Els sistemes educatius nacionals que es van assentar definitivament en la nostra societat al llarg del passat segle portaven implícita la convivència física sota un mateix sostre de les de les cohorts d’alumnat que s’incorporaven al sistema. Ja en el seu últim decenni les xarxes de comunicació digital van començar a vehicular rutes formatives que defugien tan estret contacte. I hui esta via virtual encara que és una possibilitat tècnicament factible encara no és una pràctica generalitzada. A pesar que progressivament s’incorporen a la docència dinàmiques virtuals, el gruix de l’activitat educativa continua sent presencial. Els canvis de rumb de tot un sistema educatiu són sempre lents.

I no obstant això, l’imprevist embat de tota una pandèmia que nega la relació pròxima personal ha obligat a fer un tomb atabalat per a posar en marxa en tot el sistema educatiu mecanismes virtuals que encara no són àmpliament transitats. En general l’esforç es va abordar amb la prudència de qui entra en un territori poc conegut i es va centrar en traslladar algunes dinàmiques presencials a les xarxes digitals amb resultats no del tot satisfactoris.

La irrupció forçada i generalitzada de la distancialitat s’ha convertit en un nou paràmetre educatiu que ha portat al professorat al desconcert davant el canvi de regles en el joc docent i a la nostàlgia per la pràctica educativa del cara a cara. Per això, s’ha assentat en el món de la docència un estupor equidistant entre la incredulitat i la impotència davant la plausible absència del contacte directe amb l’alumnat a les aules.

I no obstant això, ancorar la vista en el passat mentre lamentem la nostra situació present és com aguantar la respiració mentre ens submergim en l’aigua. Ho fem sent conscients que la nostra resistència és escassa, i aguantem fins al límit perquè som sabedors que emergirem en breu. Amb este esquema de raonament acumulem tots els valors positius en la presencialitat, mentre menyspreem la distancialitat sentint-la com una dinàmica d’escassa utilitat de la qual esperem emergir prompte.

Però podem veure-ho d’una altra manera: situar-nos en una perspectiva més positiva i considerar la situació actual com un repte per a obrir-se a altres maneres d’actuar. És millor avançar per nous camins, afermar nous models d’actuar en educació, que aferrar-nos a la consideració que estem elaborant un pegat provisional amb l’esperança de tornar on una vegada vam estar. No n’hi ha prou amb el «paciencia y barajar» de Cervantes, perquè és convenient, a més, canviar de naips.

Qualsevol que siga la manera amb la qual abordem noves pràctiques educatives, no seran pitjors ni millors que les que cada docent tenia per ben emprades. Seran, simplement, diferents. En aquest sentit, durant els últims decennis la insígnia de la diversitat ha anat guanyant llocs, i hui és, sense cap dubte, una bandera situada en el podi. És difícil ara trobar entre la legislació educativa una norma reguladora que no reculla els termes «diversitat» i «integració». Termes que se situen al costat de les idees de «repte», «acceptació», o «riquesa de perspectives» amb clares connotacions positives. Doncs bé, assumit el concepte, no estaria de més aplicar-lo en tota la seua extensió, i considerar que la presencialitat i la distancialitat no representen dues idees irreconciliables. Ni tan sols sembla profitós col·locar la majúscula en la primera mentre mussitem la segona sense moure a penes els llavis. Millor comencem a contemplar-les des d’una perspectiva equidistant i equilibrada, perquè ambdues formen part de la diversitat en el funcionament del sistema educatiu.

No es tracta de mantindre viva l’esperança de tornar als centres educatius, ara idealitzats, per a tornar al resguard del que ja coneixem. Crec que és preferible retirar del nostre rostre el rictus de la lamentació quan veiem que es diluïx la presencialitat de l’alumnat a les aules. I per descomptat, ens serà més útil mantindre greixats els utensilis de la distancialidad, i fer apilament de tota la virtualitat que puga ser-nos eficaç perquè l’engranatge del sistema educatiu seguisca actiu mitjançant pràctiques diverses.