MALVA-ROSA(Pelargonium capitatum)

«A l’eixida de la casa, cap al pati o corral, que era un petit jardí de tests amb geranis, mates de malva-rosa, hortènsies (…)» (Martí Domínguez i Barberà, L’ullal, 1984).

Entre les plantes ornamentals de pati i balcó més estimades a la Mediterrània destaquen els geranis del gènere Pelargonium, amb els seus esclafits de color en roses, blancs o rojos; i, entre els seus membres, hi trobaràs una flor amb un nom que tal volta et sonarà: la malva-rosa (Pelargonium capitatum) curs, que no és una malva, ni és una rosa.

Per què aquest nom, doncs?

La resposta a l’enigma és, almenys en part, una qüestió d’olfacte: malgrat que molts geranis ornamentals no fan olor de res, n’hi ha d’altres, com la nostra protagonista, que són xicotetes fàbriques d’aromes, i el fullam de la malva-rosa emet un perfum que, diuen, recorda justament a les roses.

Malgrat que hui ens puga resultar tan familiar i tradicional com l’espígol o la sàlvia, en realitat la malva-rosa es va instal·lar a les nostres terres fa relativament poc: com altres germans seus Pelargonium, es tracta d’una planta que creix silvestre… a Sud-àfrica! I la seua història a València està íntimament lligada a les aventures d’un botànic francés del segle xix enamorat dels perfums, que es deia Félix Robillard.

A mitjans de segle, Robillard es va traslladar a València per a treballar al Jardí Botànic, i al cap d’uns anys va adquirir una propietat prop de la mar on cultivar-hi malva-rosa; l’objectiu era extraure’n l’essència i proposar-la com una alternativa, més barata, al destil·lat de rosa vera. I així, gràcies a Pelargonium capitatum, l’any 1860 va nàixer la primera fàbrica d’essències d’Espanya, que va funcionar fins al primer decenni del segle xx. Tanmateix, el cultiu i el destil·lat d’aquesta flor va deixar una petjada indeleble a la geografia valenciana: el seu record viu en una avinguda arran de platja, i el barri que hi va créixer al voltant, ja que duen tots tres -avinguda, barri i platja- el nom de Malva-rosa.

Encara hui es destil·len olis essencials de geranis amb perfum rosat com a substitut de l’absolut de roses, però les fàbriques d’essències actuals ja no usen la malva-rosa de Robillard sinó una col·lecció de geranis híbrids (com el cultivat «Rosé», que els francesos van introduir a l’Illa de la Reunió a finals del segle xix). Tanmateix, tots aquests geranis són fills de la malva-rosa, ja que ella és l’única que coneix el secret per a sintetitzar les molècules clau que li atorguen el preuat aroma.

MURTA (Myrtus communis)

 «(...) i el flaire de la murta encatifant els carrers com si fos l’enrajolat de les cambres de dalt, i la revel·la en acabar de sopar, era la vida nostra de debò.

(Carmelina Sánchez-Cutillas Matèria de Bretanya, 1976).

Quan arriba la murta, la seua entrada «és un carro ple de flors que ve ple de perfums que alegren els nostres cors» (o així la descriu Ramón Andrés i Cabrelles a la lletra del conegut pasdoble titulat, precisament, L’entrà de la murta). Des de temps medievals, als nostres pobles no hi ha festa sense enramades oloroses, i la planta d’enramar per excel·lència és la murta (Myrtus communis).

Aquest arbust de fullam lluent, que manté el seu verd intens i perfumat tot l’any, creix silvestre a la regió mediterrània i arriba fins a l’Orient Mitjà; a contrades com les nostres es troba freqüentment vora torrents, en indrets que tinguen un xic d’aigua i una mica d’ombra. Vet ací el motiu pel qual trobem murtes, murteres o murterals dins els topònims de més d’una font (a Benicolet, a Palma de Gandia…) o barranc (Alzira, Simat, Pedreguer…).

La murta és una planta remeiera, amb fulles riques en olis essencials que milloren problemes respiratoris, i que embelleixen la pell (i en alguns indrets s’usen com a desodorants!). Les seues blanquíssimes flors es converteixen en fruits coneguts com murtons, comestibles malgrat la seua astringència. Tot i això, a les comarques valencianes la murta és, sobretot, flaire de festa: totes les processons i celebracions socials volien els carrers encatifats de branques de murta. De fet, «l’entrada de la murta» era un dels primers actes de les festes pobletanes, durant el qual es duien carros plens de murta i baladre (Nerium oleander) que s’escampaven als carrers per a alliberar els seus perfums a mesura que es trepitgen els ramells i embaumen l’aire.

Però la murta no és només festa: també és bellesa immortal, com escau a la planta consagrada a la deessa grega de l’amor, Afrodita. Des de l’antigor, Myrtus ha estat planta de garlandes i de noces, i amb els seus rams se’n feien corones, com les que compareixen en la novel·la Tirant lo Blanc (1490); quan es descriuen les noces del rei d’Anglaterra, es parla de «dones públiques» ornades amb una «garlanda de flors o de murta» (un detall tan interessant com inversemblant: Joanot Martorell no ho podia saber, però al segle xv la murta encara no havia arribat a les illes britàniques!).

La relació de la murta amb les grans divinitats femenines no es va perdre amb el cristianisme; si abans havia estat planta d’Afrodita i Venus, a continuació va passar a ser de la Mare de Déu -i, en alguns indrets, de manera especialment estreta, com en el cas de Santa Maria de la Murta a Alzira.

Així doncs, ja ho saps: per a celebrar la bellesa, l’amor i la vida, la murta és l’aliada perfecta!