L’escola, protecció essencial dels drets de la infància

La primavera passada, el tancament de les escoles a causa de la pandèmia mundial va interrompre l’aprenentatge presencial de quasi el 90 % dels i les estudiants a tot el món. Això són més de 1.400 milions de xiquetes i xiquets.

Ací, en el nostre context, molts recordaran que aleshores les converses giraven entorn a la creixent dificultat de teletreballar i atendre els menuts, i a ajudar-los amb el seu nou entorn virtual d’aprenentatge. Però, aquesta realitat no era pas homogènia, sinó molt més variada i complexa. Per a molts xiquets i xiquetes dels nostres barris i pobles, a més de veure’s privats de jugar amb els seus companys a la seua escola, i de generar els vincles de confiança amb els i les mestres que vertebren el seu aprenentatge, el tancament de l’escola va suposar dificultats afegides. Aïllament i soledat, pares desesperats perquè les seues ocupacions no permetien el teletreball, inestabilitat en les seues rutines, wifi que no es pot pagar i inte-rrompeix el seguiment de les classes, mares i pares que perden les seues feines precàries, estalvis que s’esgoten, llars minúscules on és difícil combinar diferents activitats en una sola habitació... Els xiquets poden fer ben poc davant aquestes circumstàncies, però no per això les pateixen amb menor intensitat. En altres casos, estar a casa podia suposar estar exposat moltes més hores del dia a patir violència intrafamiliar, a ser testimoni de violència masclista, a negligència o abús.

De cara al nou curs, i una vegada establida ja abundant evidència que les escoles no són el principal impulsor de la transmissió comunitària del virus, va haver-hi una aposta decidida per la presencialitat. Amb normes sanitàries estrictes, i gràcies al titànic esforç de tots els professionals del sistema educatiu, i a la responsabilitat exemplar i l’ànim constructiu dels i les alumnes. Hem arribat a febrer de 2021, i el manteniment del compromís ferm amb l’escola presencial en aquestes setmanes difícils és més important que mai, ja que les circumstàncies adverses de la primavera passada seguixen ací, més profundes i amb risc de fer-se cròniques per a moltes famílies. Per això, també, és fonamental prioritzar la vacunació del personal de centres educatius, dins dels treballadors essencials, com a manera de protegir els drets de la infància.

En Unicef sabem molt bé, per la nostra experiència atenent milions de xiquets i xiquetes en milers d’emergències humanitàries al llarg de dècades d’història, que el preu més alt d’una emergència el paga sempre la infància en conseqüències a llarg termini. La pandèmia de covid-19 no afecta tant a la salut dels xiquets i xiquetes, afortunadament. Però les conseqüències de la crisi socioeconòmica derivada sí que impactaran en ells durant anys.

L’educació no és l’única resposta necessària davant aquesta situació. Però sí que és una peça clau d’aquesta. Per què és essencial? Perquè l’educació no sols dota a xiquets i xiquetes de coneixements i habilitats. L’escola és un espai clau per a la socialització, per a aprendre a conviure, per a conèixer i respectar a l’altre. És un espai de detecció i prevenció de les vulnerabilitats, dels desavantatges, de l’exclusió i la violència. És l’espai primordial per a aconseguir la igualtat d’oportunitats.

I per a la infància, demà ja és tard. Les conseqüències, en el nostre entorn i a tot el món, de detindre l’educació, són definitives per als xiquets i les xiquetes més vulnerables. La convulsió profunda que suposa la pandèmia ens dóna l’oportunitat de reimaginar l’educació com un paraigua de tots els drets de la infància, i la possibilitat d’atorgar-li els recursos, el valor i el consens social que necessita per a ser-ho.

Suscríbete para seguir leyendo