30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El jove Charles Darwin

Ian Graham es va llicenciar en Física Aplicada a la City University de Londres. Més endavant, es va llicenciar en Periodisme. Des d’aleshores, s’ha convertit en escriptor i periodista independent i ha escrit i ha publicat més de 250 llibres de no ficció per a xiquets i xiquetes, com Charles Darwin i l’evolució o Marie Curie i la radioactivitat.

El jove Charles Darwin

El jove Charles Darwin

Tota la vida he sigut un gran col·leccionista. Fins i tot quan era un xiquet de huit o nou anys, a l’escola de Shrewsbury, col·leccionava qualsevol cosa: ous, pedres, closques, monedes. Sentia una gran passió pel col·leccionisme, que cap dels meus germans o germanes compartia.

No anava gens bé a l’escola. Em consideraven un mal alumne i, per això, mon pare estava sempre disgustat. Recorde que un dia em va dir:

–Només t’interessa disparar, els gossos i caçar rates, i això només et portarà desgràcies a tu mateix i a tota la família.

Foren unes paraules molt dures per a un home que, normalment, era el pare més amable i comprensiu que podria desitjar un fill. Però, probablement, només intentava impressionar-me per veure si aconseguia fer-me canviar d’actitud i millorar.

El jove Charles Darwin

Recorde que vaig llegir un llibre titulat Meravelles del món. Aquella lectura em feia pensar en viatges per països llunyans, que em permeteren veure amb els meus propis ulls aquelles meravelles naturals.

Quan tenia setze anys, m’anaven tan malament els estudis que mon pare es va desesperar. Em va fer abandonar aquella escola i em va dir:

–Fill meu, per a salvar-te de tu mateix, he decidit que vages a la Universitat d’Edimburg a estudiar medicina, com vaig fer jo. Seguiràs el meu exemple i vindràs amb mi per a aprendre a ser un bon metge. Estic ben cert que això serà molt bo per a tu.

L’estiu abans d’anar-me’n a Edimburg, vaig visitar les famílies més pobres i necessitades de Shrewsbury i vaig escriure informes de les malalties que les afectaven per a mon pare. L’interés que vaig posar en aquella missió li va fer creure que seria un bon metge.

Per desgràcia, ben prompte va quedar clar que no m’interessava més la medicina que el que havia estudiat abans. La major part del temps, trobava que els estudis d’aquesta ciència eren avorrits. I quan no eren avorrits eren repugnants. En compte d’estudiar, passava el temps amb persones que entenien moltíssim de geologia, zoologia, botànica i altres ciències naturals. Estudiava les criatures que vivien als forats de les roques, a la vora de la mar, i també recollia peixos quan eixia a la mar amb les barques dels pescadors.

D’alguna manera, mon pare, el pobre de mon pare, va sentir parlar del meu escàs interés per la medicina, de manera que va decidir salvar-me de la mala vida per segona vegada.

–Em fa la impressió –em va dir, molt disgustat– que no seràs metge després de tot. Si no és així, hauràs de ser religiós. Estàs destinat a l’Església, fill meu.

Per a convertir-me en un rector rural, necessitava estudiar un grau en alguna universitat anglesa. De manera que, després d’haver passat dos anys a Edimburg, vaig començar un nou curs a la Universitat de Cambridge.

No soc, ni ho he sigut mai, un religiós. La veritat és que vaig perdre el temps a Cambridge de la mateixa forma com l’havia perdut a Edimburg. Com sempre, m’interessava més la naturalesa. Estudiava botànica i passejava pels camps per a observar roques de moltes classes, plantes i animals. Va ser allà on vaig començar a recollir escarabats.

A Cambridge, vaig conéixer també l’home que havia de canviar el rumb de la meua vida de la manera més sorprenent: el professor John Stevens Henslow. Tenia profunds coneixements de totes les branques de la ciència. Ens férem molt amics i vaig fer llargs passejos amb ell. Em coneixien amb el sobrenom de «l’home que passeja amb Henslow». Crec que em va veure molt ben predisposat a aprendre. Per fi vaig trobar una persona que no em considerava simplement un peresós.

L’agost de 1831, després d’un viatge pel nord de Gal·les, vaig tornar a casa, on m’esperava una carta de Henslow. Li havien proposat que s’unira a un viatge per mar, en qualitat de naturalista. Però aquella expedició va semblar massa llarga a l’esposa de Henslow, que el va convéncer perquè renunciara a ocupar la plaça que li havien oferit. Ell considerava que hauria resultat terrible perdre aquella oportunitat única, per això assegurava que era molt important que un altre naturalista ocupara la plaça en l’expedició. El vaixell, HMS Beagle, havia de salpar al cap d’un mes, de manera que disposava de poc de temps. Per a la meua satisfacció, Henslow va suggerir que jo podia ocupar aquella plaça en el viatge. Hi havia naturalistes més preparats, però ell argumentava que la meua experiència en la recol·lecció d’espècimens en plena naturalesa em convertia en el candidat perfecte.

Pocs dies després, vaig escriure la meua resposta a Henslow, però no era la que ell esperava. Quan li ho vaig comentar a mon pare, es va mostrar molt contrariat.

–És un viatge inútil que et farà perdre dos anys més –em va dir–. I, pitjor encara, seria la tercera volta que pretens canviar de professió, perquè ja has abandonat els estudis per a ser metge i per a ser religiós.

També considerava que hauria de fer el viatge en una cabina menuda i incòmoda d’aquell vaixell i que, si uns altres homes ja havien renunciat a la plaça, devia ser perquè aquella expedició tenia alguns aspectes desagradables o perillosos que jo desconeixia. Estava tan convençut que tenia raó que em va dir:

–Si trobes un home amb sentit comú que et diga que et convé fer el viatge, t’ho permetré. De manera que vaig escriure a Henslow per a dir-li que no hi podia anar.

L’endemà, vaig anar a visitar el meu oncle Josiah Wedgwood a sa casa de Staffordshire. Quan li vaig contar tot el que havia passat, em va acompanyar a casa i li va dir a mon pare que ell considerava que sí que havia d’acceptar aquella plaça en l’expedició. Creia que era una gran oportunitat per a un home jove. Mon pare sempre havia pensat que l’oncle Josiah era un home molt sensible i amb molt bon criteri, de manera que va canviar d’opinió i em va concedir el seu permís.

–Et promet que t’ajudaré tant com siga possible –em va dir.

Aquelles paraules em sonaren com la música perquè la meua plaça al vaixell no era remunerada i, per tant, mon pare hauria de pagar totes les despeses del viatge. Ell hi va estar d’acord, de manera que, de seguida, vaig anar a Londres a posar-me en contacte amb Robert FitzRoy, el capità del Beagle.

Compartir el artículo

stats