30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Del naixement de Gargantua

Jesús Cortés (Torrent, 1962) ha escrit, sobretot, literatura infantil i juvenil, i ha fet adaptacions de clàssics de la literatura universal que acosten al públic més jove obres com L’Odissea o Oliver Twist. La seua extensa trajectòria ha estat distingida amb guardons com el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil (No em pots dir adéu) o el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre (L’ull de la mòmia).

Del naixement de Gargantua

Del naixement de Gargantua

Al principi dels temps, després que Abel va ser mort pel seu germà Caín, la terra va quedar mullada amb la sang del primer. I va haver-hi un any tan fèrtil en tota classe de fruits, sobretot en nesples, que des d’aleshores l’any va ser conegut com l’any de les nesples grosses.

Podeu pensar que tot el món, fins i tot els animals, van menjar nesples, una fruita tan deliciosa i abellidora. Però no tots els que tingueren l’ocasió de menjar-ne ho van fer. No obstant això, els que ho van fer a mos redó van patir efectes molt diversos, ja que els van eixir unes inflors horribles al cos, encara que no a tots al mateix lloc. A uns se’ls inflava el ventre com un tonell. A uns altres se’ls inflaven els muscles i quedaven tan geperuts que els anomenaven «portamuntanyes».

N’hi havia que creixien per les cames i en veure’ls hauríeu dit que eren grues o flamencs. I n’hi havia que els creixia només el nas, o que els creixien tant les orelles que podien fer-les servir per a cobrir-se com si portaren capes espanyoles.

Tanmateix, també n’hi va haver que els va créixer tot el cos. De cap a peus. Van ser els gegants. I el primer va ser Calbrot, qui engendrà Sarabrot, de qui va nàixer Faribrot, al qual van seguir Hurtaly, i Nembrot, i Atles. I així, l’un rere l’altre, la descendència dels gegants es va allargar cosa de no dir, passant per Goliat, Polifem, Tifeu, Fierabràs, Bolivorax, Cremaferro o Roboastre, fins que Vitdellavor va engendrar Golagran, i a Golagran el van seguir Gargantua i Pantagruel, els dos gegants que ací, amables lectors, podreu conéixer.

Així va ser com, encara que no ho vulgueu creure, hi va haver un temps en el qual homes i dones, xiquets i xiquetes, i tota classe d’éssers vius que coneixem amb les seues grandàries que ara trobem normals, convivien amb els gegants. Junts, homes d’alçada normal i gegants descomunals, cobrien la Terra als seus regnes, a les seues terres o als seus dominis, quasi sempre amb bona germanor.

Gargantua i Pantagruel, els dos gegants que coneixereu ací, eren d’allò més famosos, i d’ells es contaven gestes impressionants que no duien a terme mai sense tindre la panxa ben plena. Perquè no era cap secret que els dos eren uns fartons, uns escuracassoles i uns llepaplats de l’alçada d’un campanar. I d’entre tots els gegants dels quals va quedar constància a les cròniques de l’època, no n’hi va haver de més farteres que Gargantua i el seu fill Pantagruel, els dos sempre amb la gana feta i a punt per a empinar el colze. Vivien a França, a un bon grapat de llegües de París. Així que per França i per Gargantua començarem.

El pare de Gargantua era rei de la comarca que governava. Es deia Golagran. Golagran era un gegant de bon beure i de bona gana, a qui no li faltaven mai els pernils de Magúncia, les llengües de bou fumades, els rosaris de botifarretes, el bou salat amb mostassa o les salsitxes i la moixama.

Diuen les cròniques que, quan ja es va fer un home, Golagran es va casar amb Gargamella, filla d’un rei heretge, geganta molt bella i de bona planta amb la qual va tindre un fill: Gargantua.

El part va tindre lloc el tercer dia de febrer. Aquell dia Golagran i Gargamella compartien al seu castell un suculent dinarot amb els amics, i Gargamella s’empassava a dues mans tripes de bou que havien sigut engreixats als pesebres i als prats que donen herba dues vegades a l’any. Eren, per això, uns bous magnífics.

Les tripes van ser abundants i tan delicioses que tots es xuplaven els dits. El bonàs de Golagran tampoc deixava de fartar i de beure mentre Gargamella feia el mateix amb tota la tranquil·litat del món.

–No fartes tant, dona meua –li deia ell entre bromes–. S’acosta el part i tantes tripes no deuen ser aconsellables en el teu estat.

Gargamella no feia cas.

Havent dinat, tots se’n van anar a un prat que hi havia prop del castell i sobre l’herba espessa, al so d’alegres flabiols i dolces cornamuses, van ballar tan alegrement que era un passatemps celestial veure’ls així de joganers.

A l’hora de berenar, allí mateix, es van posar de nou a la manduca, i entre botelles, pernils, cassons i gerres, els amigots de Golagran xarraven els uns amb els altres sense ordre ni concert.

–Més vi batejat amb aigua!

–No, el meu sense aigua!

–Porteu-me el claret, que tinc el got ploró.

–Si no bec, em moriré. La meua ànima fugirà a una marjal de granotes.

Mentre els uns i els altres mantenien xarrades de taverna, Gargamella començà a sentir-se malament. Golagran va ser el primer a adonar-se que arribava l’hora del part, i quan es va córrer la veu no tardà a acudir-hi de tots els pobles una munió de comares per ajudar Gargamella a tindre el fill.

Encara que ningú està obligat a creure-ho, diuen que quan el xiquet va veure per fi la llum del món, en lloc de posar-se a plorar com fan tots els nounats, es posà a escridassar: «A beure! A menjar i a beure!», que era allò que més li agradava dir a Golagran.

–Pel que es veu, el xicot ha eixit al pare –van dir tots els presents en sentir-lo.

–Com de gran ha eixit el teu fill –li deien també, a Golagran, en veure’l.

I:

–Com de gran ha eixit el teu fill –li tornaven a dir.

I com, meravellats, no paraven de dir-li i de repetir-se els uns als altres això mateix, a la fi entre tots acabaren armant-se un embolic amb les paraules i les lletres, i com a resultat van acabar pronunciant el nom que finalment li van posar al xicot: Gargantua.

–El nom de Gargantua sona bé. I s’assembla al de sa mare. Li va com l’anell al dit –van dir.

I així va ser com li van posar el nom, per a goig tant del pare com de la mare.

Com era costum de bons cristians, de seguida van dur Gargantua a les fonts per a batejar-lo. Tot seguit feren dur la llet de totes les vaques de la rodalia per a alletar-lo com calia, ja que no hi havia dida en tota la comarca que donara l’abast.

Un any i deu mesos després, el rei ordenà que vestiren i abillaren el seu fill amb els colors de la família, que eren el blanc i el blau. Per a la camisa i els bollats de les mànegues es van necessitar teles enormes. Per al perpunt es feu servir setí blanc, i tots els llacets que el tancaven eren de pell.

L’espasa que van fer a Gargantua perquè jugara no era valenciana ni el seu punyal saragossà, però li van fer una espasa de fusta i un punyal de cuir bullit, pintats i daurats per a l’ocasió.

–No puc estar-ne més orgullós, de veure vestit així el nostre fill –deia el rei a la reina–. De blanc, com dic jo que és la glòria i l’alegria, i de blau, com és el cel.

Compartir el artículo

stats