Del naixement de Gargantua

Podeu pensar que tot el món, fins i tot els animals, van menjar nesples, una fruita tan deliciosa i abellidora. Però no tots els que tingueren l’ocasió de menjar-ne ho van fer. No obstant això, els que ho van fer a mos redó van patir efectes molt diversos, ja que els van eixir unes inflors horribles al cos, encara que no a tots al mateix lloc. A uns se’ls inflava el ventre com un tonell. A uns altres se’ls inflaven els muscles i quedaven tan geperuts que els anomenaven «portamuntanyes».

N’hi havia que creixien per les cames i en veure’ls hauríeu dit que eren grues o flamencs. I n’hi havia que els creixia només el nas, o que els creixien tant les orelles que podien fer-les servir per a cobrir-se com si portaren capes espanyoles.

Tanmateix, també n’hi va haver que els va créixer tot el cos. De cap a peus. Van ser els gegants. I el primer va ser Calbrot, qui engendrà Sarabrot, de qui va nàixer Faribrot, al qual van seguir Hurtaly, i Nembrot, i Atles. I així, l’un rere l’altre, la descendència dels gegants es va allargar cosa de no dir, passant per Goliat, Polifem, Tifeu, Fierabràs, Bolivorax, Cremaferro o Roboastre, fins que Vitdellavor va engendrar Golagran, i a Golagran el van seguir Gargantua i Pantagruel, els dos gegants que ací, amables lectors, podreu conéixer.

Així va ser com, encara que no ho vulgueu creure, hi va haver un temps en el qual homes i dones, xiquets i xiquetes, i tota classe d’éssers vius que coneixem amb les seues grandàries que ara trobem normals, convivien amb els gegants. Junts, homes d’alçada normal i gegants descomunals, cobrien la Terra als seus regnes, a les seues terres o als seus dominis, quasi sempre amb bona germanor.

Gargantua i Pantagruel, els dos gegants que coneixereu ací, eren d’allò més famosos, i d’ells es contaven gestes impressionants que no duien a terme mai sense tindre la panxa ben plena. Perquè no era cap secret que els dos eren uns fartons, uns escuracassoles i uns llepaplats de l’alçada d’un campanar. I d’entre tots els gegants dels quals va quedar constància a les cròniques de l’època, no n’hi va haver de més farteres que Gargantua i el seu fill Pantagruel, els dos sempre amb la gana feta i a punt per a empinar el colze. Vivien a França, a un bon grapat de llegües de París. Així que per França i per Gargantua començarem.

El pare de Gargantua era rei de la comarca que governava. Es deia Golagran. Golagran era un gegant de bon beure i de bona gana, a qui no li faltaven mai els pernils de Magúncia, les llengües de bou fumades, els rosaris de botifarretes, el bou salat amb mostassa o les salsitxes i la moixama.

Diuen les cròniques que, quan ja es va fer un home, Golagran es va casar amb Gargamella, filla d’un rei heretge, geganta molt bella i de bona planta amb la qual va tindre un fill: Gargantua.

El part va tindre lloc el tercer dia de febrer. Aquell dia Golagran i Gargamella compartien al seu castell un suculent dinarot amb els amics, i Gargamella s’empassava a dues mans tripes de bou que havien sigut engreixats als pesebres i als prats que donen herba dues vegades a l’any. Eren, per això, uns bous magnífics.

Les tripes van ser abundants i tan delicioses que tots es xuplaven els dits. El bonàs de Golagran tampoc deixava de fartar i de beure mentre Gargamella feia el mateix amb tota la tranquil·litat del món.

–No fartes tant, dona meua –li deia ell entre bromes–. S’acosta el part i tantes tripes no deuen ser aconsellables en el teu estat.

Gargamella no feia cas.

Havent dinat, tots se’n van anar a un prat que hi havia prop del castell i sobre l’herba espessa, al so d’alegres flabiols i dolces cornamuses, van ballar tan alegrement que era un passatemps celestial veure’ls així de joganers.

A l’hora de berenar, allí mateix, es van posar de nou a la manduca, i entre botelles, pernils, cassons i gerres, els amigots de Golagran xarraven els uns amb els altres sense ordre ni concert.

–Més vi batejat amb aigua!

–No, el meu sense aigua!

–Porteu-me el claret, que tinc el got ploró.

–Si no bec, em moriré. La meua ànima fugirà a una marjal de granotes.

Mentre els uns i els altres mantenien xarrades de taverna, Gargamella començà a sentir-se malament. Golagran va ser el primer a adonar-se que arribava l’hora del part, i quan es va córrer la veu no tardà a acudir-hi de tots els pobles una munió de comares per ajudar Gargamella a tindre el fill.

Encara que ningú està obligat a creure-ho, diuen que quan el xiquet va veure per fi la llum del món, en lloc de posar-se a plorar com fan tots els nounats, es posà a escridassar: «A beure! A menjar i a beure!», que era allò que més li agradava dir a Golagran.

–Pel que es veu, el xicot ha eixit al pare –van dir tots els presents en sentir-lo.

–Com de gran ha eixit el teu fill –li deien també, a Golagran, en veure’l.

I:

–Com de gran ha eixit el teu fill –li tornaven a dir.

I com, meravellats, no paraven de dir-li i de repetir-se els uns als altres això mateix, a la fi entre tots acabaren armant-se un embolic amb les paraules i les lletres, i com a resultat van acabar pronunciant el nom que finalment li van posar al xicot: Gargantua.

–El nom de Gargantua sona bé. I s’assembla al de sa mare. Li va com l’anell al dit –van dir.

I així va ser com li van posar el nom, per a goig tant del pare com de la mare.

Com era costum de bons cristians, de seguida van dur Gargantua a les fonts per a batejar-lo. Tot seguit feren dur la llet de totes les vaques de la rodalia per a alletar-lo com calia, ja que no hi havia dida en tota la comarca que donara l’abast.

Un any i deu mesos després, el rei ordenà que vestiren i abillaren el seu fill amb els colors de la família, que eren el blanc i el blau. Per a la camisa i els bollats de les mànegues es van necessitar teles enormes. Per al perpunt es feu servir setí blanc, i tots els llacets que el tancaven eren de pell.

L’espasa que van fer a Gargantua perquè jugara no era valenciana ni el seu punyal saragossà, però li van fer una espasa de fusta i un punyal de cuir bullit, pintats i daurats per a l’ocasió.

–No puc estar-ne més orgullós, de veure vestit així el nostre fill –deia el rei a la reina–. De blanc, com dic jo que és la glòria i l’alegria, i de blau, com és el cel.