Nelson Mandela va ser un ser extraordinari exemple i inspiració per milers de persones. I ho va ser per les seues paraules, sí, però especialmente per les seues accions, per fer realitat en la seua vida, tots els dies, allò que expressava, allò que pensava i allò en que creia.
Va ser un home que donà testimoni de valors universals com la igualtat, el perdó o la defensa dels drets dels més dèbils, transformant a tota una societat en la qual vivia, caracteritzada per un sistema de segregació racial que semblava perpetu, després d’haver-lo patit directament amb vora trenta anys de pressó.
«Madiba» deixà una frase significativa, especialment rellevant per als professionals de l’ensenyament, «L'educació és l'arma més poderosa que pots usar per a canviar el món». No és un camí senzill, ni fàcil, els resultats no són instantanis, com sembla que ha de ser tot ara en la nostra societat.
Aquells que ens dediquem a l’ensenyament de l’Educació Física i l’esport tenim al nostre abast, una ferramenta amb enormes possibilitats i que el propi Mandela també feu servir per els seus propòsits, l’esport.
Tenim a la nostra mà una de les eines educatives més potents; poques manifestacions humanes tenen la força de l’esport que integra, a banda de l’atractiu i la motivació que desperta, l’acció físico-motriu, el desenvolupament cognitiu i la transmissió i vivència de valors, en un clima lúdic i divertit.
Però, alerta, hem de parar-se i reflexionar què transmetem i què ensenyem a través d’ell. Tenim el perill de crear desigualtats de gènere, discriminació per habilitat, conductes poc saludables i reproduir situacions que considerem poc dignes en altres esferes de la vida.
I en el camp específic de la igualtat de gènere l’esport ens oferix una oportunitat extraordinària de canvi. Perquè històricament els esports d’equip han sigut un camp essencialment masculí, la participació femenina ha estat menys valorada i en alguns casos ha sigut pràcticament inexistent; la societat ha atribuït característiques com el lideratge, la força o la iniciativa als hòmens que són els que s’ han fet predominants als esports col·lectius.
Els educadors esportius tenim a la nostra mà variar eixa tendència, fer l’esport un camp de coeducació i igualtat superant la dualitat entre esports i competicions masculines i femenines, valoritzant la presència activa de les dones, donant-los una representació i expectatives equilibrades, i apostant per l’esport com un element neutre amb disciplines mixtes i coeducadores, que permeten vivenciar un canvi en els models de referència als nostres xiquets, xiquetes i jóvens.
No obstant això, caldrà fer-ho des d’una línia sistemàtica de treball, iniciada a l’escola, amb un suport real de les institucions i mitjans de comunicació públics, que no és quede en l’habitual partit anecdòtic de futbol mixte en Nadal recolzat per una multinacional amb marketing i propaganda, sinó que tinga un caràcter regular, tots els dies, dia a dia, un compromís estructurat i planificat.
Acabem amb el nostre protagonista de nou amb una altra de les seues reflexions on dóna valor al vigor formatiu de l’esport: «L'esport té el poder d'inspirar, té el poder d'unir a la gent com a poques coses el tenen. L'esport pot crear esperança on alguna vegada va haver-hi només desesperança. És més poderós que el govern per a trencar barreres racials».
Contribuïm des del nostre àmbit a superar, com ell feu, altres tipus de barreres i apostem per canviar i millorar la societat a través de l’esport.
