30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

TRIBUNA

L’educació que alimenta

Esteban Bérchez i Jorge Tárrega

Esteban Bérchez i Jorge Tárrega

Un dia —conta l’historiador Plutarc— un home li va preguntar a Aristip de Cirene, deixeble del cèlebre filòsof Sòcrates, quant li cobraria per educar al seu fill. Aristip li va demanar una suma enorme de diners, i el pare, indignat, va contestar que per eixe preu es comprava un esclau. «Doncs —va dir el filòsof— tindràs dos esclaus: el teu fill i el que compres». L’educació, sens dubte, no ha de tractar-se a la lleugera. Educare significa en llatí «formar, instruir, traure avant», però també «alimentar» i, de fet, l’alumne (del verb llatí alere «alimentar») seria el que s’alimenta dels ensenyaments de qui ensenya. Quina metàfora tan suggeridora i perillosa alhora! Per a començar l’educació és un procés sense fi i des que naixem fins que morim estem en continu aprenentatge, vulguem o no: ningú naix sabut ni mor savi. I en este trajecte no ens alimentem d’una única persona, sinó de la família, de les amistats, dels professors, i també dels desconeguts, de la gent famosa i, fins i tot, de nosaltres mateixos (alimentant, sovint sense adonar-nos, a uns altres en el camí). Però el que se’ns ensenya no sempre és bo, com tampoc ho és necessàriament la persona que ho fa. D’ací ve que tinguem la responsabilitat com a professors de ser conscients de la importància de la nostra comesa i, en conseqüència, fer-nos valdre i, al mateix temps, sotmetre el nostre quefer diari a un sever escrutini personal.

Molt s’ha escrit i s’ha dit sobre els millors sistemes educatius i s’han defensat amb contundència i de manera categòrica unes metodologies, unes pautes, unes reformes determinades. Però independent del que és opinable, hi ha uns aspectes, unes actituds, que haurien de constituir-se com a universals en el món de l’ensenyament. Referent a això no està de més que ens fixem, encara que siga per un moment, en l’Antiguitat, perquè ella ens nodreix —una altra vegada la metàfora alimentària— d’interessants lliçons.

Quintilià, professor del segle I dC, va escriure La formació de l’orador, potser el llibre que va establir les bases de la pedagogia moderna i que escampa al llarg de les seues pàgines frases tan contundents, precises i vàlides en qualsevol època com les següents: «El primer que s’ha de treballar: els hàbits. Com pitjor siga el professor, més confusa serà la seua explicació. Cal evitar un professor apagat i desmotivador. El mestre no sols ha d’ensenyar, sinó també preguntar sovint als seus alumnes i demanar-los la seua opinió. Que no desanime la seua serietat extrema, ni es passe de confiança. Que no s’enfade fàcilment, però que tampoc passe per alt el que haja de corregir. Que simplifique les seues explicacions, que siga pacient. Que responga amb ganes als qui pregunten i interpel·le deliberadament als que es queden en silenci. A l’hora de corregir, que no siga ni brusc ni ofensiu. Que diga cada dia alguna cosa que els alumnes puguen emportar-se amb ells a casa…». Però no s’ha d’oblidar que «així com ensenyar —conclou Quintilià— és una obligació dels professors, així també ho és per als alumnes mostrar-se predisposats a aprendre. En cas contrari, una cosa sense l’altra no és suficient».

L’educació i també la tasca docent semblen estar devaluades… tothom opina i, fins i tot, hi ha qui ho fa enarborant el seu criteri d’autoritat. Potser no estaria de més fer una ullada al passat i prendre en consideració les opinions d’aquelles persones que ja han patit el judici del temps. D’esta forma l’aliment ingerit podrà tal vegada assentar-se i tindre una bona digestió en un futur.

Compartir el artículo

stats