Conéixer la llengua, voler el país

Els grans detectius destaquen per tindre un gran sentit de l’olfacte, i ser capaços de detectar quan un sospitós fa pudor de socarrim, o una situació fa mala olor. Els metges i naturalistes d’abans, que també feien de detectius, sovint es guiaven per les olors a l’hora de decidir si una planta desconeguda tindria propietats medicinals —i a voltes encertaven, com en el cas de la marialluïsa (Aloysia citrodora). Hui ens sembla que aquest arbrissó menut o arbust ha estat sempre amb nosaltres, perfumant els corrals i els nostres records casolans amb el seu aroma cítric. Tot i això, la marialluïsa no és europea, sinó d’origen sud-americà, de les regions entre Bolívia i Argentina. La primera menció a la península Ibèrica data de principis del segle XVII, i ningú no li deia lluïsa, sinó yerba cidrera: «herba poncilera», que té perfum de poncil (Citrus medica), un cítric antic de cultiu malauradament residual al nostre país). Molts dels seus noms a l’altra banda de l’oceà Atlàntic (cedrón, cedroncillo, etc.) encara conserven aquesta relació amb el poncil, malgrat que hui tots associem aquest aroma amb el de la llima (que és parent estret del poncil). Juntament amb la seua facilitat de cultiu al Mediterrani, fou aquest perfum, la sort de la marialluïsa. De cultiu senzill i aroma cítric: qui no la voldria al seu pati o corral?Tanmateix, haurien de passar gairebé dos segles abans que aquesta planta obtinguera nom reial: va ser l’any 1779 que la marialluïsa fou descrita científicament com Aloysia citrodora («per l’exquisidíssima olor de poncil que de si desprén»). El gènere Aloysia es consagrà a Maria Lluïsa de Parma, aleshores princesa d’Astúries i muller del futur Carles IV, i d’ací provenen els seus noms més comuns (herballuïsa, herba de la princesa, marialluïsa).

La seua «olor molt grata de poncil» feu suposar als naturalistes que la van descriure que la planta seria eficaç per a tractar les indigestions, com també «totes les malalties en què cal fortificar i corroborar el sistema dels nervis». I, en aquest cas, la intuïció es revelà correcta: de manera semblant a la melissa, la marialluïsa és bona amiga de la digestió, dels mals de panxa (a les nostres terres s’ha emprat tradicionalment per a apaivagar els dolors menstruals), i té efectes sedants. Però té un sabor tan agradable, que no calen excuses per a voler prendre’n una tasseta, sola o combinada amb altres herbes (timó, camamil·la, til·la…) i endolcida amb una miqueta de mel o sucre. Sabies que la marialluïsa figura en les receptes de molts herberets (a Penàguila, a Bocairent, a Banyeres…)?

De totes les herbes aromàtiques que viuen a l’entorn mediterrani, tal volta siguen les farigoles o timonets (Thymus spp.) les perfumistes més versàtils. A més de la flaire de timó clàssica, hi ha espècies que adopten «disfresses aromàtiques» diferents, i entre les més apreciades hi trobem un Thymus amb un nom ben eloqüent: citriodorus, «aquell que fa olor de cítric», conegut com a timó de llimó.

Les fulles d’aquesta mateta de soca llenyosa són riques en composts aromàtics (com per exemple el citronel·lal o el citral, de característic olor cítric, també present dins altres plantes «citri-odoríferes» com la melissa o la marialluïsa!). Actualment la seua bioquímica és objecte d’estudi, i les investigacions més recents li reconeixen propietats antimicrobianes.

Durant molts anys es va pensar que el timó de llimó era un fill híbrid entre el timonet (T. vulgaris) i T. pulegioides (que a les nostres terres es troba fonamentalment al nord, a Castelló), però alguns estudis suggereixen que podria tractar-se d’una espècie per dret propi, amb distribució reduïda (només a la Mediterrània occidental, sobretot a la península Ibèrica). No obstant això, el seu estatus està una mica emboirat: encara se’l troba llistat com a híbrid en bases de dades científiques, i en publicacions com Flora iberica ni tan sols hi compareix.

Entre els seus usos més freqüents hi trobem el gastronòmic: pel seu aroma i gust allimonat, s’ha fet servir com a condiment a diverses menges, i ha estat especialment apreciat a latituds més fresques, on fa massa fred per a sembrar llimeres a l’aire lliure. A falta de llimó per donar una nota cítrica a l’ensalada o al rostit, bo serà un brot de Thymus citriodorus.

Hem desenvolupat fins i tot cultivat ornamentals que combinen l’aroma, el sabor i la bellesa —perquè el bon gust no és només qüestió de paladar, sinó també d’estètica al jardí. Tal volta per una combinació d’aquests motius, dins el món de parla anglesa s’arriba a considerar el timó de llimó com un dels tres timons més importants, i el trobem sembrat des d’Anglaterra fins a Nord-amèrica ja des del segle XIX!

No erraven els grecs quan donaren als timons el nom de thymon, que podria derivar del mot per a referir-se al perfum: essència de caràcter sagrat, que s’ofereix als déus que s’alimenten d’aromes. I, si tenen raó aquells que proposen que les «pomes daurades» de les Hespèrides no eren pomes, sinó cítrics… segur que a les divinitats gregues els hi hauria encantat el timó de llimó!

Més informació al web de la Diputació de València www.dival.es/normalitzacio,

Valencià a la Dipu en Facebook i

Twitter, i l’Instagram @ValenciaalaDipu