Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del dimecres (Infantil): Menjar un poc de tot

Víctor Raga és el pseudònim de Pasqual Alapont (Catarroja, 1963), qui ha desenvolupat el seu treball a cavall entre la literatura i el teatre, on ha exercit d’editor, traductor, guionista i dramaturg. És especialment reconegut per les seues obres infantils i juvenils –autèntics èxits de vendes–, com ara L’infern de Marta (Premi Protagonista Jove), traduït al basc, el castellà, el gallec, el portugués i l’eslové.

Menjar un poc de tot

Menjar un poc de tot

Hi ha tres coses en la vida que em trauen de polleguera: la primera, les divisions amb decimals; la segona, la neteja anual de les dents, i la tercera, el forat dels dònuts de xocolate. Però encara hi ha una quarta cosa que em fa enrabiar més, i és que Helena em diga preciositat i em vulga fer de mare. Ja és prou pesat haver d’aguantar-la cada dia a classe. Damunt, vivim a la mateixa finca i sempre anem junts a tot arreu. «Sou com la corda i el poal», diu la mare, que és com dir que som carn i ungla. Però no soc el seu osset de peluix, i hi ha coses que no estic disposat a tolerar. Em diuen Martí, amb accent a la i, que quede ben clar. Ni Tinet, ni Tino, ni molt menys preciositat.

Un dia vam quedar a casa del senyor Cantalombardi per a ballar. No és que haguérem de ballar amb el senyor Cantalombardi, però l’home ens estava ensenyant els passos de la jota. Sabeu què és una jota, no? No parle de la lletra de l’abecedari, sinó d’un ball tradicional que es diu així: la jota. Al final de curs farem una funció escolar i Helena i jo hem de fer de parella de ball.

Parella de ball, eh?, res de nóvios! Ecs!

Que qui és el senyor Cantalombardi? Bona pregunta. És un home major, ja jubilat, que viu a l’àtic de la nostra finca. Abans de conéixer-lo em pensava que era l’home del sac, però després vam descobrir que era una mena de científic, un tipus un poc estrany que sap de tot, de cuina i de solfa, tant pot guisar un arròs caldós com tocar la pandereta. Fa un temps Helena i jo el vam defensar contra una gent dolenta que el volia traure de sa casa i ens en vam fer amics.

Ens agrada passar el temps junts. La seua terrassa és plena d’aparells per a mesurar els fenòmens atmosfèrics, té un viver per a cultivar plantes i un telescopi potentíssim per a observar els cràters de la Lluna. O per a espiar el veí de davant quan s’està furgant el nas, he, he.

Helena sempre està preguntant coses al senyor Cantalombardi, i ell ens ensenya tot el que sap.

A mi m’encanta berenar assegut al sofà-balancí de la seua terrassa. No hi ha res millor que beure una botella de litre i mig de cola i menjar un paquet de papes familiar i una caixa de xocolatines mentre ells parlen i xarren pels colzes. Això és la bona vida, sí, senyor!

Però, com sempre, Helena ho ha d’espatlar tot. Aquell dia estàvem berenant tan tranquils i de colp i repent la Totm’hoseperquesoclamardellesta m’amolla:

–Et posaràs malalt de la panxa si no pares de menjar creïlles fregides i bombons de xocolate. És una barreja fatal. Però fatal fatal.

«Fatal», sí, fatal de la botiga del poal. Fixeu-vos com parla, aquesta xicota. Ja em direu si això no és gastar fums de marquesa!

–Que no has sentit parlar de la propietat commutativa? –vaig protestar, i se’m va escapar un rotet–. Tots els aliments es mesclen a l’estómac, i l’ordre amb què arriben allí dins no altera el resultat de la digestió.

–Sí, tu fes broma d’això, però quan voldràs no podràs.

«Quan voldràs no podràs.» Què us havia dit? A Helena li agrada dir frases de tieta gran, com si jo fora un cagó de tres anys i ella m’haguera de torcar la bava.

–Tu no ets ma mare, Helena. Res t’importa si m’afarte de creïlles fregides o si... –Se’m va escapar un altre rotet.

–O si et beus quatre gots de cola i t’unfles com un globus i al final rebentes.

–Què passa, tinc set!

–I per què no beus aigua?

–Perquè m’agrada més la cola.

–No podràs ballar la jota si no pares de fartar.

–I què? No m’agrada ballar. Ni la jota, ni la pe ni la hac intercalada.

–Estaràs molt guapo vestit amb saragüells.

–Sí, tant com tu vestida d’albergínia!

La discussió havia pujat de to i el senyor Cantalombardi es va posar pel mig.

–Vinga, pareu d’estralejar, que sembleu el gat i el gos.

–És culpa d’ella. Semzzzzpre està fent de mestretites.

El senyor Cantalombardi em va posar la mà al muscle.

–Helena té raó, Martí, és important seguir una alimentació saludable –va dir–. No cauràs malalt per prendre de tant en tant un refresc, per exemple, però convé evitar-ho. Entre altres coses, una dieta desequilibrada pot provocar obesitat.

‒Si continues així, no et cabran els saragüells i no podràs ballar la jota ‒va insistir Helena.

‒Torna-li la trompa al xic! Però quina mania de voler ballar la jota. Ja veus tu quin problema! Tremolant estic de no poder posar-me els maleïts pantalons aquests com es diguen.

El senyor Cantalombardi primer va esclafir a riure, però després es va posar seriós.

El problema, Martí, és que si no seguim una alimentació saludable podem patir moltes altres malalties.

Uf! La veritat és que no m’agradava gens la idea de convertir-me en un tonell ni de posar-me malalt de totes aquestes coses. Anava a beure’m un altre glop de cola, però vaig tornar a deixar el got al lloc. Les paraules del nostre amic m’havien deixat preocupat.

‒A veure, senyor Cantalombardi, el nostre cos necessita energia per a funcionar, això és el que vosté diu sempre, i obtenim l’energia amb el que mengem. Tot és aliment, no?

‒Sí, els aliments es transformen en nutrients. Després, en contacte amb l’oxigen que respirem s’oxiden, es cremen i produeixen l’energia que necessitem, les calories.

‒Però no t’has de menjar totes les calories d’una fartada, que et conec ‒va dir Helena‒. Cal repartir-ho una miqueta, veritat, senyor Cantalombardi?

‒En el fons, en funció del sexe, de l’edat, de la vida que fem i de la nostra constitució corporal necessitem una aportació diferent de calories. Més que la quantitat de menjades que fem al dia, importa la qualitat: que siguen nutrients saludables i diversos per a cobrir les nostres necessitats.

‒Nutrients diversos? Què vol dir això?

‒Oh, Martinet, si estigueres més atent ho sabries. El senyor Cantalombardi ens ho ha explicat moooooltes vegades.

‒Si ets tan sabuuuuuda, per què no m’ho expliques tu, Heleneeeeeta?

‒Clar que sí, preciositat.

Quina ràbia, per què sempre m’està punxant, Helena? El senyor Cantalombardi em va clucar l’ullet mentre la meua companya recitava de memòria:

‒Hi ha tres tipus de nutrients que necessitem per a viure: proteïnes, hidrats de carboni i greixos. A més a més, també hem de consumir vitamines, minerals i fibra.

‒La natura ha repartit aquests nutrients entre tots els aliments, Martí, però no de la mateixa manera ni en les mateixes quantitats ‒va afegir el senyor Cantalombardi.

‒Però aleshores, com puc saber quins són els aliments que he de menjar per a estar sa?

‒La dieta mediterrània, tradicional de les nostres contrades, és bastant saludable. En general és bo menjar un poc de tot, però sobretot fruita i verdura.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats