Quan l’aeromòbil va deixar arrere un pujol, davant dels ulls de David va aparéixer de sobte aquella enorme massa verda. Per un moment, li va semblar que estava contemplant un estrany i enorme ésser viu, endormiscat enmig del camp. Els batecs del cor s’acceleraren mentre, atordit, lluitava inútil-ment per aturar la marxa del vehicle que l’acostava a aquella presència amenaçadora. Només quan era més a prop s’adonà de què veia. El bosc s’estenia davant seu, immens i compacte, i ocupava tot l’espai que podia abastar la seua mirada.
La visió d’aquella arbreda inacabable el va deixar atabalat. Era la primera vegada que s’enfrontava a una immensitat com aquella, tan diferent dels boscos que estava acostumat a veure als hologrames o als jocs de realitat virtual. Es va sentir dominat per una atracció sobtada, com si d’aquell bosc emanara un estrany magnetisme que li impedira continuar el viatge a ninguna part en què s’havia embarcat després de separar-se de sa mare, feia ja quasi dues hores.
Va aturar l’aeromòbil i hi va romandre parat durant uns minuts, contemplant la vasta massa d’arbres que semblava començar de sobte, com si hi haguera una línia imaginària, una frontera que marcara la separació entre els prats i el bosc. Tot era estranyament tranquil però David no podia evitar la sensació que només era una aparença, impressionat encara per la densa massa vegetal que contemplava. Més enllà dels primers arbres, l’interior del bosc deixava entreveure una realitat fosca i inquietant. Fins a on es devia estendre aquella selva?
Va enlairar el vehicle fins a situar-se a uns vint-i-cinc metres d’altura, prou per a poder contemplar tota l’arbreda, que ara se li oferia amb tota la grandesa, com un enorme cercle fosc de vores irregulars, que destacava entre el verd més clar, quasi groc, dels prats que el rodejaven.
Li vingueren a la memòria les imatges de Wild Forest, aquell apassionant joc de RV que tant li havia costat de dominar. Va recordar els dies que havia passat davant la pantalla, amb tots els sensors connectats, intentant una vegada i una altra superar els diversos nivells, cada vegada més difícils, fins a descobrir del tot els enginyosos trucs que havien ordit els programadors. Finalment, ja era capaç de travessar el bosc amb qualsevol dels vehicles opcionals, a tota velocitat, evitant els arbres i els nombrosos perills que apareixien en el trajecte. Però allò que ara tenia davant no era una imatge en la pantalla; era la realitat, en aquell bosc no tindria l’oportunitat de tornar-ho a intentar si cometia algun error.
La inquietud que l’havia envaït des del principi va deixar pas, ara, a una intensa excitació. Quant de temps li costaria travessar el bosc de part a part amb el seu vehicle? Podria evitar els arbres amb la mateixa habilitat amb què ho feia en el joc de RV, sense xocar amb cap tronc? Seria capaç d’aconseguir l’habilitat que ja havia assolit a la pantalla? Què podia perdre si ho provava?
Sabia que allà no trobaria trampes ni enemics virtuals; però, en canvi, hi havia els troncs dels arbres, i les branques baixes, imprevisibles, que hauria d’evitar. Tampoc no hi havia quadres de programació, de manera que David va decidir fixar ell mateix unes regles i uns paràmetres adequats: travessaria el bosc amb l’aeromòbil, a una velocitat de seixanta quilòmetres per hora, per la part més ampla i en línia recta i només s’hi permetria desviaments imprescindibles per esquivar els arbres que li barraren el pas. S’imposà el repte de no passar més de deu minuts en el trajecte. Seria capaç de rebaixar aquest temps?
Va posar els peus sobre l’herba del prat, dominat ja per la impaciència, i va programar el controlador de velocitat de forma que només poguera oscil·lar entre cinquanta-cinc i seixanta quilòmetres per hora. Va pensar un instant en sa mare, en la possibilitat que volguera comunicar-se amb ell en qualsevol moment; va traure l’ordinador de la butxaca i el va apagar, no volia que ningú l’interrompera mentre s’enfrontava a aquell repte. Després es va situar a uns vint metres de l’entrada del bosc i buscà amb la mirada alguna mena de camí natural que li servira de punt de partida per endinsar-se en el bosc. Va prémer el botó d’arrancada i s’endinsà en l’arbreda com una fletxa.
En fer-ho, tingué la sensació fugaç que entrava en un laberint. El camí que havia triat al principi, no ho era i només el va poder seguir uns instants; de seguida hagué de posar en joc tota la seua destresa per a evitar xocar contra els arbres que s’interposaven constantment en la seua trajectòria. Va comprovar, amb plaer, que allò era molt diferent de la realitat virtual; a cada pas apareixien dificultats afegides amb les quals David no comptava i que compensaven l’absència dels enemics o de les trampes, tan presents en Wild Foresto en d’altres jocs semblants.
L’aeromòbil avançava entre la massa d’arbres a la velocitat programada, mentre David sentia com augmentava l’excitació dins del seu cos. Però estava tan concentrat que a penes podia fixar-se en els detalls; la seua única preocupació era evitar els obstacles que s’interposaven en el seu camí i ho feia amb una habilitat que li donava més i més confiança en ell mateix. Va agafar amb força els comandaments de l’aeromòbil i va cridar de satisfacció. Allò era mil vegades més emocionant que el millor programa de RV. I les sensacions? No era només l’aire que li acariciava la cara i li esbullava els cabells. Era també aquella olor: el bosc exhalava una aroma o, més ben dit, una mescla d’aromes que no era capaç d’identificar però que rebia amb la satisfacció d’estar vivint una experiència diferent a totes les anteriors. I, a més, hi havia la llum, molt més aconseguida que en els hologrames més sofisticats. Una llum que s’obria pas entre els arbres i que, de vegades, aconseguia arribar a terra i n’il·luminava alguna zona, fent lluir l’herba com si fora un tresor extraordinari.
De sobte, una cosa va eixir d’un forat en un arbre pròxim. Era un mussol enorme, que va iniciar un vol lent i pesat, potser espantat pel brunzir de l’aeromòbil. David, sorprés per aquella presència inesperada, volgué evitar-lo i es va desviar lleugerament cap a la dreta. De seguida s’adonà d’aquella branca, perillosament baixa, que s’interposava ara en la nova trajectòria. La possibilitat d’un impacte li va passar pel cap un instant. En la pantalla, significaria la mort, l’eliminació, tornar a començar el joc des del principi. Però David sabia que allò que tenia davant, cada vegada més a prop, era real.
Una sobtada sensació de perill li va recórrer el cos a la velocitat d’un llampec i tots els seus sentits es posaren alerta. Va girar els comandaments cap a l’esquerra, sobtadament, per a tractar d’evitar la branca, mentre s’hi encongia en un intent desesperat de protegir-se. Però la maniobra no va ser suficient i no va poder evitar l’impacte.
