Empar Claramunt: "Les titelles són una eina pedagògica fabulosa en mans dels mestres"

Com comença la història del Marionetari?

L’Associació d’amics i amigues de la marioneta i altres arts naix en. Teníem un local en el carrer Túria que es va quedar menut i ara el Teatre Buffo ens ha cedit el seu taller, a la Ciutat de l’Artista Faller de València. En estos anys hem intentat fusionar les diferents arts dramàtiques i musicals; per exemple, vam fer dansa contemporània amb marionetes, clowns, introduccions a l’òpera... hem provat moltes vegades la innovació artística i temàtica. Sempre hem tingut poca ajuda pecuniària, però arribàrem a ser socis i, fins i tot, férem teatre d’adults. Les titelles sempre s’associen a xiquets i en això hi ha part de raó, però a mi no m’ixen els números: vénen quatre persones adultes amb un menor; sembla una excusa.

Quants anys porta en esta professió?

RVint-i-huit com a solista i des de com la segona companyia, després de Bambalina. Vam intentar convéncer a les institucions que s’havia de dignificar el teatre de marionetes i crec que ho vam aconseguir, perquè començaren algunes ajudes. S’ha avançat molt, però hi ha hagut una dispersió. Ens hem fet majors i hi ha gent jove, però jo vaig tindre la sort de rebre formació i ara hi ha assignatures de teatre d’objectes, però no una específica per a marionetes. Es troba a faltar formació i hi ha moltes actuacions de muppets«tremolosos». A més, la formació de dramaturgia és importantíssima. Sense menysprear el teatre més popular, quan començàrem, demanàrem ser una secció dins del teatre, no estar només al carrer. Aleshores no hi havia quasi infraestructura i anàvem per cases parroquials, algun teatre d’institut... Això, afortunadament, ha canviat molt.

Vosté era professora d’italià. Com i per què decidix fer el salt?

Vaig començar amb les titelles i en vaig fer un curs de Barcelona. Ahí vaig pensar deixar de ser ensenyant. Sempre m’he mogut en qüestions teatrals: vaig traduir el dramaturg Dario Fo i ensenyava italià dramatitzant, perquè per a parlar llengües t’has de posar en situació. Com hi havia gent tímida i poregosa, vaig comprar titelles. Després, vaig descobrir Maria Signorelli i el seu marit, que parlaven de la pedagogia i les titelles, i una vegada que va vindre a Espanya li vaig fer d’intèrpret. Vaig fer dos o tres espectacles i em premiaren «El jugador de Petrer». Al principi érem cinc persones i vaig començar jo a soles.

Quines activitats oferixen a les escoles i a les famílies?

Tenim una campanya escolar i ens «perseguix» molt la gent d’Infantil. El teatre per excel·lència per als més menuts, de tres a set anys, són les titelles. La màgia del ninot és increïble i això està estudiat. També tenen curiositat per les apostes que fem tots els adults que tenen el seu xiquet interior «aseat». Les escoles poden demanar que el Teatre Buffo vaja o poden vindre al Marionetari. Ací tenim taller, magatzem, lloc per a assajar i escenari. No volem ser una sala com totes les altres, també volem oferir activitats una vegada al mes en caps de setmana.

Porten quasi 30 anys però els títols de les obres estan de molta actualitat; al programa hi ha «Contes en femení plural», «Una aventura eco-galàctica», «La ciutat sostenible»...

Els «Contes en femení» són de 2003 i han estat ja per tota Espanya. Les protagonistes són dones: un conte tracta l’autoestima, l’altre el maltractament psicològic, l’assetjament (com el de la Caputxeta), o un d’una dona que se’n va de casa perquè vol viatjar i aprendre idiomes... Ara les coses han canviat molt, però hi havia gent que ens insultava, xiulava, s’alçava i sen’anava. A «L’aventura eco-galàctica» els protagonistes fan un viatge galàctic per buscar un tresor i... són llavors. A més, quan anem Carmen i jo trenquem motles, perquè som dues dones i una d’ella està a la part tècnica i muntant i desmuntant... 

Pensa que el teatre és una bona manera de conscienciar? Arriba el missatge amb les titelles?

Totalment; i el més bonic és que un conte té diverses lectures.

I per què decidí interpretar en valencià?

Perquè vaig nàixer en valencià. Com a filòloga m’encanten totes les llengües i preues la teua quan hi ha creació artística, perquè si no el missatge és que només servix per a anar al mercat. Per a aprendre llengües les titelles són increïbles, perquè diuen frases fetes, curtes i senzilles. S’estudia llegint sempre narrativa, però no parlem en narrativa. Es tracta d’aprendre una llengua lúdicament. Als 80 vam fer una experiència amb xavals a una zona castellanoparlant i quan acabaren semblaven valencianoparlants de tota la vida. A les escoles veig una manca de producció literària, per això també vam fer dos llibres. Les titelles són una eina fabulosa i molt creativa en mans dels mestres; de fet, vénen a proposar-me que done cursos. A més de la llengua, utilitzem les titelles per a fomentar valors.

Té teatralització i actuació, però també hi ha una gran tasca artesana darrere de l’elaboració de les titelles i marionetes. És una disciplina artística completa?

És molt bonic perquè pots fer qualsevol proposta: una taula amb fils, teatre negre... la tècnica és molt important. Ara hi ha escenògrafs, però tambe molts titellaires són artesans i fan les seues pròpies titelles amb fusta, paper-cartró, esponja, vareta, làtex... A nosaltres ens agrada molt treballar amb allò pròxim o natural i volem ensenyar que qualsevol material o objecte pot ser una titella. Cigronet, per exemple, és una sabateta i la Caputxeta, una tasa. A vegades emprem una caixa i es queden bocabadats. Amb això els diguem que ells també poden animar.

Què li aporta el món de les titelles per dedicar-li tota una vida?

Sóc absolutament feliç i veig feliç als xiquets i xiquetes; són angelets amb un somriure. Me sent molt bé i veus com creixen. Per això sóc molt curosa amb els missatges, perquè tenen la ment en blanc.

*(Entrevista publicada en el suplement escolar Aula de Levante-EMV el 7 de novembre de 2018)