molta força.
-Cuida't molt, germaneta. Només et demane això. Cuida't.
La frase vol ser un suggeriment, però de la manera imperativa com la pronuncia sona a ordre. La retinc mentre el veig superar els accessos de seguretat i es perd entre la gent. Faig mitja volta i vaig cap a les escales del metro desembolcallant el regal. Com la forma del paquet anticipava, és un llibre; una edició francesa del Viatge al centre de la Terra de Jules Verne, antiga. A la primera pàgina trobe una dedicatòria breu i directa: «T'estaré vigilant».
El llibre m'evoca, d'una forma quasi automàtica i inevitable, tots els moments de la infantesa que hem compartit devorant les aventures dels personatges de Verne. Quan jo era menuda, cada nit abans de dormir, Ricard venia a la meua habitació, seia als peus del llit damunt la catifa que tenia dibuixat un globus terraqüi i em llegia un capítol de Viatge a la Lluna, de Cinc setmanes en globus, de L'illa misteriosa... Rere aquelles atencions hi havia la secreta ambició de contagiar-me l'afició per la ciència. En canvi, el resultat pràctic de la seua jugada va ser que m'havia contaminat de literatura. I aquella infecció va ser irreversible.
