Conviure amb la pandèmia

La sorpresa previsible

Al remat ha passat. La catàstrofe tantes vegades anunciada s’ha fet present, i no ha sigut com ens l’esperàvem. No ha sigut una bomba nuclear, ni una invasió militar, tampoc un atac terrorista, ni tan sols una catàstrofe natural inevitable. Ha sigut un simple virus, un ésser microscòpic i invisible, col·laborador necessari en l’evolució de la vida i els éssers vius a la Terra, el que ens ha estirat les orelles sense que ningú no ho haguera previst, i menys d’aquesta manera tan poc cinematogràfica. Acostumats com estàvem a les narracions espectaculars del cinema, el virus ens ha agafat desprevinguts. Al principi no sabíem ni com anomenar-lo i les autoritats van decidir emprar un llenguatge militar que els era molt familiar, però que no encaixa amb aquest rival tan callat i modest però tan agressiu. L’enemic no es veu, no té un rostre monstruós ni característiques visibles, encara que està entre nosaltres i no se’l pot combatre amb fusells, que és el que havíem comprat durant els anys que esperàvem un atac militar. En canvi, l’heroisme i la lluita contra la malaltia es basen en l’obediència a les recomanacions sanitàries, el distanciament social i la reclusió domiciliària mentre els sectors essencials –sanitari, manteniment, seguretat, abastiment, etc.– acompleixen la seua funció amb diligència excepcional. Ens va costar al començament i ens costa quan es relaxen les mesures de prevenció, però al final ho estem fent i mantenim els protocols de prevenció amb excepcions que no desmereixen el comportament general, si bé d’aquesta aventura no hem eixit de la mateixa manera com entràrem. El virus ens ha transformat a tots i totes i ja no podem viure com abans.

Ara, el monstre en forma de virus invisible s’ha instal·lat entre nosaltres i ens hem adonat que hem d’aprendre a conviure-hi, perquè el perill no vol dir adeu i continua ben present en forma de rebrots i repunts de contagis. Amb aquesta nova perspectiva, pocs de vosaltres oblidareu el temps que heu passat confinats, pendents de les autoritzacions, les franges horàries, les normes higièniques, el distanciament i les restriccions a la circulació. Aquesta pandèmia marcarà sens dubte la vostra generació, que potser serà coneguda com la Generació C, C de coronavirus, i condicionarà la consciència amb què encarareu el futur de la mateixa manera que altres fets van determinar les anteriors.

Perquè hi ha esdeveniments que marquen tota una generació, que són tan impactants que determinen la visió del món de manera inesborrable. Per exemple, els atemptats de l’11 de setembre de 2001 van representar l’inici del segle xxi i van generalitzar la por del terrorisme i l’obsessió per la seguretat entre nosaltres. La vida no va ser igual després d’aquest atemptat i dels que el van seguir amb el mateix segell gihadista, com els de l’11M a Madrid el 2004, el de la revista Charlie Hebdo a París el 2015 o el de la Rambla de Barcelona el 2017. Els primers decennis del segle xxi no van tornar a ser com abans; restriccions de seguretat en vols, estacions i llocs concorreguts, més inversió en policia i seguretat privada i també més despeses militars (sobretot als Estats Units d’Amèrica, que van considerar aquests atemptats una declaració de guerra i en van declarar unes quantes).

Potser per aquest avís del terrorisme internacional no ens esperàvem que el repte següent al qual ens havíem d’encarar seria un virus microscòpic que no semblava perillós en un primer moment, però que s’ha mostrat letal en molts casos i molt contagiós i ha aconseguit parar la nostra vida durant mesos i determinar-la més temps. És com si el 2020 no haguera existit, com si la primavera i l’estiu hagueren desaparegut en una espècie de forat negre del qual no es veu una eixida a curt termini. Potser per això la vostra generació serà la del coronavirus, la Generació C, perquè aquest fet marcarà per sempre la vostra visió de les relacions personals, del treball, de l’estudi i de la diversió. I, de la mateixa manera que l’11S va canviar el món, la Covid-19 transformarà el nostre també, el que no sabem és cap a on.

La filosofia, aspirant a vident d’un futur incert, ha intentat apuntar el camí i ha assajat explicacions d’urgència. Des de la postura de Byung-Chul Han, el filòsof d’origen coreà que anuncia un nou estat totalitari amb el segell digital de les noves tecnologies, fins al controvertit filòsof d’origen eslové Žižek, que anuncia la transformació cap a un «comunisme» actualitzat al segle xxi, passant per l’italià Agamben que critica el caràcter ideològic i la retallada de les llibertats que justifiquem amb el combat contra el coronavirus.

Aquestes van ser les primeres reflexions d’urgència, immediates i massa voluntaristes; però ara, amb més perspectiva temporal, nosaltres podem analitzar com era la societat prèvia a la pandèmia, com va reaccionar al fenomen desconegut d’un confinament de dimensions mundials i cap on pot transitar una vegada hem assimilat la força del coronavirus i busquem estratègies per a conviure-hi.

Reiniciar la vida

La primera temptació que hem tingut després del colp de la pandèmia i del confinament més estricte ha sigut la de recobrar una normalitat que recordàvem idíl·lica, encara que possiblement no ho fora. És cert que necessitàvem recuperar les amistats, les abraçades i els besos, les xarrades en privat i els riures en grup. Hem volgut recobrar els nostres hàbits, rutines i costums anteriors al confinament que va parar el temps. L’estat d’alarma ens va obligar a enclaustrar-nos i continuar fent front a les obligacions irrenunciables de manera digital, però aviat ens vam adonar que no era el mateix, que ens esforçàvem per mantindre els plans i els objectius que teníem plantejats, encara que aquests ja no eren iguals. El temps personal va entrar en una mena de bucle, en un alentiment que no s’acoblava al ritme anterior. Fins i tot la quotidianitat havia de ser diferent, malgrat que ens resistíem a canviar. Tanmateix, tot s’havia esfondrat al nostre voltant i nosaltres no podíem mantindre la ficció de normalitat que volíem simular.

Quan s’ha acabat el període extraordinari de la malaltia hem volgut recuperar la normalitat, però ens hem adonat que el món ha canviat i nosaltres també, que la pandèmia continua ací en forma de brots i repunts i que haurem d’adaptar la nostra quotidianitat a una nova realitat en la qual el coronavirus continua present. Tot és diferent ara, no només perquè nosaltres hem canviat, perquè ens hem transformat amb la pandèmia, sinó perquè el món que ens envolta s’ha modificat també, i hem d’adaptar la nostra forma de vida, les nostres aspiracions i somnis a una nova realitat diferent de l’anterior, que semblava immutable però no ho era en absolut.