A tots ens agrada celebrar el començament d'un nou any. De fet, tots tenim certs rituals per fer-ho: des del clàssic raïm fins a la roba interior vermella per als més atrevits. Solem celebrar la finalització de l'any i desitjar-nos, sempre alegres, un «bon any nou». El començament del curs escolar és per a nosaltres, els estudiants, el vertader començament de l'any, on també tenim els nostres rituals: una motxilla o un estoig nou, fantasiejar amb els millors retoladors que has vist en un dels milers de «hauls» de material escolar a Youtube i que al final mai acabes comprant o revisar si enguany vaig amb el meu grup d'amics o no.

Però aquest any hem viscut un setembre diferent d'anys anteriors: no estem emocionats per tornar a classe, no tenim el material comprat des de fa dues setmanes ni hem revisat nerviosos els nous llibres. No vàrem poder acomiadar el curs passat així com havíem fet sempre, i la tornada a le aules tampoc anirà acompanyada de la majoria d'aquests «rituals» que eren el costum per molts estudiants i famílies.

Evidentment que el cas de viure una pandèmia mundial ha afectat, però potser també és que aquest any no tenim il·lusió per tornar. És molt difícil tenir il·lusió quan totes les decisions que afecten directament al nostre futur s'han pres sense consultar-nos ni escoltar el que teníem a dir. És molt difícil tenir il·lusió quan als mitjans de comunicació només veiem com es criminalitza als joves i es parla de com «se'ns han unflat les notes» però no es parla de tot l'esforç que com a estudiants hem fet per a continuar amb el nostre procés educatiu, inclús en molts casos tenint la iniciativa i ajudant als nostres professors i professores. I principalment, és molt difícil tenir il·lusió quan sentim que la nostra educació no és una prioritat per a ningú i quan fins un parell de dies abans de començament del curs no tenim informació sobre com tornar a classe però sí la teníem sobre com tornar als restaurants, cinemes o teatres.

És cert que ningú podia previndre'ns sobre allò que ens venia a principis de març. Els nostres instituts, escoles i universitats no estaven preparades per a una docència en línia, però la varem començar quan moltes estudiants no teníen ni tan sols connexió a internet, accés a dispositius electrònics, un ambient apropiat a casa o la possibilitat d'un suport educatiu per part de les famílies. I amb tot això, els que hem aconseguit estar conectats, hem fet més deures que mai, hem passat hores i hores davant de l'ordinador i ens hem esforçat més que mai. Per desgràcia no tots hem pogut fer-ho, i molts estudiants cada setmana es desconnectaren de la seua educació. Els efectes d'aquesta pandèmia són molts sense mesures valentes que ajuden i recolzen als estudiants que més ho necessiten.

De ben segur que tornarem a celebrar molts «bons anys nous». De la mateixa manera, la necessitat de celebrar bons inicis de curs d'ara endavant va molt més enllà: d'això depèn poder reduir la nostra taxa d'abandonament escolar, poder mantenir generaciones formades i pròsperes o reduir la pobresa. Tots ells son objectius que de ben segur es mereixen tots els nostres esforços. I com a estudiants, seguirem treballant perquè ningú es quede enrere i per a no

perdre mai l'il·lusió