10 paraules sobre la dona que estimava la llengua

Nascuda en Paniza (Saragossa) en 1900, Moliner va desenvolupar una brillant carrera com a bibliotecària fins que, complits els 50 anys i assentada en una ocupació que li deixava temps per al seu gran projecte personal, va decidir escriure «un xicotet diccionari» que va acabar convertint-se en «el més complet, més útil, més acucioso i més divertit de la llengua castellana», com ho va definir l’escriptor Gabriel García Márquez.

En complir-se quaranta anys de la seua mort este 2021, repassem, a través d’una desena de paraules, alguns aspectes de la vida i l’obra de «la dona que va escriure un diccionari».

BIBLIOTECA

Els llibres van ser la gran passió de María Moliner i la seua ordenació i cura, la seua vocació i la seua manera de vida. Amb 22 anys va guanyar les oposicions al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.Va treballar en diversos arxius i biblioteques i va escriure obres que anaven des dels detalls més xicotets fins al qual es considera un dels projectes més complets per a l’organització bibliotecària d’Espanya. La manera d’organitzar els llibres a les biblioteques, amb criteris més temàtics que purament alfabètics, va influir decisivament en la peculiar estructura del seu diccionari.

FILOLOGIA

Curiosament, la creadora d’un dels principals i més respectats diccionaris de l’espanyol no era filòloga de formació. Va estudiar Filosofia i Lletres en la branca d’Història, potser perquè era l’única que llavors es podia cursar a Saragossa, on vivia amb la seua família. No obstant això, molt prompte va entrar a l’Escola de Filologia d’Aragó i va participar en la creació d’un diccionari de l’espanyol aragonés i va establir les bases dels seus coneixements sobre lexicografia.

EDUCACIÓ

Influïda des de la seua joventut per les idees de la Institución Libre de Ensenñanza, María Moliner va conservar sempre un convenciment absolut en el paper de l’educació i en la necessitat d’acostar-la a tots: «L’educació és la base del progrés; considere que llegir és un dret fins i tot espiritual i que, per tant, qualsevol ciutadà en qualsevol lloc ha de tindre a mà el llibre o els llibres que desitjara llegir».

MISSIONS

Encara que sense activitat política directa, sempre va estar compromesa amb els valors republicans i especialment amb els seus projectes educatius. Durant la seua etapa a València, coincidint amb la Segona República i la Guerra Civil, va participar en les Missions Pedagògiques, un intent de portar a l’Espanya rural dels anys 30 l’art i la cultura. Va ser una de les impulsores d’un programa per a dotar a cada poble d’Espanya d’una xicoteta biblioteca i que va aconseguir obrir més de 5.500.

EXILI INTERIOR

El títol de la biografia que sobre ella va escriure Inmaculada de la Font, «L’exili interior», reflectix la situació que va viure Moliner una vegada acabada la Guerra Civil. Després d’haver sigut directora de la Biblioteca de la Universitat de València i ocupat altres llocs de responsabilitat, va ser depurada pel règim de Franco, que la va degradar díhuit nivells en l’escalafó professional. A partir de 1946 es va instal·lar amb la seua família a Madrid, on es va incorporar a la Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials.

Paradoxalment, eixe revés en la seua projecció professional li va permetre tindre més temps lliure i la va posar en situació d’emprendre un projecte que volia purament personal: un que faria ella sola, sense ingerències, de manera discreta i per al qual no dependria de ningú i menys de cap de les estructures del règim. Era el diccionari.

DICCIONARI

Un regal del seu fill, que li va portar des de París en 1951 el «Learner’s Dictionary of Current English», va ser el que li va donar la idea d’escriure un «xicotet diccionari» d’espanyol, amb característiques originals i diferents a l’acadèmic, al qual pensava dedicar-li «uns sis mesos». El «Diccionari del uso del español» (DUE), publicat entre 1966 i 1967 per l’editorial Gredos, va acabar convertint-se en el projecte de la seua vida: «Vaig començar jove i amb fills i ho vaig acabar carregada de néts».

TENACITAT

Quinze anys de treball pacient i quasi en solitari van ser necessaris perquè el seu projecte vegera finalment la llum amb les seues prop de 80.000 entrades. Amb la perspectiva actual és difícil imaginar la tenacitat i l’esforç necessaris per a crear, sense el suport de cap institució o universitat, una obra com esta, sense més mitjans que milers de fitxes pacientment emplenades, corregides i tronades a revisar amb bolígraf, ploma i una màquina d’escriure Olivetti Ploma 22.

ÚS

Enfront dels diccionaris normatius (que recullen «el que s’ha de dir»), els d’ús inclouen «el que es diu», l’ús real que els parlants fan de la llengua.

Però el de María Moliner va ser des del principi un diccionari d’ús també en un altre sentit: enfront dels quals oferixen bàsicament el significat de cada paraula, este afegia molta més informació sobre la relació amb altres veus (sinònims, paraules del mateix camp semàntic, les preposicions que s’usen amb cada verb, les veus que solen aparéixer juntes, exemples d’ús…). I tot amb una estructura nova en la qual l’ordre temàtic prevalia sobre l’alfabètic i un precís sistema de símbols que facilitaven la consulta.

ESCRIPTORS

Gràcies a eixa estructura, el DUE no sols és útil, com altres diccionaris, per a desxifrar els missatges (saber què significa cada paraula) sinó, sobretot, per a xifrar-los: per a trobar el terme just en cada frase i cada context. Segurament per això, «el María Moliner» ha sigut tradicionalment el diccionari de capçalera dels qui es dediquen a la tasca d’escriure: el diccionari dels escriptors.

REBUIG

En 1972 diversos acadèmics la van proposar per al seu ingrés en la Real Academia Española (RAE), fet que l’haguera convertida en la primera dona a accedir a una butaca en eixa casa. El fet que no fóra filòloga de formació, la seua condició de dona o fins i tot que el seu diccionari incloguera veus malsonants van poder ser motius que van portar a diferents acadèmics a no donar suport a la seua candidatura i decantar-se per la d’Emilio Alarcos Llorach.

Quan, anys després, els mateixos acadèmics li van proposar intentar-ho de nou, ella ja no va voler: donava eixa pàgina per tancada i la seua salut començava a afeblir-se. Paradoxalment, les paraules a les quals havia dedicat la seua vida la van anar abandonant a partir de 1973 a causa d’una arterioesclerosi cerebral que li va impedir continuar treballant en noves actualitzacions de la seua obra, que ja preparava. Va morir a Madrid al gener de 1981