Part de l’equip que va participar en el trasllat. levante-emv

De l’Universeum (Suècia) a l’Oceanogràfic (Espanya) hi ha prop de 2.800 quilòmetres i quasi 60 hores, la distància i el temps que va recórrer el peix serra (Pristis pristis) en un camió amb tots els avanços tecnològics de localització, contacte, seguretat i benestar, dins d’un tanc de dimensions extraordinàries: 5,5 per 2,3 m etresi 14.000 litres. El trasllat fou minuciosament preparat i organitzat, perquè estes intervencions és crucial invertir el menor temps possible en cada etapa de tot el procés amb l’objectiu de minimitzar l’estrés i assegurar el benestar animal.

De fet, es va haver de dissenyar-se un dels transports d’animal més complexos dels que hi ha constància a Europa i el món, una autèntica obra d’enginyeria biològica i logística, possible gràcies a les empreses especialitzades Cairns Marine i DeJong Marinelife, i a l’orquestració i bona faena d’un equip de més de 30 professionals de diferents especialitats i departaments.

L’imponent transport va arribar a les portes de l’Oceanogràfic a les 23:00 hores del passat 19 de juny de 2019, enmig d’una gran expectativa. Com en una perfecta coreografia, veterinaris, acquaristes, biòlegs, bussejadors, cuidadors, transportistes… coneixien i havien assajat totes les posicions, moviments i supòsits que podrien donar-se en el trasllat de l’animal, anomenat Carla.

Tot just arribar a les portes de l’aquari, els professionals van realitzar el seu paper amb especial atenció: primer, obrir el tanc del transport i prendre immediatament dades de l’estat de l’animal, que es mostrava tranquil, i dels paràmetres de l’aigua. Entre l’equip hi havien expressions de sorpresa, ja que molt poques persones en el món han pogut veure un peix serra d’estes dimensions, tan a prop.

Cada cert temps es cantaven en veu alta els segons transcorreguts perquè tota l’organització sapiguera com anava el procés. El gran peix cartilaginós va eixir del seu tanc de transport i per primera vegada, va mostrar la seua imponent la seua «serra», un musell (morro) molt sensible i perillós que arribava recobert per a evitar que es danyara en el transcurs del viatge o poguera ferir al personal.

Els professionals de l’Oceanogràfic, acostumats a treballar amb taurons, belugues o dofins, van traure a l’animal pausadament, dins d’una gran i resistent llitera dissenyada ad hoc, fins a deixar-lo en un segon tanc de trànsit per a desplaçar-ho pels túnels interns del complex, uns quants metres, a poc a poc, amb seguretat, però sense perdre un segon.

Després, entre una mar de braços i sota la constant vigilància i control cronomètric, va ser pesada abans de ser depositada en la piscina mèdica, per això va haver de traçar-se un «vol» d’uns dos metres d’altura amb un carretó guiat per mans expertes, fins que es va deixar caure suaument en les aigües, on esperaven sis bussos i una veterinària.

Allí, sense perdre temps, atents a qualsevol moviment d’esta descomunal ratlla, es va procedir a mesurar a Carla i extraure les primeres mostres per a conéixer el seu estat de salut. Una oportunitat única que no podien desaprofitar els qui fan de la seua vida el coneixement profund i sanitari d’estos animals, amb l’objectiu del seu benestar.

Després, es van obrir les portes del gran espai d’Oceans, de set milions de litres d’aigua, i els mateixos bussos van guiar en formació a Carla, acompanyant-la pausadament fins que va quedar depositada en el sòl.

Carla va arribar a la seua nova llar, casualitat, entre l’admiració somnolenta dels xiquets i xiquetes que passaven eixa nit entre taurons. L’excitació entre ells i els professors va anar creixent —silenciosa, però evident— en contemplar com aquell gran peix apareixia sobre els seus caps, en el túnel de taurons, on estaven estesos els seus matalassets per a passar la nit i en el qual ja havien passat el primer somni.

Els bussejadors que l’envoltaven en una prudent distància i els membres de l’equip, a l’altre costat de l’acrílic, contenien la respiració esperant, ara sense protecció en el musell, la reacció de l’animal, reposat i quiet —així i tot, imponent—un senyal positiu, definitiu, que va arribar als 20 minuts.

Un temps que va semblar infinit, sobretot per a Carlos Taurá, qui va orquestrar la complexa operació i va partir amb l’animal des de Gotenborg i que a València l’observava quasi immòbil, bressolat mínimament per l’aigua del fons del tanc, a menys d’un metre, amb les seues ulleres de bussejar, ja tranquil.

Des d’aleshores, començava el treball de l’equip d’Oceans per a afavorir la seua adaptació al nou territori i la vigilància constant de veterinària. L’alimentació és el principal vehicle i símptoma d’adaptació, de manera que es provar amb diferent peix fins que, finalment, Carla es va animar, curiosament, amb un peix molt típic del Mediterrani, que li va posar davant les seues gargamelles, Carla, treballadora de l’equip d’Oceans i a partir d’ahí va començar la nova vida. Per això el peix serra suec porta este nom.

Actualment, té una dieta molt variada, amb peces de gran grandària de lluç, verat, bacallà, sorell dentut, pota, llucet, salmó, bonic, bròtola, congre i, per descomptat, llissa o mújol, en la quantitat d’un quilo diari de dilluns a divendres. Tot el seu aliment està registrat fidelment, incloses les vitamines.