Aromes en troba qui sap on anar a cercar-los, i no cal pujar a muntanyes inaccessibles o allunyar-se dels entorns humanitzats per a arreplegar perfums que són un goig per als sentits i medicina per al cos. N’hi ha que viuen als camps, a la vora de camins —i que, de vegades, fins i tot ens acompanyen dins de les ciutats, com el fenoll (Foeniculum vulgare).

Aquesta planta, cosina de les carlotes, és tan comuna dins l’àmbit mediterrani, que no són pocs els indrets que hem batejat en honor seu, i un dels més coneguts ha acabat convertit en disciplina olímpica: la marató pren el seu nom del topònim grec Marathon, que significa «lloc de fenolls». A la nostra terra hi ha fenollars i fenolls escampats pel mapa (un exemple en seria Llocnou d’en Fenollet), i pel territori peninsular trobareu més d’un hinojar o funchal, com es diu en portugués, i que dona nom a la capital de les illes de Madeira.

Però no només ha donat nom a llocs, sinó també a famílies i persones que duen fenolls per llinatge des de fa segles; de fet, un dels poetes del segle xv de l’Escola Satírica Valenciana es deia justament Bernat Fenollar.

No hi ha dubte: el fenoll és benvolgut i benvingut arreu, i tan a gust es troba dins els versos d’una poesia com a la taula més humil, fet una truita o un minxo de verdures silvestres, perfumant caragols o adobant olives. Quan es tracta d’aromes, el fenoll és tan ric com generós: pràcticament tota la planta —sobretot fulles i fruits— està amerada d’olis essencials, que sovint contenen en abundància un compost conegut com anetole. Aquest no és exclusiu del fenoll, sinó que també el trobaràs en plantes tan conegudes com l’anís (i la tradició valenciana bé reconeix les semblances d’ambdues plantes). L’aroma i el gust anisat de moltes begudes sovint s’obté gràcies a Foeniculum vulgare, com l’aigua de civada, l’altra granissada valenciana a banda de l’orxata; de vegades les botes de vi també es tapaven amb un ramellet de fenoll.

Però eixa planta no només regala perfum, sinó que pot ajudar a eliminar o minimitzar olors corporals poc agradables, que tots coneixem, però dels quals rarament en parlem obertament. Et fa pudor l’alé? Prova de rosegar un bri de fenoll, o els seus fruits secs (que solem anomenar «llavors», tot i que no ho són.

Un dinar carregat de llegums flatulents? Els poders carminatius del fenoll poden donar-te una mà per fer que la sobretaula siga menys olorosa.

Per totes aquestes raons (i moltes altres que et convidem a investigar), la pròxima vegada que veges un fenoll, recorda que trobes un petit tresor.

Hi ha herbes que s’enfonsen dins la memòria amb el pas del temps i el pes de la modernitat; d’altres, en canvi, hui són gairebé tan populars i conegudes com fa vint anys, i l’orenga és una d’aquestes. Fins i tot els xiquets de ciutat l’ensumen i ja es llepen els dits tot pensant en macarrons, pizzes o botifarres.

Però abans de trobar-la tancada dins de potets al supermercat, l’orenga (Origanum vulgare) es conreava als horts, o s’anava a buscar a la muntanya —al Benicadell, la Serrella o la Mariola, on encara hui arrela. Allà la veuràs escampada per valls i serres, a indrets ombriencs i orles de bosc; la trobaràs també damunt els mapes, donant nom a barrancs, penyes i tossals (com el tossal d’Orenga, a Ares del Maestrat, o el barranc d’Orenga, a la Serratella). Tanmateix, no tots els topònims fan referència a la planta: Orenga és també nom de família, llinatge aromàtic, i alguns indrets —com el forat d’Orenga, a Sant Mateu, al Baix Maestrat— deuen el seu nom a orengues humanes, no vegetals.

De l’orenga se’n cull el brot florit, que inclou les fulles, però també les flors rosades i les seues bràctees protectores, que es disposen a l’extrem del brot com si foren les escates xicotetes d’un peixet (de color violat o rogenc en el cas de la subespècie vulgare, o verd pàl·lid si és la subspècie virens, totes dues presents al territori valencià).

L’orenga té propietats medicinals, i s’ha usat sobretot per a calmar inflamacions de gola fent gargarismes, preparant-la en xarops, etc.; també per a combatre mals de ventre o alleugerir digestions pesades. Per açò, i malgrat que els seus mèrits aromàtics justificarien per si sols convidar-la a taula, la seua presència a la cuina té un paper doble: alegrar els sentits i millorar la salut!

Abans de l’arribada dels macarrons, l’orenga ja donava gust a menges tradicionals com la sang en ceba, els gaspatxos o els minxos, les coques de verdures... però, sobretot, a les botifarres. Les branquetes d’orenga florida collides a l’estiu, al juliol o a l’agost, es deixaven assecar i, en arribar el temps de matances es podien torrar al forn i s’usaven per a adobar la pasta de botifarra (especialment conegudes són les que preparen per Ontinyent i a la Marina).

L’orenga no només fa resplendir les muntanyes (el seu nom s’interpreta a partir dels mots grecs per referir-se a oros que significa «muntanya» i ganos, «lluentor»), sinó també les nostres menges.

Més informació al web de la Diputació de València www.dival.es/normalitzacio,

Valencià a la Dipu en Facebook, i

Twitter, i l’Instagram @ValenciaalaDipu