Amb elegància ballarina, les branquetes d’espígol silvestre es vinclen amb el vent. Cada tija de secció quadrada és un ramell de flors xicotetes d’un violeta blavenc, que es disposen a l’extrem com si foren una espiga perfumada. I d’ací prové el seu nom comú, espígol o espigolada, que hem donat a dues germanes lleugerament diferents dins el gènere Lavandula.
Encara que totes dues visquen a matollars calcaris d’interior i sovint embaumen les faldes de les muntanyes, una té les fulles més estretes i verdoses (Lavandula angustifolia), mentre que l’altra les té més amples i grisenques, d’un verd més argentat (Lavandula latifolia).
Quan arriba l’estiu i les temperatures roents desclouen els aromes volàtils de les flors, és el moment de collir les branquetes d’espígol silvestre, i així es feia a molts pobles valencians. De vegades la collita es destinava a l’elaboració de perfums («colònies i essències»), i es venia a qualcuna de les fàbriques que en produïen. Tanmateix era, també, l’aroma casolà per excel·lència.
Les inflorescències seques s’empraven fent ramelletes o esflorades i ficades dins de coixinets o saquets, per a perfumar la roba i protegir-la de les arnes (encara hui l’espígol ens recorda l’olor de net, i moltes marques comercials de sabons en són conscients, i ho aprofiten!). Però un saquet d’espígol també pots amagar-lo dins el coixí, per tal que l’aroma de Lavandula puga bressar els teus sentits i ajudar-te a dormir, gràcies als seus poders sedants. Maldecaps, preocupacions, ansietats… l’espígol sap com calmar-los. Els seus olis essencials també tenen propietats antisèptiques, per la qual cosa s’ha emprat en oleats o banys per a tractar problemes de pell.
Igual que el romer, l’espígol no només perfuma amb parsimònia des de saquets i coixins: l’hem cremat per a foragitar les males olors que inundaven la casa quan havies de traure el fem. A algunes contrades alacantines afegien uns altres ingredients a l’ambientador casolà (com una cullerada de sucre o garrofes seques), però la reina era la Lavandula en flor.
Branqueta d’espígol encesa per a fumar les cambres dels malalts o les habitacions de les parteres, per tal de cobrir l’olor a sang i suor amb flor de muntanya.
Feix d’espígol encés, no només per a fer fum, sinó per a fer llum. El nostre sud és conegut per les festes de torxes (Gaianes), xameles (Benimassot), aixames (Xixona), atxes (Elx) o fatxos (Onil), on es cremaven pels carrers feixos d’espart o d’espígol al voltant del solstici d’hivern i la Nit de Nadal.
Espígol encés és llum, festa i perfum.
De què fa olor la por?
Tal volta els nostres nassos no siguen prou sensibles per a detectar-la, però sí poden copsar l’olor de l’herba que hem sembrat a corrals i balcons, gràcies a la por. Por que les bruixes de la contrada no et prengueren d’ull; por de caure víctima d’un mal invisible. Davant d’aquestes amenaces, hem cercat una defensora i guardiana de fulles de color verd cendrós apagat i flors d’un groc intens, i amb una olor tan penetrant i peculiar, que alguns la descriuen com «pudor»: la ruda (Ruta spp.).
A les muntanyes i els camps valencians creixen totes les rudes silvestres peninsulars (R. angustifolia, R. chalepensis, R. montana), però la defensora d’horts, cases i persones que més sovinteja és la seua germana de corral, la ruda vera (Ruta graveolens, «d’olor greu, pesada»). Allà on les altres rudes fan la seua vida independent, sense preocupar-se de les nostres pors, trobar una ruda vera és senyal d’activitat humana; perquè tothom sap que: «On hi ha ruda, Déu ajuda», i antigament totes les ajudes eren poques.
A més, la ruda no només atrau ajudes invisibles, sinó que proporciona remeis medicinals potents —tan potents, que sempre s’ha tractat amb gran respecte. Al nostre país, com a altres bandes de la Mediterrània, s’usa l’oli de ruda (sovint preparat en calent, fregint la planta sense cremar-la) per als dolors musculars i de les articulacions, però també per a calmar el mal de ventre. Perquè la ruda té una afinitat especial amb aquesta part del cos, i no només per les seues propietats digestives: les germanes Ruta són emmenagogues (és a dir, que regulen el cicle menstrual i provoquen la regla), però aquesta habilitat també les converteix en abortives. La ruda és la reina dels fluxos, la que ajuda a expulsar, i les dones hem aprofitat aquest poder també després dels parts, per a restablir la normalitat, traure fora qualsevol dolor residual —i no només dels humans! Perquè el bestiar també respon als efectes d’aquesta planta, i sovint apareix mencionada com a remei veterinari per a ajudar als parts de les cabres.
Però no tots els animals responen de la mateixa manera: la ruda ha estat un instrument molt popular per a espantar insectes emprenyívols (com puces, mosques, etc.), i a algunes contrades alacantines i valencianes s’usava per a foragitar rates i ratolins.
Remeiera i protectora, tradicionalment la ruda ha estat una planta quasi cèlebre, fins al punt de justificar l’expressió «ser més conegut que la ruda». Hui passa més desapercebuda, però una volta has ensumat la seua olor gràvida… difícilment l’oblidaràs.
