Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del dimecres (Juvenil): Brandon Brackets

Vicent Dasí (València, 1972) és llicenciat en Dret i ha escrit diversos títols per al públic infantil i juvenil. Ha publicat amb èxit El millor dels 22, per a lectors a partir de dotze anys, i Loly Ferrer i l’enigma Gulliver, una novel·la que consolida el seu nom com a escriptor juvenil de gran projecció. Amb Doc Doggie. Unitat de Medicina Estrambòtica va guanyar el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil.

Brandon Brackets

Brandon Brackets

Tot i que la tempesta venia provocant escenes ben caòtiques des del començament de la nit, el meu primer pacient es feu esperar fins a les dotze en punt. L’hora de les bruixes. I no faig aquesta puntualització per casualitat. Perquè a la vista dels símptomes i ferides amb què va arribar-hi aquell primer pacient, la veritat és que el seu ingrés en urgències, més que per la tempesta o per qualsevol altra raó mèdica, molt bé podia haver-se degut a cosa de bruixes.

–Hola, Brandon, com va això? –vaig preguntar al xaval quan s’hagué estirat del tot a la llitera de la consulta.

–Perfecte, doc –va xiuxiuejar sense forces–. Mai no m’havia trobat millor.

–Vols dir? –vaig exagerar la meua sorpresa mentre examinava les pupil·les amb un boli llanterna–. Així que mai no t’havies trobat millor. Doncs no entenc, la veritat, per quina raó t’han portat els pares amb tanta pressa a l’hospital.

El jove, d’alçada normal i complexió esquelètica, tot just podia obrir uns ulls que semblaven injectats en sang. A més a més, tremolava com si tinguera el ball de Sant Vito, tirava bromera per la boca i suava a doll. Amb un esforç suprem, i en resposta a les meues últimes paraules, va alçar uns centímetres el cap per tal de comprovar que els pares s’havien quedat fora de la consulta. Una vegada hagué confirmat aquest punt, el xic em va replicar.

–Ja sap com són els pares, doc –a penes podia articular paraula–. Per un constipat de res es posen nerviosos i de seguida et porten a urgències.

–Constipat de res! –vaig exclamar sense dissimular una bona dosi d’ironia–. Com és possible que no me n’haguera adonat abans? Només tens un constipadet de res! Per això portes posada, encara que estiguem a l’agost, la bufanda del València Club de Futbol. Veritat que sí?

En escoltar allò de la bufanda, amb un impuls instintiu, el xic es va posar immediatament les mans al coll.

–Així és, doc –va assentir amb tanta feblesa com desconfiança–. Porte posada la bufanda del València perquè tinc la gola una miqueta inflamada.

–De moment, benvolgut Brandon –em vaig posar seriós després d’acabar un primer reconeixement–, el que tens és la tensió pels núvols i les pulsacions a mil per hora.

Vaig deixar el tensiòmetre i l’estetoscopi damunt la taula i a continuació vaig demanar a Igor, l’infermer, un depressor de fusta; ja sabeu, un d’aquells pals de polo que els metjastres fem servir per a torturar els xiquets i de pas examinar les seues faringes.

–Molt bé. A veure aquesta gola.

El xaval va obrir la boca com si cridara una a majúscula. De gola inflamada, res de res. Una altra cosa, tanmateix, sí que destacava per damunt de qualsevol altra a l’interior de la seua cavitat bucal. Un garbuix de filferros, retorçats i tortuosos, embolicava les dents de Brandon com si fora una enfiladissa metàl·lica que s’haguera apoderat per complet d’una vella tàpia abandonada. Fins i tot per a un metge pediatre com jo –que encara que novell ja havia vist gairebé de tot–, la veritat és que tota aquella ferralla enganxada a la dentadura del xaval feia una miqueta de fàstic.

–Bonics bràquets –vaig intentar dissimular amb aire compassiu.

–Són megabràquets especials –va explicar el xic amb resignació–. Ja entenc que tota aquesta ferralla em fa tindre una pinta esgarrifosa. Però crega’m, doc. Sense aquests megabràquets la meua ferramenta original, especialment les meues canines hipermuntades, encara li farien molt més fàstic del que ja li fan.

–Jo no he dit que em feren fàstic –vaig objectar tot seguit en sentir-me estranyament al·ludit.

–No ho ha dit. Però ho ha pensat.

–D’acord –vaig decidir reconéixer–. Tot plegat aquests megabràquets especials fan una mica de fàstic, és veritat. Però supose que tindre unes canines hipermuntades com aquestes deu haver-te fet molt popular al col·le.

–Em pren el pèl, doc? –va traure forces d’on no en tenia per a respondre’m carregat d’ira mentre mirava d’incorporar-se–. Té vosté la més mínima idea dels malnoms, burles i bromes que he de suportar cada vegada que parle, ric o, simplement, badalle?

–Ho sent, Brandon –em vaig disculpar sense perdre un segon–. Tens tota la raó. Només volia llevar una mica de ferro a la qüestió.

–«Una mica de ferro a la qüestió»? –va repetir amb sorna el jove–. Que graciós, doc. És vosté un fenomen. Sí senyor.

–Llevar importància –vaig rectificar avergonyit per aquesta clavada de pota–. Em referia que només volia llevar importància a la qüestió.

Exhaust per la febra, el xic va preferir estalviar saliva i com a resposta a la meua rectificació em va fulminar amb la mirada.

–Fixa’t en açò, amic –vaig insistir amb to conciliador per tal de demostrar-li com de prop estava jo, en realitat, de compartir les seues penalitats. D’una de les butxaques de la bata vaig traure les meues ulleres de pasta negra i me les vaig posar sense més.

–Ulleres de cul de got?! –va exclamar de sobte Brandon‒. Això sí que és mala sort, doc! Veges tu quines ullerotes de talp!

–No te’n passes, xaval. Tot just ara començaves a caure’m bé –vaig bromejar mentre feia que tornara a gitar-se–. El que vull que entengues és que tu no ets l’únic damnificat escolar pel disseny criminal de la tecnologia biomèdica. Jo també vaig passar el meu calvari al col·le, saps?

–De debò? –va balbotejar el xic amb més inquietud que curiositat.

–Absolutament –vaig respondre mentre em reclinava sobre ell–. De fet, fins que no m’hi he posat aquestes ullerotes, no m’havia adonat que portes posada la nova samarreta del València.

–Sí –va afirmar amb orgull–. És vosté del València, doc? –em va preguntar.

–Que si soc del València? –vaig deixar suspesa la resposta per a llançar el depressor que havia fet servir per a examinar la gola de Brandon–. Doncs..., la veritat és que soc dels Timberwolves de Ricky Rubio.

–Els Timberwolves? Però això és un equip de bàsquet –va protestar el xaval totalment descol·locat.

–Així és –vaig contestar–. De Minnesota per a ser exactes. A mi és que el futbol no m’interessa massa, saps?

–Ja... –va assentir el jove fitant-me desconfiat–. Però un no pot ser d’un equip de tan lluny, siga de futbol, de bàsquet o de petanca. Un ha de ser –va sentenciar estirat a la llitera– de l’equip de la seua ciutat. I francament, doc, vosté no fa pinta de ser de Minnesota.

–Tu tampoc no fas pinta de viure a Beverly Hills i et diuen Brandon –vaig rebatre aquell argument mentre omplia el formulari exploratori del pacient–. Brandon Guals per a més inri –vaig afegir amb sorna provocant en el xic una reacció espaviladora immediata.

–Enhorabona, doc. M’acaba de deixar bocabadat. Així que coneix la història de l’autèntic Brandon Walsh?

–En realitat... del fictici Brandon Walsh –vaig matisar–. Sí... Brandon Walsh. Un dels personatges protagonistes de Sensación de vivir; una mítica sèrie juvenil de la tele dels noranta que va d’una colla d’adolescents que viuen a la pija ciutat californiana de Beverly Hills.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats