Qualsevol, sense esforçar-se massa, pot obtenir informació sobre diversos indicadors que situen el rendiment del nostre sistema educatiu en posicions desavantatjades dins les comparatives europees.
El cas és que molts professors que treballem a la Secundària considerem que un dels elements que, a hores d’ara, dificulta que —tot— l’alumnat puga desenvolupar plenament la seua personalitat, d’acord amb l’objectiu marcat per la Constitució en l’art 27.2., és la simple organització del sistema. I molts d’aquests professors crítics ens hem agrupat en el moviment Capgirem l’ESO.
Les assignatures en l’ensenyament secundari, tal com les coneixem, amb el seu codi disciplinar, es consoliden el 1857, amb l’anomenada Ley Moyano.
A partir d’ací es dissenya, des de l’estat liberal, un nivell educatiu reservat a, en paraules del rector de la Universidad de Valladolid durant la inauguració del curs en 1857, «multitud de jóvenes de las familias más acomodadas del país sin resentimientos que vengar».
És a dir, es creava un nivell molt elitista lligat a les universitats, per als fills mascles de la burgesia en el poder des de la caiguda de l’antic règim.
A partir de 1845, s’inaugura en cada capital de província, un edifici ostentós que té com a finalitat, sobretot, donar una marca de classe als joves burgesos a través del domini d’uns coneixements reservats a ells.
Les claus d’aquesta organització són: disciplines separades rígidament i encarregades a professors diferents, la segregació de l’alumnat en graus o cursos, segons l’edat; la utilització d’un esquema cronoespacial molt uniforme i rígid (classes d’al voltant de 60 minuts i aules amb un disseny pensat per situar el professor com a orador), la consagració de l’examen com a prova cerimonial del mèrit personal i el consum individualitzat de llibres de text. En fi, en esquema esta organització s’ha mantingut fins als nostres dies.
Però, en l’actualitat, han canviat alguns elements essencials dels sistema, especialment dos: (1) l’alumnat ja no és una minoria privilegiada, sinó tota la població juvenil i (2) l’accés al coneixement s’ha generalitzat fins a l’extrem que qualsevol persona, amb la formació adequada, pot accedir a qualsevol contingut. I ací es troba el desfasament: l’organització fonamentada en assignatures i lligada al professor com a únic emissor de coneixement no respon ja a les demandes de la societat actual.
Des del 2012 es permet als centres de Secundària, amb moltes limitacions, establir altres models d’organització. I, des del curs actual, s’ha establert obligatòriament en 1r ESO l’organització en àmbits de coneixement que supera, amb limitacions, la tradicional distribució en assignatures. Aquest simple canvi en el sistema, obri la porta a canvis més profunds en la manera com s’entén l’ensenyament i l’aprenentatge, ja que, en integrar assignatures i ampliar temps de treball, es permet que l’alumnat puga dedicar temps a la comprensió, es done sentit al currículum a través de projectes de treball, es puga treballar cooperativament i es desenvolupen habilitats com l’expressió oral i escrita treballades deficientment pel nostre sistema. Es trenquen les barreres del centre amb l’exterior, ja que en la classe poden intervindre especialistes externs o voluntaris, i s’aconsegueix temps de qualitat per atendre la diversitat i les necessitats afectives de l’alumnat. A més, s’ha obert la porta a l’esperada col·laboració de professorat de diferents especialitats dins d’una sola aula—l’anomenada codocència.
Però estos canvis sistèmics mai no són linials ni avancen alhora en tots els centres. Hi ha inèrcies molt consolidades, falsos mites i reticències. Cal voluntat de les directives per aplicar-los amb l’orientació que marca la llei, cal plantilles estables, formació i comunicació entre els equips de professorat. Els canvis són lents i costen, però avancem en la direcció que la ciutadania necessita.
