El quadre electrònic de l’aeroport va anunciar el vol Madrid-Luxor de la companyia Egypt Airways per a les 14.05. Àngels i Rafel s’acostaren a la cua formada davant del taulell per a facturar els equipatges. Raspa, arrossegant la seua maleta, s’entretenia observant la resta d’arribades i eixides cap als llocs més insospitats, i se sorprenia de la quantitat de gent que viatja en avió. Ells mateixos també formaven part de la massa de turistes des que aquell matí havien pujat a València en un tren Alaris que els havia deixat a la capital madrilenya.
Sí, finalment el viatge a Egipte s’havia fet possible i Raspa també hi viatjava. En contra de la seua voluntat, és clar. El projecte inicial de passar al poble les vacances de Pasqua havia quedat en un no res. I això que la mare
de Carles, el seu amic, havia telefonat dues vegades intentant convéncer Àngels perquè Raspa es quedara a sa casa els dies que feren falta. I que l’àvia, en assabentar-se de la situació, es mostrà disposada a anul·lar l’estada al balneari. A la fi, l’embolic s’havia fet tan gros que va ser el mateix Raspa qui acceptà fer la maleta. D’altra manera, els seus pares s’haurien quedat a casa, una vegada més, i haurien perdut quasi tot el que havien avançat a l’agència de viatges.
–Bé, ara que hem facturat les maletes, ja podem entrar en la sala d’espera per a embarcar –comentà Rafel–. Però, redéu, Raspa! –increpà el seu fill–. Alegra eixa careta, que sembla que et portem al patíbul...
Raspa riuria per primera vegada uns instants després, quan passaren pel control de seguretat. L’alarma es disparava cada vegada que un passatger travessava l’arc detector de metalls. Aleshores, els guàrdies li demanaven que tornara a escorcollar-se les butxaques a la recerca de monedes, claus o d’un aparell electrònic, i que tornara a passar pel detector.
–Ara passarem pel control de policia –anuncià Rafel mentre els lliurava el passaport–. És un tràmit simple, però necessari per a controlar l’entrada i l’eixida d’emigrants.
Àngels i el seu fill passaren primer. En obrir el passaport del Raspa, el jove policia el va observar tot seriós i, en el moment de tornar-li’l, li va fer l’ullet i va preguntar:
–Viatges amb els teus pares?
–Sí, senyor, anem a Egipte.
–Ah! Espere que ho passeu bé. Records a Tutankamon de part meua.
Arribà el torn de Rafel. Mentre feia els tràmits, Àngels anà a comprar un diari i a fer una volta per la botiga duty free, on venen productes lliures d’impostos. Raspa s’adreçà cap a la cafeteria per comprar xiclets. En tornar, es va quedar encantat mirant un aparador amb una col·lecció espectacular de telèfons mòbils. Mai no havia vist uns aparells tan perfectes. «I jo, castigat injustament a quedar-me sense mòbil fins després dels exàmens de juny», es va lamentar.
Va mirar cap al control de la policia. Li va estranyar que son pare encara hi fora i, encara més, que semblara que discutia amb el guàrdia. Àngels, que també se n’havia adonat, hi anà per esbrinar què estava passant. En el moment en què tots dos arribaven, el jove policia deia a Rafel:
–Senyor, ho sent molt, però no pot ser.
–Però, com que no pot ser? Anem a veure, per què no puc passar? –preguntava, tot trasbalsat per aquella negativa inesperada.
–Doncs, és elemental, senyor –explicà el policia pacientment–. No pot passar perquè té el passaport caducat. Ho veu? –deia, mostrant-li el lloc on hi havia estampada una data.
Rafel intentà fer veure que l’última xifra estava mig esborrada i que, a més a més, hi havia un segell que en dificultava la lectura.
–En canvi, mire el meu DNI. Ho veu? Està vigent! –argüí, com si acabara de trobar la solució.
Àngels intentà calmar l’enuig progressiu de Rafel, que no parava de gratar-se el tos. El cap de la policia de l’aeroport hi va acudir i el jove agent el va informar del conflicte. Després, s’adreçà a Rafel en to greu i digué:
–Ho sentim, senyor, però el DNI només és vàlid per a viatjar per la Unió Europea i algun altre país. Per a Egipte necessita un passaport vigent.
–Açò sí que té carretades de...!
–Asserene’s, per favor! –intentava raonar el policia–. Mire, si aquest agent el deixara passar, estaria cometent una falta greu. I, a més, en arribar vosté a la seua destinació podrien detenir-lo per intentar entrar il·legalment en aquell país.
Rafel se sentia impotent i començà a desinflar-se com un globus.
El cap de policia intentà calmar-lo i, amablement, l’agafà pel braç i l’apartà per tal que l’agent continuara atenent la cua de passatgers que s’havia format.
–Acompanyen-me al despatx, per favor –va demanar, dirigint-se cap a una oficina situada vora les portes d’embarcament.
Una vegada dins, l’inspector els invità a seure. A través de les parets de vidre de l’oficina, Raspa es va quedar encantat observant l’espectacle dels avions aterrant i enlairant-se. Rafel estava empipat i Àngels no parava de preguntar-se com havia pogut passar-li per alt una qüestió tan elemental com la del passaport.
–Els puc assegurar que, a nosaltres, aquestes situacions ens resulten tan incòmodes com a vostés –va declarar l’inspector–. Per aquest motiu...
–Home, ja em dirà què fem ara!
–Per favor, senyor, deixe’m continuar. Per tal de solucionar problemes com aquest, hem creat un servei per a la tramitació urgent de passaports, ací mateix, a l’aeroport. Però, lamentablement, en aquest cas hi ha un problema insalvable.
Les cares de la parella tornaren a apagar-se.
–Com d’insalvable? –preguntà Rafel amb veu temorosa.
–Hui és dissabte i els funcionaris acaben la jornada laboral al migdia. Si hagueren vingut només una hora abans, tot hauria estat possible.
El so dels altaveus cridant els passatgers del vol a Luxor s’escoltà dins de l’oficina.
–Però l’equipatge... és a l’avió! –saltà Àngels, com si tinguera un ressort–. I l’avió és a punt de partir!
–No es preocupen per això –assegurà l’inspector–. Quan la tripulació s’adone que falten tres persones de la llista de vol vindran a donar part a la policia. Són normes de seguretat.
–Aleshores, què hem de fer? –preguntà Rafel completament desorientat.
El policia oferí una solució bastant raonable.
–Si jo em trobara en el seu lloc, faria el següent: la mare i el xic agafen ara l’avió amb destinació a Luxor; i vosté, Rafel Verdú, es queda en terra fins que dilluns torne ací i li renovem el passaport. Jo mateix li’n facilitaré la gestió. Els esposos bescanviaren unes mirades d’incertesa.
–I si ens quedem tots tres...? –apuntà Àngels.
Raspa reviscolà i tornà a creure en els miracles.
El cap de policia no tardà a aclarir-los les idees:
–Si s’hi queden corren el risc de perdre el viatge i, a més, transcorrerà un poc de temps abans que puguen recuperar les maletes.
La cara d’Àngels semblà ablanir-se i quasi esbossà un somriure. La de Rafel, en canvi, era totalment inexpressiva.
–Siga quina siga, la decisió ha de ser immediata –urgí l’inspector–. Són les 14.10. El vol deu estar a punt de tancar-se.
Finalment, decidiren acceptar el consell del policia.
