Des de fa temps vaig donant-li voltes a una qüestió que, després de tot el que ha passat en aquesta situació tan distòpica que vivim, no m’estranyaria res que succeïsca: Qué passaria si deixara d’existir l’educació artística al nostre sistema educatiu?
Fa por, veritat? No pense que siga possible. Malgrat que, després de patir les innombrables lleis educatives, com a estudiant i com a educador des del 2005, una cosa sí puc assegurar i és que cada volta que ix una nova llei, les matèries artístiques van fent-se més febles al nostre sistema. A poc a poc, es van esvaint. Casualitat? Bruixeria?
Estudis antropològics daten les primeres manifestacions artístiques al voltant de 65.000 anys. Exactament, va ser l’Homo neanderthalensis (cosí germà nostre, l’Homo sapiens) qui va començar amb això d’expressar-se amb un cert gust estètic. Curiosament, quasi al mateix temps que el llenguatge oral. No pot ser que allò que és amb nosaltres i per nosaltres des de fa mil·lennis desaparega així per «art de màgia».
Com a éssers humans, i des de ben petits cantem, ballem, juguem i dibuixem de forma natural. Activitats que són necessàries per a desenvolupar els nostres sentits, el control del cos, la imaginació, les emocions i el nostre sistema cognitiu a nivell cerebral. En definitiva, implementen les ferramentes cognitives que fan possible aprendre a aprendre.
La veritat és que l’art està present i es manifesta en el nostre ADN. El necessitem.
La UNESCO assegura que l’educació artística contribueix directament a la solució de problemes socials i culturals del món contemporani.
Fa poc, m’he assabentat d’un centre educatiu nord-americà (l’escola Orchad Gardens de Roxbury, Massachussets), que arrossegava molts problemes acadèmics que es traduïen en desmotivació i violència. La qüestió és que van dur a terme un programa artístic i totes les complicacions socials greus es van solucionar. Això sí que és màgic.
Com a docent d’ensenyament secundari, he participat activament i he conegut projectes artístics com a mètode d’aprenentatge (entre d’altres als IES Miquel Peris i Segarra de Castelló o l’Ausiàs March de Manises) i puc assegurar, sense incórrer en error, que reforça la qualitat del coneixement assolit; tanmateix, incentiva l’experimentació, fomentant la imaginació i formant en creativitat.
L’educació artística contribueix, per tant, al desenvolupament integral i ple dels xiquets i dels joves. A escala pedagògica enriqueix i realitza una gran aportació al desenvolupament de les destreses i habilitats dels estudiants, segons afirma José Manuel Touriñan, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Santiago de Compostel·la.
També augmenta l’entusiasme i l’interés tant de l’alumnat com del professorat (de totes les disciplines acadèmiques), i com sempre dic, això és el que més paga la pena d’aquest treball.
Però, no sols això, les activitats artístiques incrementen la percepció de l’entorn i generen en les persones flexibilitat de pensament. A l’adolescent l’empoderen, donant-li seguretat i autonomia. Estimulen les habilitats cognitives, permeten a l’individu comunicar-se i desenvolupar les diferents habilitats socials necessàries per a la vida. Simultàniament, està demostrat que mitjançant estratègies artístiques com a mètode d’aprenentatge es millora el rendiment d’altres assignatures.
Així mateix, al promoure el treball en equip, es genera un ambient escolar òptim per aprendre. Amb bona dosi de tolerància i d’empatia, valors necessaris perquè l’escola siga un lloc inclusiu tal com la societat demana. Clarament, a fi d’implementar el Disseny Universal per l’Aprenentatge (DUA), les diverses disciplines artístiques poden ser les armes definitives, i no exagere.
Breument, es pot afirmar que la formació integral dels estudiants exigeix «proporcionar oportunitats significatives per a experimentar les arts i aprendre a usar-les de manera que es conduïsca una vida digna de ser viscuda» (Eisner E., 1992).
I no, no es tracta de formar a futurs artistes, res més lluny de la realitat. Es tracta d’assolir, en canvi i d’una forma plena, que les matèries artístiques siguen, perquè ho són, un àmbit troncal a l’educació. I com a tal haurien de ser tractades.
