Tot havia començat uns pocs mesos abans, quan només havia transcorregut la meitat del curs i jo ja n’estava ben fart. Fart dels professors, de l’alumnat, de les instal·lacions decrèpites, del programa docent, de les activitats paral·leles i de qualsevol cosa que tinguera relació amb l’institut.
I no era només l’institut. També estava fins als nassos del nostre barri en conjunt, i en particular dels veïns de l’escala, del soroll que feien els clients habituals del pub Waikiki de l’altra banda del carrer i de la sentor empudegadora que exhalava la ximenera (il·legal) de la pizzeria Badalamenti tot just al costat de la meua finestra. I podria continuar la llista fins a l’extenuació.
No era l’únic, jo, amb aquell sentiment de repulsió al meu entorn. La meua mare de tant en tant expressava sentiments semblants, però en el seu cas tenien més relació amb l’estètica: el nostre carrer era, segons ella, ben lleig.
El meu pare mai no es queixava en veu alta. Crec que tenia entravessat aquell barri tant o més que la meua mare i que jo mateix i se sentia culpable per no poder fer res davant d’aquell estat de coses.
Jo l’havia vist alguna vegada mentre consultava pàgines web de venda de pisos. Fet i fet, si miraves en l’historial de consultes de l’ordinador que teníem al saló, la majoria de les consultes es referien a empreses immobiliàries.
En realitat tot començà un dijous de maig, el dia en què la meua mare em va dir que ella i el meu pare havien decidit buscar casa a la Canyada. El lloc no era nou per a mi. La tia Maribel, una cosina de la meua mare, vivia allà de sempre amb els seus gats i jo recordava algunes visites nostres a la seua casa, però poc més. La Canyada és un nucli de població un poc peculiar. Té algunes característiques semblants a les d’un poble tradicional, però no ho és. S’assembla molt més a les urbanitzacions nord-americanes que ixen en les pel·lícules. A escala local, clar, i molt més modesta.
–Jo necessite un lloc tranquil per a poder treballar. I també a tu t’agradarà viure allà, ja ho veuràs... Tindrem jardí... potser fins i tot una piscina! I si podem convéncer el teu pare, potser un gos...
La perspectiva era abellidora, però també plantejava molts interrogants. Suposava deixar València i anar a viure al camp, si és que pots dir-li camp a una successió interminable de xalets i casetes amb jardí.
–I què passarà amb l’institut? Estem acabant el curs i...
–Tranquil... no ens mudarem fins a l’estiu, com a poc... Encara no hem trobat una casa que ens ajoque... Allà hi ha un institut novet, com acabat de fer... i la tia Maribel diu que té uns veïns que estudien allà, i que els seus pares en parlen i no acaben...
La meua mare no mentia, però estava clar que el seu relat no era del tot sincer. Ella i el meu pare ja ho tenien tot ben decidit. Aquella mateixa vesprada, quan era a soles a casa, una trucada al telèfon m’ho confirmà. Una veu de dona em va preguntar pels meus pares i segons va dir tenia una certa urgència de parlar amb ells. També va afegir alguna cosa pareguda al fet que les oportunitats com aquella no es presentaven tots els dies i que li deien Tony i que era de Canyasol.
–La casa és preciosa... i el preu és irresistible. Però cal ser ràpids... hi ha molta gent buscant casa a la Canyada ara per ara... no falta molt per a l’estiu... temporada alta... Bé... que em telefonen tan prompte com puguen... Soc Tony... ja t’ho havia dit abans, no? Bé... en qualsevol cas que telefonen... tinc una altra família interessada, i clar, he de planificar les visites...
El torrent de paraules semblava inextingible. En aquell moment el meu pare va entrar en casa i li vaig passar el telèfon. Mentre anava a la meua habitació vaig sentir la veu del pare.
–Sí, clar, ho entenc... Passaré a recollir la meua dona i estarem allà d’ací a una hora... a la seua oficina... perfecte...
Cinc minuts més tard el pare va dir que un imprevist l’obligava a deixar-me a soles. L’excusa que va inventar era, evidentment, una cortina de fum. Jo sabia que anaven a visitar una casa en la Canyada, i em moria de ganes de dir-li que no em xuplava el dit, que ho sabia tot i que no calia que em tractaren com si fora un nano petano... però vaig callar. Comptat i debatut, jo també volia deixar la casa on vivíem, i la possibilitat d’anar a viure en una casa àmplia en un lloc envoltat de pins i a pocs minuts en cotxe de València no era desagradosa... tot el contrari.
Mentre sopàvem la mare m’ho va dir amb un somriure que semblava ben estudiat als llavis. Havien vist una casa que complia perfectament amb tot el que demanaven: era espaiosa, estava envoltada per un jardí gran, no parava massa lluny de l’estació del metro ni de les botigues de la plaça, es trobava a dos-cents metres del bosc i tenia un preu molt raonable.
–No hem pres encara una decisió... i mira que la dona de la immobiliària va insistir! Ton pare estava temptat de dir-li que sí... però jo li vaig dir que era millor esperar un poc. Volíem que tu també opinares...
–És el mínim, no? Si voleu tancar-me en una cabanya de pastors lluny del món, almenys hauré de dir alguna cosa.
–No és una cabanya... ni de bon tros! Ja ho veuràs per tu mateix. Hem quedat que farem una altra visita dissabte de matí. Li ho he dit també a Maribel, per si vol també veure la casa... sempre està bé tindre una altra opinió...
Si he de dir la veritat, l’atmosfera que es respirava en aquell sopar no era precisament d’entusiasme. Tant el pare com la mare parlaven meravelles del xalet que havien vist, però juraria que ho feien d’una manera distinta de la que jo esperava, com si tingueren alguna reserva, com si hi haguera alguna cosa estranya que encara no m’havien revelat. El meu pare fins i tot semblava desviar l’atenció cap a altres qüestions diferents que no estaven relacionades amb la casa.
–La Canyada està només a uns minuts en cotxe de València... i està a tocar del bosc i prop del riu... Hi ha llocs a muntó per a anar a passejar, o en bici... i no et penses que no hi ha serveis... la piscina coberta funciona tot l’any i la biblioteca està al costat de l’estació... I el centre comercial Turiapark no para lluny.
–Ja saps que no m’agraden els centres comercials...
–Sí, però a Turiapark hi ha també un cine amb sis sales... I a més a més, a la Canyada sempre fa més frescor que a València... dormirem les nits d’estiu d’una tacada.
La mare li va llevar la paraula de la boca.
–És una Arcàdia, si saps el que vull dir...
Sí, ho sabia. Ja li havia sentit moltes voltes aquella expressió. La mare és traductora i fa servir sovint paraules que per a la resta del món són ben estranyes. Arcàdia al seu dialecte personal significa un lloc perfecte, un oasi de pau i de tranquil·litat on és possible viure, treballar i estudiar sense sorolls, amb veïns amables que no es claven en la teua vida. Talment el revers de la vida que dúiem.
Vaig anar a la meua habitació convençut de les virtuts d’aquella nova vida que podíem estar a punt de començar.
