Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La cigala malfaenera

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) és un reconegut autor de narrativa infantil i juvenil, amb més de 50 llibres publicats. La seua obra ha rebut distincions com el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre (El misteri de Serra Perduda i Misteris S.L.), el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil (La llegenda del corsari) o el Premi de Literatura Infantil Carmesina de la Safor (Una llegenda per a Draco), entre altres.

La cigala malfaenera

La iaia Virtu va eixir al jardí, amb el barret de palla i una cistella. Laia i Arnau la miraren amb cara d’avorrits. Eren les deu d’un matí de primeries de juliol. L’un i l’altra deixaven passar el temps a les cadires de platja, sense ganes de fer res. Passaven l’estiu a ca la iaia Virtu. Laia va alçar el cap:

La cigala malfaenera

–On vas, matinera?

–A entrecavar l’hort.

–Però si fa un sol que bada les pedres! –protestà Arnau.

–He plantat tomaqueres. I no creixen soles. Veritat que vos agraden a l’amanida?

–Estan molt bones. Però a les tendes també en venen.

–I no hem de cavar al bancal.

–Si tots feren com vosaltres, ens moriríem de fam. Em recordeu la faula de «La cigala malfaenera».

Laia i Arnau no van entendre res:

–No la coneixeu? És una de les faules més famoses de La Fontaine.

–Quiii? –repetiren els dos.

–Un francés. Ensenyava amb històries. Per què no m’acompanyeu a l’hort i m’ajudeu? Vos contaré la faula.

Es van alçar a contracor. Com si els pesaren els peus.

Van seguir la iaia Virtu fins a l’hort. Les tomaqueres s’enfilaven intrèpides per les canyes. Eren tan altes com Laia i Arnau. Ja anunciaven les primeres tomaques, encara verdes.

–Conten i diuen que la història va passar un estiu. Sentiu el «zic-zic, zic-zic...»?

–Sí. Ve d’aquella pinada.

–Molt bé, Arnau. I quin animal canta?

–Jo ho sé, una cigala! És com una mosca però molt grossa. Bat les ales i passa l’estiu cantant. Per fer-se aire.

–Molt bé, Laia. La cigala de la nostra faula feia el mateix. Estesa a la branca d’un pi, sense fer res. Només cantar i cantar: «zic-zic, zic-zic...». Des de la seua branca, veia passar els animals del bosc. Per a tots tenia a punt un redolí burleta. Que passava el conill,

movent les orelles:

–Quines orelles tan llargues, conill,

vigila no les xafes, quin gran perill!

Que passava un teuladí de color gris i terra:

–Un vestit brut i acolorit,

teuladí, no et deus avorrir.

Que passava la granota, raucant de camí cap al rierol:

–Quina veu de cantant de bassa,

és massa per a la carabassa!

En tenia per a tots els animals. Però els que s’emportaven la palma eren els veïns del seu arbre. Heu de saber que el veïnat de la cigala era molt faener. Al pis de dalt, vivia una família d’esquirols. Els esquirols anaven sempre tronc amunt, tronc avall; ara pegue un bot, ara m’enfile per una branca. Portaven alguna cosa a la boca en qualsevol moment: una ametla, una anou, una bellota... La cigala els mirava i se’n burlava:

–Com treballen els esquirols,

no descansen ni en pondre’s el sol.

Els esquirols la reptaven i contestaven:

–Hem d’omplir el cau de fruites seques. Que vindrà l’hivern i no tindrem res per a menjar.

–Quina manera de patir;

de treballar, ni en vull sentir.

–Riu-te, riu-te, cigala malfaenera. Tal faràs, tal trobaràs. Recorda la dita: «Qui no treballa en tot l’any, treballa el dia de Cap d’Any».

La cigala es feia un fart de riure. Els prenia a tots per la riota. En això va creuar el veí de baix, el primer pis del tronc. Era una ratolina. La ratolina passava la major part del dia fora de casa, buscant menjar. La cigala també se’n burlava:

–És la princesa Ratolina,

del món, la més prima i fina.

–Riu-te, riu-te, cigala malfaenera. Molts sabrien treballar, si aprengueren a callar.

–Quina manera de patir;

de treballar, ni en vull sentir!

Les que més burles s’emportaven de la cigala eren les veïnes de la planta baixa. A la soca del pi hi havia un formiguer. Les formigues treballaven de sol a sol. Feien llargues files per buscar menjar. Sempre netejaven el formiguer de terra humida. Sempre l’omplien de llavoretes. Les formigues negrejaven als rajos del sol:

–Esteu negres, de la calor,

socarrades, xopes de suor.

Les formigues es feien les sordes. Però la cigala, torna-li la trompa al xic. Fins que alguna formiga alçava el cap, movia les antenes i contestava:

–Millor suar que tremolar, millor treballar que plorar.

‒Quina manera de patir ‒contestava‒;

de treballar, ni en vull sentir.

A poc a poc, va avançar l’estiu. I vingué la tardor. A la tardor, la cigala ja no cantava tots els dies. La frescor li gelava les ales. Havia d’amagar-se entre la corfa del pi. Amb tot, encara trobava brins tendres per rosegar. I quan el sol lluïa, la senties, de tant en tant.

No tardà a arribar l’hivern. Els brins d’herba es van assecar. I la cigala no aconseguia res per a menjar. Començà a ploure. Feia fred de veritat. La cigala petava de dents. Què hi podia fer? Pensà de demanar ajuda als esquirols, els veïns de dalt:

‒Toc, toc, toc.

‒Qui és?

‒Soc la cigala.

‒Què vols?

‒Estic blava de fred i de fam. Que no em deixaríeu passar al vostre cau, per calfar-me una miqueta i tastar les fruites seques que hi vau guardar?

‒Ah... Qui guarda, sempre té. I qui dona el que té, es queda sense el que tenia. Si hagueres treballat a l’estiu, com nosaltres, ara no patiries ni fam ni frec. Ves i busca un altre lloc!

La cigala va girar cua. I es recordà de la ratolina. Potser ella l’ajudaria. Va baixar al primer pis del tronc:

‒Toc, toc, toc.

‒Qui és?

‒Soc la cigala.

‒Què vols?

‒Ratolina, que em podries ajudar? Estic blava de fred i de fam. Que no em deixaries entrar al teu cau, per calfar-me una miqueta i rosegar les llavoretes que has arreplegat?

‒Ah... Qui de jove no treballa, de vell dormirà a la palla. Au, ves i busca!

‒La cigala ja no sabia on pidolar. Havia gastat les últimes energies baixant al cau de la ratolina. Bufava un vent fred, de tramuntana. Es va quedar tesa. Fins que va caure en terra sense coneixement.

Quan va despertar, va pensar que era de nit. Però no s’hi veien les estreles. Ni bufava el vent. Es trobava en un lloc càlid. L’havien tapada amb borrissols de llana. Quina calforeta tan bona! A més, va percebre olor de llavors de blat i de plantes silvestres. Es guià per l’olfacte. Descobrí que les tenia a tocar:

‒On soc?

‒T’hem trobat mig morta a la porta del formiguer. I entre totes, t’hem arrossegat dins.

‒Moltes gràcies, formigues. Que bones sou.

‒Esperem que t’aprofite de lliçó. I recorda la dita:

Qui no treballa quan pot,

no menja sempre quan vol.

Compartir el artículo

stats