"Fem que l’escola siga el germen que canvie mentalitats"

Al seu llibre oferix estratègies pràctiques per a traslladar l’aprenentatge cooperatiu a l’aula. Quina és la primera premissa de la qual s’ha de partir per a impantar esta manera de treballar amb l’alumnat?

La primera premissa és comptar amb les ganes i implicació del professorat. Cap dels canvis que es poden produir a l’aula seran reals sense el beneplàcit i implicació del docent. Així que, jo apostaria per una molt bona formació inicial de la mà d’un especialista, algú capaç d’il·lusionar i motivar no sols al mestre sinó a tot l’equip docent del centre. No oblidem que el treball cooperatiu es basa en la col·laboració i participació, cal donar exemple i cal fer-ho establint les bases dins del projecte educatiu.

Dedica apartats a la gestió del soroll, del silenci, del temps, del mobiliari, dels materials, l’ambientació… en què influïx tot açò i com s’ha de gestionar per a dur a terme un aprenentatge cooperatiu amb èxit?

Totes les estratègies que s’utilitzen que descrius en la teua pregunta (i algunes més) són necessàries per a agilitzar i millorar el treball a l’aula. Hi ha molta tendència per part dels alumnes a preguntar l’obvi o allò que donem per fet i no tenen interioritzat, per exemple, finalitzar una activitat, guardar silenci, baixar el volum… En cooperatiu s’utilitzen gestos o recursos que fan més efectiu el compliment d’estes qüestions. Demanem silenci o donar per finalitzada una activitat amb un sol gest igual per a tots els cursos i no cridant una instrucció, interioritzat des de xicotets i que s’utilitza en tot el centre i en totes les activitats (menjador, escolars, extraescolars…). Això minimitza l’esforç dels professors, monitors… i millora la comprensió per part dels alumnes ja que s’acostumen a una sola instrucció. La gestió del temps, necessària en algunes activitats, l’han d’exercir els equips, no el professor, així, fem que comprenguen les limitacions que això comporta i la seua incidència en el control de la seua vida. Realitzant les activitats amb control de temps, millorem el concepte d’autogestió tant individual com en els grups i contribuïm al fet que els alumnes adquirisquen el concepte de que «no cal ser els primers sinó acabar dins del temps establit». En definitiva, encara que no ho semble, introduir tot este tipus d’estratègies a l’aula millora l’activitat general, la participació dels alumnes i la seua actitud.

En quina mesura beneficia a tot l’alumnat el treball cooperatiu? Com influïx en aquells estudiants amb millors notes? I què guanyen als que els costa més estudiar?

Els grups de quatre permeten major interacció entre ells, tant per parelles de costat com per parelles de front. El cara a cara comporta la implicació constant dels membres del grup, que ha de ser heterogeni, en funció de la competència curricular en primer lloc i després en funció de característiques detectades a l’aula; per exemple, alumnes molt participatius, o que són molt ajudants, alumnes passius, per ètnies, per sexe… D’esta manera afavorim la participació, el diàleg, la millora de les aportacions i els resultats. El grup s’enriquix constantment, s’establixen llaços d’amistat i de suport i els alumnes milloren la seua autoconfiança i autoestima. El diàleg ací, sorgix de manera natural i és la base fonamental de l’aprenentatge. Els alumnes més avantatjats no sols realitzen l’activitat de manera individual sinó que els obliga a compartir coneixements i habilitats amb la resta de companys, millorant la seua sociabilitat i les seues habilitats comunicatives. El benefici és doble. A aquells que els costa realitzar les activitats perquè no són capaces d’abordar els exercicis els permet afermar procediments i conceptes, atés que poden consultar als seus companys d’equip restant temps morts i frustracions. Aprofitant el concepte de «Zona de desenvolupament pròxim» del qual parla Lev Vygotsky i la bastimentada que realitzen els companys avantatjats, potenciem l’aprenentatge i l’accés als coneixements. Tothom guanya.

Com queda la figura del docent en esta manera d’ensenyar i aprendre?

El docent és el recurs més important que tenim a l’aula, és el que marca la diferència entre l’espai individual (treballar només) i l’espai grupal (treballar a l’aula, amb uns altres). Hem d’aprofitar-lo al màxim. Ara el coneixement és ubic, ja no està en possessió d’una persona (en internet podem trobar milers d’entrades sobre un contingut en un temps rècord) i a més és canviant, condemnant a l’oblit coneixements que ahir eren vàlids per a tots. Ara com ara el 99 % de la població està alfabetitzada, tots saben llegir i escriure, no obstant això, apareixen singularitats que hem de contemplar, els «neoanalfabets» són aquells que no saben buscar la informació adequada, no comprenen el que lligen o no saben utilitzar esta informació. Esta és la nova tasca docent per a treballar des d’una perspectiva eficient, amb garanties d’èxit i permetent que siguen ells mateixos, els alumnes, els qui activen les seues ments. L’estil docent ha de facilitar este canvi d’actitud.

El llibre té una dedicatòria molt sentida: als xiquets i xiquetes que no han de deixar de ser-ho, a les famílies que donen suport a l’escola i al professorat que dona ànims i abraçades a l’alumnat (tot i que açò últim ara és complicat…). Com és d’important anar tots a una?

Estem passant per moments difícils i fins i tot dramàtics per a algunes persones, la història ens diu que això passarà i caminarem novament sobre espais més amables que permetran sentir-nos més pròxims i necessaris. L’èxit d’esta societat no és l’individualisme, si aconseguim que les vacunes estiguen entre nosaltres en temps rècord no és per la tasca independent d’una companyia farmacèutica. Cada vegada més els exemples de grups de treball internacionals reeixits són el resultat d’equips interdisciplinaris. Fem que l’escola, la nostra escola, siga el germen que canvie mentalitats en la societat. És vital i necessari produir un canvi radical en la institució escolar que remoga els pilars generacionals.

Què trau de la seua experiència com a formador de docents, tant de la universitat com a través dels Cefire?

Dia rere dia comprove que els estudiants de Magisteri vénen carregats d’energia i il·lusió, amb ella comptem per a millorar les seues expectatives. Els dotem d’eines, coneixements i habilitats que són la clau per a gaudir a les aules, amb els seus alumnes. Comprove que eixa passió no sols es manté, sinó que s’incrementa amb el pas dels cursos, això m’ompli de gran satisfacció. Curiosament contrasta amb els docents que porten anys treballant amb xiquets. Moltes vegades els equips docents se senten esgotats i en alguns casos defraudats, però mai he vist cap mestre que haja perdut la seua capacitat d¡entrega cap als seus alumnes. Sent una gran satisfacció quan sóc capaç de recuperar l’alegria que necessiten en el seu dia a dia i de transmetre il·lusió i energia per a tornar a volar. En molts casos sóc jo qui viu gràcies a ells, em contagien felicitat.

Creu que la la pandèmia de covid-19 i els nous protocols a classe suposaran un pas enrrere en el camí del treball cooperatiu? La distància i la separació de les taules compliquen els treballs en grup i fer activitats conjuntes, diuen els docents.

No negaré que hem hagut de fer canvis. Hem hagut d’aprendre a adaptar-nos a situacions inimaginables que fa alguns mesos eren impensables; però amb tot, estos nous escenaris ens donen l’oportunitat de créixer, d’aprendre a ser pacients, de millorar la nostra activitat i resoldre els problemes de manera diferent. Estem entrant en l’edat que anomenem d’ «aprenentatge disruptiu», hem de canviar els paradigmes espacitemporals i construir noves realitats que ens permeten créixer i convéncer. Comptem amb la tecnologia per a fer noves concepcions escolars: els grups ja no necessiten ser a l’aula, poden ser virtuals, els recursos ja no són físics, es comparteixen en la xarxa i les idees viatgen més eficaçment per a construir nous «jo», el treball cooperatiu es concebrà de manera diferent. Jo no diria que és un pas arrere, és un pas diferent, tornar arrere ja no és possible.