Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La desaparició de la mare: la violinista

Rosa Maria Colom (Sóller, Mallorca) va estudiar Magisteri. Com a escriptora, ha rebut nombrosos guardons, com el Premi Guillem Cifre de Colonya amb El mandarí i jo i L’escola secreta de madame Dudú, el Premi Empar de Lanuza amb Ales de papallona, el Premi Ciutat d’Eivissa o el Premi de Narrativa Vila de Benissa, entre altres

La desaparició de la mare: la violinista

La desaparició de la mare: la violinista

Tenia deu anys el dia que va deixar de veure la seva mare per sempre per comptes de veure-la de tant en tant com fins aleshores. També va deixar de sentir el violí. Tots dos havien emmudit.

Ara el violí romania quiet dins del seu estoig folrat de seda groga i la mare havia partit a un lloc desconegut i llunyà d’on ningú no l’informava de quan tornaria.

O de si tornaria o no.

En Jan tenia por d’oblidar-la, si trigava gaire, com havia oblidat els avis i també les seves cares. Les cares de quan eren vius.

Però la mare era diferent. A la mare li seria impossible oblidar-la, pensava en Jan, molt segur dels seus sentiments. No obstant això, cada nit, abans d’adormir-se del tot, feia un repàs mental dels seus trets i dels seus gestos més habituals. Per estar més segur.

La mare era blanca de pell i amb molts de cabells castany fosc que formaven espirals i se t’enganxaven als dits quan l’abraçaves. Els ulls els tenia verds com una fulla d’arbre i les celles igual que dos semicercles fets amb un retolador gruixut.

Les dents, blanques com la nata, li omplien tota la boca quan somreia, que era quasi sempre, perquè la mare somreia fins i tot quan estava enfadada.

El nas era un nas i prou. Les mans sí que eren igual que dos lliris malgrat que portava les ungles curtes i sense pintar de vermell encès com les altres mares.

Aclucava els ulls i tirava el cap enrere si estava molt cansada.

A l’estiu es tornava bruna i els cabells se’ls lligava amb una cua i ja no se t’enganxaven als dits ni se’t ficaven als ulls.

«Quan arribi l’estiu ja haurà tornat», va pensar i no li calgué cap esforç per recordar-la corrent, descalça per la sorra amb un capell ample i el vestit blanc i llarg que havia comprat en un mercat hippy l’any que van anar a Formentera i que era el seu preferit.

Era molt especial, la mare, abans de desaparèixer, i abans que tothom fes silenci i no li responguessin les preguntes que el turmentaven i que n’eren un munt:

Per què, malgrat partir per tant de temps, no s’emportà cap de les seves maletes, ni tan sols la més petita on guardava les partitures? Les maletes, amb les seves inicials gravades en un cantó, eren totes al traster, ho havia comprovat.

Per què el pare no l’acompanyà, com feia sempre que marxava lluny?

I allò que més l’angoixava. Per què no s’acomiadà d’ell, del seu fill d’onze anys, ni li deixà cap nota sota el coixí, una d’aquelles notes divertides que el posaven content?

«Hola, Jan! Quan et despertis jo ja seré a l’avió, però malgrat que no em vegis ja saps que mai no marxo del tot i que la meitat de mi sempre es queda al costat del meu petit soldat.»

Potser no havia gosat explicar-li que a la ciutat on anava no hi havia aeroport i els mòbils no tenien cobertura, com assegurava la senyora Kikanjú fent cara que allò no era una bona notícia. I que era debades esperar la seva trucada perquè li resultava del tot impossible comunicar-se. Però si no hi havia aeroport com s’hi arribava? Amb tren? Amb vaixell? Amb helicòpter?

–I teatres? Hi ha teatres? –insistia perquè li resultava de mal creure que la mare hagués marxat a una ciutat on no n’hi hagués.

La senyora Kikanjú sortia amb un ciri trencat que significa que sortia amb una resposta que no era cap resposta.

–Ai, Jan, quines coses que dius!

Tanmateix, a ell li semblava entendre que no, que no n’hi havia, i passava a la qüestió següent:

–Aleshores per què ha marxat, si no és per fer un concert?

La mare i el violí sempre viatjaven junts a ciutats llunyanes que ell tenia ubicades al globus terraqüi del despatx del pare: París, Londres, Viena, Milà, Madrid, Brussel·les, Praga, fins i tot Nova York o Tòquio. La mare n’hi parlava llargament, de totes i de cadascuna d’elles, i li explicava com eren de resplendents els grans auditoris plens de gom a gom, on ella actuava. I l’emoció que representava sentir el silenci del públic just abans de l’allau d’entusiasme que l’envestia com un tsunami de sons. Sentir els aplaudiments era quasi tan màgic com interpretar, assegurava. I afegia que si s’aplicava en els estudis de solfeig, ell també pujaria dalt d’un escenari, algun dia, i sentiria les mateixes emocions, perquè la música l’esperava.

–La música t’espera, Jan –li repetia sovint–. No la decebis.

Però malgrat ser fill d’una concertista i d’un compositor, en Jan no es deixava seduir. Passar-se hores estudiant solfeig i mesos assajant la mateixa partitura no el temptava gens. Per aquells dies, les seves prioritats oscil·laven entre ser maquinista de tren o fabricant de rellotges, dos oficis que li permetrien viatjar a través del temps i de l’espai. Els rellotges guarden els secrets del passat i del futur tant o més que els miralls, deia la senyora Kikanjú, que n’havia vist alguns de ben sorprenents on hi desfilaven personatges, hi cantava un gall i s’hi movia la lluna.

A vegades, quan la mare actuava a Barcelona, al Liceu, el pare l’hi portava i aleshores, assegut en una llotja prop de l’escenari, li semblava que ho podia entendre. Podia entendre que la mare els deixés al llarg de dies i setmanes per executar aquella música que feia que el públic de tot arreu es posés dempeus amb entusiasme mentre ella s’inclinava, amb el violí en una mà, l’arquet en l’altra.

Si el concert s’allargava, en Jan s’adormia. Li resultava tan agradable dormir sabent que ella era allà mateix i que, en acabar, marxarien tots tres junts cap a casa! La mare li explicaria un conte a cau d’orella per comptes de fer-ho a través del telèfon, amb moltes paraules que es perdien i la història plena de llacunes. Podria sentir el seu perfum especial i que ella li passés els dits pels cabells com si fos una amanida.

El pare no en sabia, de contes. Tampoc no sabia tocar el violí ni feia olor de vainilla sinó de tabac i llimona. El pare escrivia música, aquella era la seva feina. Tanmateix, la majoria de les vegades acompanyava la mare per organitzar-ho tot: els bitllets d’avió, els hotels, les trobades amb els periodistes, els assaigs amb l’orquestra. De tant en tant, només de tant en tant, es quedava per treballar, i també per tenir cura d’ell, d’en Jan, l’únic fill de tots dos.

La senyora Kikanjú sí que en sabia, d’històries, però les contava de manera diferent. Les històries de la senyora Kikanjú sempre produïen una lleugera esgarrifança, com quan un fantasma es passeja pel pis de dalt.

Els contes de la senyora Kikanjú no acabaven ni bé ni malament perquè no tenien final. Calia imaginar-lo, continuar donant-hi voltes, i això a vegades l’inquietava una mica.

–Què va passar després, senyora Kikanjú?

–Després de què?

–Després que el noi quedés atrapat, per sempre, dins del rellotge anglès.

–Doncs això, que el geni que l’habitava el va incorporar a la seva troupe.

–I no en va sortir mai més?

–Jo diria que no.

–Els seus pares no el veien quan desfilava amb els altres homenets verds?

–Això l’autora no ho explica.

–Per què no ho explica?

–Per deixar el lector intrigat, suposo.

–I per què vol deixar el lector intrigat, senyora Kikanjú?

–Perquè continuï pensant en el desenllaç.

–Però per què? –s’impacientava en Jan, que hauria preferit que el tema quedés resolt.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats