Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La llegenda de Mary Jay

Alan Monroe-Finch (Exeter, 1959) és un escriptor amb una trajectòria literària consolidada especialitzat en la narrativa de terror. A Bromera ha publicat La tomba de Mary Jay, Una mà freda en la boira i L’última cursa de l’home fort.

La llegenda de Mary Jay

Els pares de John, William i Rachel, eren originaris de la regió, i la seua família tenia arrels ben fermes al comtat de Devon des de feia moltes generacions. Fins on podien recordar, havien viscut sempre a la terra dels erms.

De tant en tant, per Nadal i en alguna altra data memorable, el senyor Wilcox solia convidar el seu germà i la seua família: la dona, Pamela, i els dos fills, els bessons Andy i Dick, que vivien a Tavistock. En aquestes ocasions, hi havia sempre un dinar suculent i la trobada s’allargava moltes hores. La relació dels germans era molt cordial. Tots ho passaven molt bé junts, excepte John, que odiava els seus cosins.

La llegenda de Mary Jay

Quan estaven tots junts, John observava el seu pare. No el veia mai tan content com quan tenia a prop el seu germà i els seus nebots. Per a ser francs, l’oncle Bertie era molt graciós, li encantava contar acudits. El seu comportament semblava espontani però era també molt artificial, i volia que tothom estiguera feliç, tinguera o no motius.

–Que bé que ho passem junts, hauríem de quedar més sovint –va dir aleshores l’oncle Bertie.

–Només ens separen vint milles d’erms –respongué el pare de John.

Els germans Wilcox havien crescut als erms. Era el seu paradís, i els coneixien pam a pam. Molts anys abans que es convertiren en una destinació turística. Quan es posaven a parlar dels vells temps no hi havia qui els parara.

–Recordes quan vam dormir al costat de la tomba de Mary Jay? –va preguntar l’oncle Bertie.

El pare de John es va posar una mà al cap.

–Que si me’n recorde? Quina nit, la més meravellosa i terrible de tota la meua vida. No podria oblidar-la ni en mil anys.

–Què va passar? –preguntà Dick amb els ulls molt oberts.

–Ho sent, xicots, però vam jurar mantenir el secret, així és que no podem dir res.

–I tant, Willie, guardarem el secret fins a la mort. Els pixies, follets del sud-oest d’Anglaterra, poden estar tranquils.

Andy i Dick van protestar, estaven molt excitats.

–Però no ens podeu deixar així.

–Què va passar? Vau veure els pixies?

El pare de John es va alçar i es va servir una beguda, l’oncle Bertie el mirava amb un somriure als llavis, feia l’efecte que representaven una comèdia i que els dos coneixien quin era el pas següent.

–Què fem, Bertie, podem confiar en aquestes criatures i transmetre el nostre secret a la generació següent? La veritat és que em sentiria més alleujat.

–No estic segur que vulguen sentir-ho.

Andy es va tirar damunt del seu pare i va forcejar amb ell.

–D’acord, em rendisc, vosaltres ho heu volgut. Endavant, Willy.

–Bé, ha arribat l’hora de les batalletes –bromejà Rachel, i va recolzar-se sobre el braç de la seua cunyada–. M’acompanyes a fer un passeig?

Les dones abandonaren la casa. Mentrestant, el pare de John avançà fins a la finestra i tancà la cortina.

–D’acord, coneixeu la història de Mary Jay? –va preguntar William.

–No –van dir Andy i Dick a l’uníson.

Quasi tothom al poble coneix la desgraciada vida de Mary Jay, la seua tomba es troba a uns cinc quilòmetres al sud, i és ben visible al costat de la carretera. No obstant això John va callar. Els seus cosins tenien ganes que el seu oncle començara el relat.

–Al voltant de 1790, una xiqueta va ser abandonada a l’hospici. No tenia res, ni tan sols un nom, i va ser batejada com a Mary Jay. Van passar els anys, la xiqueta va créixer i ajudà a cuidar d’altres xiquets orfes, fins que un dia, ja jove, se’n va anar per treballar a una granja prop de Manaton. –El pare de John va passejar la mirada d’un a l’altre, la seua veu tenia un accent lúgubre.– Hi ha qui diu que Mary Jay i el fill dels grangers estaven enamorats, uns altres que la jove va ser violada per aquell. Fora com fora, ella va quedar embarassada i ningú a la granja en va voler saber res. Mary Jay vagarejà aleshores d’un lloc a un altre, era un hivern dur, i no va rebre ajuda de ningú. De ningú –va repetir–. A la fi, desesperada, es va penjar en un graner. Cap església no es va voler fer càrrec de soterrar la suïcida, per això el seu cos es troba en una cruïlla de camins. Però la seua tomba està sempre coberta de flors i d’ofrenes. Els pixies s’encarreguen de cuidar-la.

William Wilcox es va asseure a la gatzoneta, va mirar arrere en un acte reflex, va passejar la llengua pels llavis i xiuxiuejà.

–Vam anar allí una nit, amb dos amics més. Molts ho havien fet abans que nosaltres, els nostres pares i els pares dels nostres pares. Vam acampar en un tancat que hi havia darrere la tomba i vam esperar. No ens créiem res d’aquella història. A pesar d’això vam estar a l’aguait i coberts amb una lona per protegir-nos del fred a l’espera que passara alguna cosa. Quan el rellotge va marcar les dotze, una figura va sorgir del no res, duia una mena de caputxa que li tapava el rostre, es va acostar a la tomba de Mary Jay i s’hi agenollà.

Es va esdevenir un silenci. Tot d’una l’oncle Bertie va fer un udol i els tres xics van fer un bot.

–Que valents que sou! De segur que podríeu acampar al costat de la tomba de Mary Jay –va dir irònic.

Andy va picar l’ham.

–Clar que podríem.

–I qui diu el contrari? –L’oncle Bertie va riure.– A unes deu milles com a mínim.

–Podem fer-ho –va dir Dick.

–Sí, clar, d’ací a uns anys. Què et sembla, Willy? Els deixarem anar d’acampada quan s’afaiten la barba?

–No, aquest cap de setmana. Hui mateix –va suplicar Andy–. Tens una tenda, oncle Willy?

–Clar, i sacs de dormir, tot el necessari.

–No l’atabaleu –intervingué el pare dels bessons–. En una altra ocasió, potser, amb més temps. Portarem la nostra tenda.

–Tu ens deixes la teua tenda, no, oncle? –va insistir Dick.

–Per descomptat, per mi no hi ha cap problema. Però no sé si és una bona idea, ja ho heu sentit.

Dick es va encarar amb el seu pare.

–Bé, qui és el covard, ara? No ens deixes, veritat?

–Clar que us deixe, no digueu bajanades.

–Aleshores està fet, aquesta nit acamparem al costat de la tomba de Mary Jay –va cridar Andy.

–Calma, xicots, calma –va somriure l’oncle Bertie–, encara no hem sentit John. Què opines, series capaç d’acampar amb els teus cosins?

Tothom es fixà en John i aquest va enrojolar-se. Havia sentit la conversa, però com si no l’afectara. Estava acostumat a aquestes fanfarronades, que es feien i es desfeien com un núvol de tempesta. Però l’al·lusió directa del seu oncle el va agafar de sorpresa.

–No sé... –balbucejà– Crec... crec que no m’abelleix.

–Oh, no ens faces la guitza! Per què sempre ho has de desbaratar tot?

–Dick! –va tallar son pare–. No m’agrada que parles així. Si al xicot no li abelleix...

–Ens ho passarem bé, John –va suplicar Andy–. Vinga, per favor, sense tu no seria el mateix.

A John tant li feia el que pensara el seu cosí, sabia que a l’altre no el preocupava gens ni miqueta si es divertia o no. Es va fixar en son pare. Continuava assegut a la gatzoneta, però havia abaixat el cap i semblava abatut. Va pensar que l’últim que volia era passar una nit a tocar de la tomba de Mary Jay, i, no obstant això, es va sentir dir a ell mateix:

–Per mi d’acord, anem-hi.

Hi hagué una explosió d’alegria.

Compartir el artículo

stats