El passat dilluns vaig anar amb el meu fill Nil de 5 anys a comprar-li un xandall. Simplement un conjunt de jersei i pantalons llargs, amples i còmodes. Sabia la talla. Ja ho tenia tot. Doncs sembla que no. Havia d'especificar si el xandall era per a xiquet o per a xiqueta.

Eixe mateix dia, veient jugar al parc a Nil amb Nadia, Dàmaris o Roc, i pensant en la pregunta de la dependenta, vaig buscar diferències biològiques en els cossos de les criatures; volia trobar algun tret que justificara que xiquets i xiquetes haguessen de dur xandalls distints... No en vaig trobar cap.

Just l'endemà, comentant aquest fet a un grup de mestres del CEIP Vicent Marçà de Castelló, Neus ens comentava que, per l'aniversari de Dídac, el seu fill, a la botiga li feren broma perquè el xiquet havia demanat una pinyata d'unicorn. Al ser un xiquet, pensaven que era més adequada triar la de dinosaures.

El cap de setmana, sopant amb Carme, em vaig assabentar que no hi havia moment en que alguna persona no li suggerira que li tallés els cabells a Marcel. En canvi, li cridava l'atenció que ningú solguera qüestionar el llarg dels cabells de cap xiqueta de 5 anys...

Amb aquests fets, que tant desitjaria que foren anecdòtics, et convide a pensar si, tal volta, el sistema social és més permissiu amb el fet que a les xiques els agraden «les coses típiques de xics» que el fet que als xics els agraden i trien «coses de xiques».

Als col·legis he vist un gran intent per tal que les xiquetes puguen jugar al futbol (amb les mateixes condicions que els xiquets); en canvi, m'he trobat poques iniciatives perquè ells puguen gaudir de la dansa (activitat que poques vegades es contempla com una opció).

Socialment ens hem acostumat a escoltar la importància que les xiques estudien carreres científiques, que puguen aspirar a llocs de direcció, que cobren el mateix salari que els homes (clar que sí!) i un llarg etcètera sobre la lluita femenina per a aconseguir un lloc al costat dels homes en totes les esferes de la vida. Aquesta fou, és i serà una reivindicació necessària per a totes les persones.

Però em plantege on trobem la lluita per tal d'acompanyar als homes i als xiquets a acostar-se als valors tradicionals de la feminitat. Que puguen gaudir del rosa, de cantar i ballar, de jugar amb joguines o de dur faldilles simplement perquè els agrada i sense qüestionar la seua orientació sexual.

La igualtat no és copiar els valors de la masculinitat. Implica reconéixer que existeixen uns estereotips de gènere masculins i femenins, que ens marquen i afecten cada dia. La igualtat implica deixar de creure, ja d'una vegada, que existeixen coses per a xics i coses per a xiques.

Aquesta diferenciació, tan acceptada socialment, es diu SEXISME. El sexisme és dolent i funciona com un virus. S'intenta eliminar amb antibiòtics legals de tota mena, però és altament resistent i molt expansiu. Es traspassa, fins i tot, utilitzant mascareta. De vegades a través d'un gest, una mirada que aprova o recrimina o, fins i tot, a través de les pantalles televisives o informàtiques, així d'omnipresent es presenta.

És necessari i urgent, per tal de reduir aquesta pandèmia sexista, ficar-se les ulleres màgiques de la perspectiva de gènere. Aquestes ulleres et permeten vorer totes les petjades que deixa el virus. Són gratis, les trobes als llibres, a la formació, en la reflexió compartida i, una vegada les comences a utilitzar, les necessites sempre. S'ha cregut, erròniament, que eren ulleres per a dones, ja que són pocs homes els que mostren interés a utilitzar-les, però no és així, les pot utilitzar qualsevol persona i es presenten amb tota la gamma de colors de l'arc de Sant Martí!