Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Les faves del cel

Joaquim G. Caturla (Alacant, 1951) és llicenciat en Filologia Hispànica i ha treballat de professor de secundària. Ha publicat reculls de contes populars, però sobretot s’ha consolidat com un narrador de recursos formals i temàtics molt diversos. Ha escrit obres per a infants i joves, com Mirant la lluna, que va rebre el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil o La penya dels pirates.

Les faves del cel

Les faves del cel

Això diu que era un matrimoni, Joan i Vicenta, que tenien un muntó de fills. I per aquí començaven els problemes perquè, encara que l’home era molt treballador i anava a jornal i la seua dona, Vicenta, a casa no parava de fer faena, la veritat és que eren més pobres que les rates i no tenien res.

Joan era un bon home, però no tenia espenta, era incapaç de fer mal a ningú i excessivament ingenu. Vicenta, la dona, tenia un geni massa viu i el caràcter se li havia fet més aspre que un espart. Es queixava que mai no eixirien de pobres...

I així aquesta família pobra anava passant malament des de feia molts anys. I va ser el cas que un dia l’home es va trobar una faveta, li ho contà a la seua muller i li digué que pensava plantar-la. Les paraules de la dona solien ser sempre menyspreadores.

Però l’home també s’havia acostumat a no fer massa cas de les paraules de la seua Vicenta, així és que va plantar la faveta en un tros de terra que tenien, no molt gran certament, davant la casa.

Passaren dos dies i va nàixer una favereta molt gran: «Això com pot ser?» –es preguntava Joan.

La planta va anar creixent més i més i un dia l’home va veure que, després d’haver-se fet més alta que la casa, la mata havia esdevingut com un arbre molt gran que es perdia entre els núvols. A més a més, les fulles s’havien fet tan dures que podien aguantar el pes d’un home. Joan va trobar que les fulles de la favera feien com una escala i, pensat i fet:

–Jo me’n puge dalt a veure açò fins on arriba.

I ell, cap amunt, posant els peus damunt les fulles que li feien d’esglaons, travessà els núvols i veié una gran porta tancada.

–Açò és el cel –pensà Joan.

Amb una mica de por tocà a la porta i obrí sant Pere, el qual li demanà amablement:

–Joan, què vols?

–Oi, sant Pere, que estem morint-nos de fam els meus xiquets, la meua dona i jo, dona’m alguna cosa, per caritat!

‒Vinga, home, vinga –digué sant Pere, que era un tros de pa–, pren aquesta vareta i ara, en tornar a casa, digues a la dona «Para taula». I tu, quan la taula estarà parada, digues ben fort: «Compon-te, vareta». I ja veuràs.

Joan, més content que el món, se’n baixà i mostrà la vareta a la dona i als fills. Però Vicenta:

–Uh! Una vareta, això, el que ens faltava!

–Vicenta, fes-me cas i para taula, i no digues més barbaritats.

Pararen taula, hi posaren els plats, els gots, els coberts, i digué el pare amb veu forta:

–Compon-te, vareta!

I a l’instant s’ompliren totes les coses amb els menjars més apetitosos que ells havien demanat: ous fregits amb llonganisses, cuixes de pollastre rostides, xulles de corder, pa i tot. El pare, la mare i els fills van menjar tot el que van voler. D’aquesta manera estaven tots tan contents i feliços, que les rialles se sentien des de fora. Atret per aquestes demostracions d’alegria, un mal veí que vivia enfront, home ric però envejós i avariciós, entrà a casa de Joan i va dir:

–Xe, Joan, com és això hui, tant de riure i tanta festa? Què us passa?

–Oi, mire, mire! Vosté què vol menjar? –digué l’innocent de Joan sense saber que cometia una imprudència.

El mal veí, que l’enveja se’l menjava, demanà un plat d’arròs i de seguida aparegué damunt la taula un plat d’arròs ben saborós. L’envejós pensà: «Açò és una benedicció. En estar adormit, li ho he de furtar».

La família, satisfeta per primera volta en la vida, es va gitar a dormir. Ja podeu suposar que el bonàs de Joan no havia amagat massa bé la vareta, així és que, quan el veí la va voler furtar, ho va poder fer sense cap dificultat i va deixar una altra vareta al seu lloc.

L’endemà quan s’alçaren, la mare parà taula, i un cop la taula parada, l’ingenu de Joan va traure la vareta però, abans que no se n’adonara, la dona li la llevà de les mans amb aquestes paraules:

–Deixa-me-la a mi, que tu no saps fer res de bo! –va dir Vicenta un poc nerviosa.

Però la vareta, com que no era la mateixa del dia anterior, no va fer res. Vicenta insistí una altra vegada i tornà a fracassar; provà el marit i res. Ai, amics! Aquí començaren els plors i les desesperacions que ja coneixem de la dona:

–Ja t’han enganyat una altra vegada. Ignorant!

Mentre Vicenta feia el sermó, el pobret Joan es calfava el cap pensant qui li devia haver canviat la vareta o per quina causa s’havia llançat a perdre aquell prodigi. Amb molta paciència va esperar el final de la tempesta, que ja era pròxim, perquè la dona ja havia dit que qualsevol dia se n’aniria perduda pel món. Aleshores el pare anuncià a la família que se’n pujava al cel, a veure sant Pere què li deia.

Tornà a pujar camí del cel i quan arribà a les portes va veure que sant Pere ja l’esperava amb un altre sermó, i aquest era de veritat per tal com venia d’un sant:

–Ai, Joan, sí que ets ignorant! Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro.

I aquí tenim el nostre Joan que davallà les escales portant el burro del ramal. Es presentà a casa acompanyat del l’animalet, però la seua Vicenta li amollà:

–Això està molt bé: un burro!

–Tu calla i porta un llençol! –ordenà el marit sense fer-li cas, perquè no volia oblidar les instruccions que li havia donat sant Pere tocant al burro.

Finalment, agafà el llençol i el va estendre en terra, a la part de darrere de l’animal. Llavors li va dir afectuosament:

–Hala, burret, fes-ne un poquet!

Encara no havia tingut la dona temps per cridar, quan del cul d’aquell ase prodigiós va caure un raig ben gros de monedes d’or.

–Mare de Déu, açò és més bo! –exclamava Vicenta exaltadíssima.

Difícilment es podrien descriure el goig i l’emoció d’aquella pobra família de veure’s amos de tantes monedes d’or. Es van comprar roba, que no en tenien, i anaven tots amb una alegria com d’aquí a allà.

Però l’envejós del veí ho va veure i la fel més amarga li eixia pels ulls. Els preguntà com és això, els felicità, mirà ben bé l’animal i cavil·là: «Jo tinc un burro vell i aquesta nit li canvie l’ase, al borinot de Joan». I així ho va fer.

L’endemà de bon matí la dona ja havia preparat el llençol i el burro. Amb molta dolçor va dir a l’animal:

–Hala, burret, fes-ne un poquet!

L’animal no va fer absolutament res, per sort. Però la pobra dona, que no s’esperava aquest resultat, arrancà en plors i començà a dir les paraules destrellatades de sempre. Joan, amb més paciència que Job, tornà a pujar l’escala i a fer la tercera visita a sant Pere, el qual, quan el va veure, li va dir:

–En veritat et dic, Joan, que la favera que vas plantar és la planta que més t’escau, perquè ets un fava de dalt a baix! Ja ha tornat el teu veí a furtar-te una cosa que era teua i que jo t’havia donat. Pren ara aquesta porra i, en veure el teu veí, li dius: «Vinga, tio Miquel, que tenim una cosa més bona». I en acabar afiges: «Compon-te, porra!». Ja veuràs quin miracle.

Així va succeir tot. Quan el mal veí agafà la porra que Joan li oferia, el nostre amic va ordenar:

–Compon-te, porra!

I la porra començà a vergades amb aquell envejós.

Compartir el artículo

stats