Hi ha aromes que, si es presenten tots sols, poden ser difícils de reconéixer: fan cosquerelles a la memòria, saps que l’has olorat abans, però no recordes on, a quina planta pertanyien. D’altres, en canvi, els identifiquem gairebé immediatament, com els aromes cítrics. Aquestes olors venen amb un núvol de connotacions prou universals: són aromes refrescants, brillants, amb una espurna d’estiu a dins.

Hi ha un grapat d’herbes que saben sintetitzar aromes que ens recorden els cítrics, i moltes d’elles han acabat amb noms que hi fan referència, com la melissa o tarongina. Hui dia eixa darrera paraula pot dur a confusions, ja que té dos significats botànicament ben diferents: tarongina és la Melissa officinalis, com recull el gran botànic valencià Antoni Cavanilles dins la seua obra sobre la flora del Regne de València. Però tarongina és també la flor del taronger.

Malgrat el seu perfum cítric, la melissa no té res a veure amb taronges o llimeres; aquesta cosina del romer i del poliol ja vivia a la Mediterrània molt abans de l’arribada dels cítrics des d’Orient. Això sí: no sabem del cert si va arribar a la península Ibèrica ella tota sola, o si va tindre ajuda humana. Li posaren de nom «melissa», que vol dir «abella» en grec (tot i que els darrers estudis han posat de manifest que aquests insectes se senten més atrets per altres aromàtiques, com la sàlvia o la lavanda, que no per la melissa!).

La tradició popular valenciana preveu dos usos principals de la tarongina: aprofitament gastronòmic per a guisats, i un ús medicinal per a afeccions nervioses. Una infusió de fulles de melissa té efectes sedants que poden vindre bé en cas d’insomni, mal de cap o d’estrés; també és útil per a combatre trastorns gastrointestinals d’arrel nerviosa.

A més, se li reconeix un efecte beneficiós sobre la memòria; així compareix als escrits d’Arnau de Vilanova, que descriu la «torongina» en els Aforismes de la memòria (1306), també en herbaris, tractats de simples i farmacopees de segles posteriors, com a «excel·lent per a ajudar la memòria», o per a «enfortir el cervell». Aquesta reputació de planta bona per als nervis la convertí en protagonista botànica de la famosa aigua del Carme, destil·lada pels carmelites tarragonins des del 1611.

De fet, també es pot macerar en alcohol per extraure’n les propietats i l’aroma: a voltes figura dins la fórmula botànica de l’herber o herbero de la Mariola, juntament amb altres plantes com la marialluïsa, el timó o la camamil·la.

Un esclat de frescor als llavis, això promet la besada d’un caramel de menta —però no de qualsevol germana dins el gènere Mentha. Eixos confits no són de poliol ni d’herba-sana, sinó de la més fresca i picant de les mentes: la menta pebrera, Mentha x piperita.

La x que s’insinua entre les dues parts del seu nom científic et proporciona una dada fonamental per entendre moltes coses sobre les mentes: està col·locada per a indicar que es tracta d’un híbrid, una filla de dues espècies diferents (en aquest cas, l’herba-sana i la Mentha aquàtica). Les mentes s’hibriden amb molta freqüència, i de vegades la seua descendència mostra poders meravellosos; la menta pebrera, per exemple, és molt rica en mentol, molècula que produeix un efecte de fred en contacte amb la nostra pell (fins i tot té propietats analgèsiques, que calmen el dolor!).

Tanmateix, aquestes filles híbrides estan condemnades a no fer llavor: la menta pebrera és completament estèril, i per això només pot reproduir-se asexualment, a partir de brots i esqueixos, dins dels nostres horts i jardins. Aquesta característica fou observada pels nostres avantpassats, i sorgiren contalles sobre com la menta havia esdevingut «mentidera, traïdora», una herba que floreix però que no grana (una de les més populars explicava que la menta havia intentat revelar l’amagatall de la Sagrada Família durant la seua fugida a Egipte, i que com a càstig la Mare de Déu la va maleir a romandre estèril).

Tal vegada aquesta esterilitat híbrida explique per què, dins de la mitologia grega, Mintha era una amant del déu de l’inframon, Hades, que fou transformada en menta com a càstig imposat per Persèfone, divina muller d’Hades. Menta d’unió il·lícita, d’aroma suau però estèril, comparada amb el vincle lícit, fructífer com les magranes, entre Hades i Persèfone.

Els orígens de la menta pebrera són incerts (ja que és un híbrid natural, com saber quantes vegades ha comparegut durant la història humana?), però sembla que la primera referència certa que tenim d’ella s’ubica a l’Anglaterra del segle xvii. Des de llavors no ha deixat de guanyar en popularitat, en bona part gràcies als seus poders mentolats.

Com totes les mentes, la pebrera té efectes interessants sobre el sistema digestiu (hui la trobareu amagada dins de moltes bossetes de «menta-poliol»), i d’ací que abunden refranys com «la menta, la gana augmenta». També s’usa dins la cuina, a voltes en substitució de l’herba-sana, quan ens abelleix un gust més decidit i pungent.i ha h

Més informació al web de la Diputació de València www.dival.es/normalitzacio,

Valencià a la Dipu en Facebook, i

Twitter i l’Instagram @ValenciaalaDipu