Silvana Andrés i Sonia Rayos treballen, a través del projecte Arquilecturas, a València, competències d’Infantil, Primària i Secundària que sumen a àrees creatives i d’expressió relacionades amb la infància i de la mà de museus com el Centre del Carame de València (CCCC). Les activitats estan basades en les escoles Reggio Emilia de Loris Malaguzzi i, a més, també treballen per democratitzar els espais de les escoles públiques i generar patis coeducatius.
Com ha de canviar un aula per a afavorir l’aprenentatge en el segle XXI? Hi ha diferències segons els nivells?.
Silvana A.: En primer lloc cal assenyalar que els i les docents han fet un esforç enorme a adaptar-te als canvis derivats de la pandèmia, però això passarà i haurem après que no necessitem una crisi sanitària per a aplicar-los.
En la nostra opinió, el canvi més necessari seria la incorporació del pensament corporal al currículum, assumir que els fenòmens mentals estan estretament lligats al context i a la interacció. Són les aules ambients prou rics per a propiciar aprenentatges que s’associen a l’emoció i impregnen la memòria?Probablement la diferenciació per nivells és el primer problema, perquè qüestions com el clima i l’ambient, repercutixen en qualsevol etapa de la vida. Seria més interessant fixar-nos en com aprenen les persones independentment de la seua edat. És freqüent que a les aules d’Infantil es donen espais més amables que afavorixen el moviment lliure i la interacció, una possibilitat de relació amb l’espai que va minvant en cursos superiors. En general, això s’entén molt bé si pensem en un xiquet de 2 o 3 anys: assumim immediatament que no pot romandre assegut molt de temps, no obstant això és freqüent que esta quietud se li exigisca a l’alumnat de Primària i Secundària, i es fa en una etapa de la vida on l’experimentació és la base de tot.
I els patis? En què s’estan convertint?
Sonia R.: L’escola és físicament el paisatge retallat, intervingut, la major part de les vegades, amb un excés de paviments durs, rígids, insulsos, més propis de carreteres que d’espais per a la infància. A l’hora de dissenyar els usos dels patis i la seua materialitat, s’ha prioritzat tindre un fàcil manteniment, en lloc de donar resposta a les necessitats reals de l’escola. I l’escola, en lloc d’esmenar estes mancances que el seu propi disseny ha generat, s’ha aferrat a estos espais i els ha dotat de significació. Per què l’esport en pista és l’única educació física que desenvolupen en l’espai docent? Què va vindre abans, el paviment de formigó continu, sense obstacles ni variacions de nivell, o la necessitat d’utilitzar-ho? Cal retornar la naturalesa a l’escola, els xiquets i xiquetes necessiten relacionar-se amb ella, és una necessitat bàsica de la infància; el contacte amb la terra i amb la vegetació, el desenvolupament d’habilitats motores i de psicomotricitat del cos a través de l’equilibri i del moviment lliure, la possibilitat de trobar tresors i amagatalls, el joc exempt de confrontació i competitivitat. En un pati dur s’està malgastant l’oportunitat d’aprenentatge que un espai natural possibilita. Per això apostem per escoles on els xiquets i xiquetes puguen trobar diversitat: democratitzar els patis.
Hem parlat dels patis i l’aire lliure... però com és pot apropar l’arquitectura als més menuts?
Sonia R.: L’arquitectura ja és present des que naixem, però no són quatre parets i una teulada, sinó l’espai i les relacions que es generen en ell. El que fem en els nostres tallers és connectar el coneixement a les vivències, i l’arquitectura ens servix d’eina perquè es produisca esta vinculació de manera efectiva i significativa. Perquè per als xiquets i les xiquetes és fàcil reconèixer l’entorn pròxim, els espais arquitectònics que habiten. L’arquitectura ens permet abordar les competències bàsiques i relacionar gran quantitat de conceptes. I reconèixer els espais que habitem ens dóna seguretat. Este estat de benestar facilita el desenvolupament i l’aprenentatge.
Ara, per exemple, estem dissenyant banys, generant models de sanitaris amb argila. Podem treballar les Matemàtiques de diferents nivells prenent la mesura de les peces per al seu correcte ús: l’altura del lavabo, la longitud de la banyera… I fins i tot treballar amb unitats de volum per a calcular la quantitat d’aigua que cap en la cisterna del vàter. Per a treballar conceptes de Coneixement del Medi o de Ciències Naturals podem plantejar quines mesures es poden adoptar per a estalviar aigua, reflexionar sobre el consum i el desproveïment dels recursos del planeta, idear formes per a reaprofitar les aigües grises per a reg... Amb una pràctica senzilla i connectada amb el dia a dia de la infància es pot cobrir contingut didàctic curricular; a més de divertir-nos i desenvolupar la nostra creativitat.
Com és la seua tasca en un centre educatiu? Per on comença?
Silvana A.: Ens relacionem amb els centres educatius principalment des de tres vies: la formació a docents, el disseny d’espais i la formació complementària a l’alumnat. Estes vies de relació ens permeten recopilar molta informació sobre la vida i el funcionament escolar.
La formació a docents a vegades s’oferix a través dels diferents Cefire i en altres ocasions són els propis equips directius els que contacten directament amb nosaltres, el disseny d’espais escolars a vegades és conseqüència directa d’esta formació. En altres ocasions són les associacions de mare i pares les que ens contacten. Per últim, la formació complementària a alumnat consistix en un curs complet d’arquitectura i art, amb una sessió setmanal escolar que s’imparteix en el propi centre escolar.
Al web expliquen que hi ha experiències en què els xiquets i xiquetes han fet aportacions en relació als espais. Què solen destacar en estes iniciatives? Què reclamen, en què és fixa la mirada infantil?
Sonia R.: En els tallers alguns observen la seua ciutat, el seu habitatge, o l’aula de manera global per primera vegada. És just ahí on sorgix la intencionalitat en la mirada, este pas entre el mirar i l’observar ens sembla fonamental perquè, d’alguna forma, estem construint una mirada crítica. Quan comprenen l’activitat solen buscar referències en la seua quotidianitat, i ens sorprenen constantment oferint-nos una mirada molt menys complexa, i al mateix temps més carregada de creativitat, perquè tenen menys prejudicis. Quan dissenyem els tallers cadascuna té al seu cap un resultat basat en experiències i coneixements, però estem condicionades per una forma de pensament més judiciosa; les nostres creacions s’assemblen. En realitzar en l’activitat amb els xiquets i xiquetes descobrixes que no hi ha dos iguals, que cadascú ha interpretat a la seua manera, oferint solucions que nosaltres no havíem ni imaginat. Els agraden especialment les activitats en les quals generen volums, maquetes,… El treball sol continuar a casa, i quan això succeïx és un èxit educatiu, perquè la motivació és el motor de l’aprenentatge.
Per què van decidir focalitzar-vos en el món educatiu?
SilvanaA.: En el meu cas, la docència va ser el meu primer treball en acabar la carrera, vaig començar a fer classe en Secundària l’any 2000. Tretze anys després vaig conèixer a Sonia Rayos, ambdues vam estar diversos mesos compartint inquietuds sobre criança respectuosa i educació i d’estes llargues converses va sorgir la idea d’iniciar un projecte juntes. En un primer moment preteníem oferir als nostres propis fills una sèrie d’experiències i oportunitats d’aprenentatge que no estaven rebent en la seua vida escolar. A les trobades setmanals es van sumar els fills i filles d’amistats pròximes. Una vegada constatàrem l’interès que despertava el projecte, vam decidir dedicar-nos professionalment al disseny de continguts didàctics destinats a infància i joventut, així va sorgir Arquilecturas. Al cap de pocs mesos el camp d’actuació es va ampliar a la formació docent, mediació cultural i disseny d’espais.
A més, també aposten per incloure temàtica sobre l’arquitectura en la formació acadèmica. Com, on i quan?
Sonia R.: Més important que treballar la temàtica de l’arquitectura és utilitzar-la com a eina d’aprenentatge. No es tracta d’impartir teoria, sinó de servir-nos d’ella per a interioritzar conceptes. En arquitectura es treballa per projectes: des de la concepció de la idea inicial fins a la culminació de l’obra. Són molts els agents que intervenen en el procés, i tots i cadascun d’ells són imprescindibles. Quan es trasllada a l’àmbit de l’escola, i a la formació de l’alumnat, l’ús de l’arquitectura com a eina d’aprenentatge suposa un exercici de disciplina i organització de les idees que ajuda a l’estructuració del pensament. El que fem és donar continuïtat als tallers, i això reforça l’aprenentatge.
Com és la formació a docents? En quin sentit és important? Silvana A.: Sabem que, a vegades, la formació contínua transmet una certa sensació que les coses que aprenem queden obsoletes en poc temps: molts canvis de lleis, nous criteris d'avaluació, noves eines TIC, programes miraculosos, mètodes i més mètodes... Nosaltres oferim una formació basada en un aspecte que no ha canviat tant: l'espai escolar. Les nostres sessions se centren en l'anàlisi dels espais del centre escolar des d'una mirada crítica. Partim d'una premissa clara: l'espai s'ha d'adaptar a les necessitats i metodologies educatives. Quin sentit tindria canviar l'espai si no canviem la manera de relacionar-nos amb ell? Tot canvi metodològic es reflectirà en la distribució i ús de l'espai escolar, qualsevol canvi en l'espai escolar exigirà canvis metodològics. Les sessions formatives acaben sent un espai d'aprenentatge compartit. Cada escola és una estructura complexa, en la qual intervenen moltes variables i totes elles han de ser considerades a l'hora de transformar els espais. Per això no apostem per oferir solucions predissenyades, busquem involucrar al professorat en el redisseny dels espais d'aprenentatge i convidar-los a fer extensiu este repte a tota la comunitat educativa. Estem segures que la manera d'habitar i relacionar-nos en l'espai educatiu pot transformar l'escola i millorar la pràctica docent. En les nostres formacions el repte passa per despertar l'interès sobre les diferents maneres d'habitar l'escola i posicionar l'espai com a tercer docent. El poeta Noël Arnaud afirma: «Jo sóc l’espai on estic». Tots i totes les docents haurien de preguntar-se si l’espai de la seua escola els representa.
