Romer (Rosmarinus officinalis)
En alguns dels nostres pobles, els romeus i les romeves un dia determinat van a la muntanya propera a proveir-se del romer o romaní, que guarden a casa fins que arriba l’hora de traure’s de damunt les malalties pròpies de l’hivern. Aquest tipus de romeries, on el motiu secundari és l’arreplega del romer, tenen també com a protagonista la festa gastronòmica, ja siga la paella al migdia o el berenar al capvespre.
Les muntanyes tenen un gust exquisit a l’hora de triar perfums per a ungir-se les vessants, i entre els seus favorits hi trobem el romer o romaní (Rosmarinus officinalis).
Aquesta mata té la taula parada per als seus pol·linitzadors pràcticament tot l’any: la flor de romer, que pot vestir-se amb totes les tonalitats entre el blanc i el violeta, regala nèctar a les abelles faça fred o faça calor.
Amb tot, no són eixes flors el lloc on el romer amaga els seus perfums, sinó en les seues fulles menudes, allargades i amb revers blanquinós: en fregar un brot entre els dits, es desclou la flaire de la muntanya, i ens unta la pell d’olis essencials. Les receptes d’aquests olis no sempre són les mateixes: cada mata de romer pot «personalitzar», fins a cert punt, el seu perfum particular.
I si una planta desprén olors divines, no ens ha de sorprendre que s’haja emprat per a escampar benediccions per tot arreu: moltes aspersions es feien mullant brots de romer en aigua beneïda, i els fums que allibera en cremar-se s’han considerat capaços de foragitar els mals —naturals i sobrenaturals— de cases, estables, etc.
Aquests aromes volàtils del romer es deleixen per la flama; això, unit al seu caràcter eixut (necessari per a sobreviure allà on l’aigua no raja abundosa), fa que aquesta planta siga molt apreciada per a fer foc, tant a l’aire lliure com dins de forns per a coure pa. Una contalla valenciana coneguda com El gegant del romaní té com a coprotagonista un forner que se’n va a fer llenya a la serra del Rontonar i, en arrabassar un «romer ufanós», descobreix que entre els dits no tenia un romaní com els altres, sinó els cabells d’un gegant!
El nostre territori ha estat conquistat per la mata de romer i tenim per tota la geografia camins, llomes, fonts, penyes i planes de romers o de romerals, i fins i tot el poble del Romaní a la Ribera Baixa.
No hi ha dubte: els poders del romer són gegantins. Afegir una rameta de Rosmarinus a la paella o al menjar rarament serà mala idea; fer-ne una tisana o atrapar el seu perfum en olis o tintures alcohòliques ens permetrà gaudir de les seues propietats medicinals i cosmètiques, que en són moltes i variades. Podem prendre’l com a infusió digestiva, emprar-lo per a fer fregues calmants, o aprofitar les seues habilitats com a regulador de la secreció de greix als cabells (aquell gegant no tindria mai caspa!), per dir-ne només un grapat.
I com a símbol de la remembrança, ens convida a no oblidar mai la bellesa i la utilitat de les nostres plantes. En fi, que és mel de romer!
Sajolida (Satureja spp.)
De tornada a la ciutat, ens topàrem amb alguns camperols que tornaven de l’horta cavalcant els seus àsens i amb unes quantes dones que baixaven de la serra amb grans feixos de sajolida i marduix sobre el cap. Em va estranyar una mica, i li vaig demanar a Salamó si feien servir aquelles brosses per a alguna cosa especial.
Les olors són un bressol de records, un garbull d’emocions i memòries associades a llocs i persones. N’hi ha de casolanes, que viuen al pati o a les hortes conreades; n’hi ha que evoquen els cingles i les sendes de muntanya. Els aromes de les sajolides (Satureja spp.), en canvi, fa segles que pertanyen als dos mons: domèstic i indòmit, horts i serralades.
Als nostres espais naturals hi arrelen quatre sajolides autòctones, totes elles mates perennes de soqueta lenyosa i llarga vida. Als horts, en canvi, hi trobem la sajolida d’hort (Satureja hortensis), una planta anual poc freqüent, que sospitem que va arribar de terres mediterrànies llunyanes, potser amb els romans, que eren molt aficionats al sabor de la sajolida.
En arribar l’estiu les sajolides trauen estols de floretes rosades, porpres o blanques, però —com és freqüent entre les labiades de bells aromes— el seu senyal d’identitat perfumada no són les flors sinó les fulles. Aquestes poden adoptar formes un poc diferents segons l’espècie (fins i tot colors: la sajolida cendrosa de les terres d’Alacant, Satureja obovata subespècie canescens, trau fulles cobertes de pèls blanquinosos), però són sempre riques en olis essencials volàtils, que aviat descobrírem saborosos i plens de propietats medicinals.
Les més apreciades potser siguen les digestives: s’usava prendre una tasseta de sajolida per a la panxa, o bé s’afegia per a donar gust a guisats de llegums com les faves, que poden donar problemes de gasos estomacals. De vegades els usos coincideixen amb els d’altres familiars botànics seus, com el timó; de fet, a diverses comarques valencianes les sajolides locals reben noms comuns com timó, timonet o frígola (mots que generalment fan referència a espècies del gènere Thymus).
Tanmateix, la menció que més sovinteja no és medicinal sinó gastronòmica, i és tan important que arriba a donar-li nom: perquè les sajolides també es coneixen com herbes d’olives, atesa la seua freqüència com a adob no només dins terres valencianes (on es disputa —o comparteix— el tron reial amb la pebrella), sinó gairebé a tota la península Ibèrica.
I, de tant en tant, comparteix un ús tradicional curiós en diferents entorns on creixen sajolides, des de la Mediterrània fins a l’Orient Mitjà: hi ha qui les pren (per exemple en infusió, al Camp del Túria) com a estimulant afrodisíac, una propietat que ja trobem mencionada a textos medievals.
(Malauradament no sabem si açò també s’estén a les olives adobades amb sajolida, atés que ningú no ho ha comprovat… Vet ací un experiment que encendria l’interés botànic de molts!)
Més informació al web de la Diputació de València www.dival.es/normalitzacio,
Valencià a la Dipu en Facebook, i
Twitter, i l’Instagram @ValenciaalaDipu
