Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Viatge a l’oest

Maria Jesús Bolta (Meliana, 1958) és escriptora i traductora. Llicenciada en Filologia Romànica, ha treballat de professora de llengua i literatura en un institut de secundària. Escriu obres per a infants i joves. Les mans d’Amiel (Premi Samaruc), Pell-roja, rostre pàl·lid (Premi Vila de l’Eliana), Qui t’ha dit que el món era blanc? (Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre) i El cel és blau (Premi de Narrativa Infantil Carmesina de la Safor) en són algunes.

Viatge a l’oest

Corrien temps dolents per a Irlanda. Des de feia uns anys la situació social s’havia agreujat de tal manera que el 1850 eren milers les persones que vivien en la penúria.

John O’Neill va decidir que només li quedava una eixida a la dramàtica situació personal. Tenia cinquanta-quatre anys, dona i dos fills. Ja feia gairebé un any que malvivien perquè ell havia perdut la faena d’encarregat en una granja i des d’aleshores treballava ací i allà. Va reunir les quatre pertinences que ell i la seua dona, Mary, havien aconseguit acumular a males penes des que s’havien casat. Es va acomiadar, el cor gros, d’amics i de veïns. Va llançar un últim adeu al poble natal i es dirigí, una matinada, amb tota la família cap al port.

La seua no havia estat, ni molt menys, una decisió original. Era més prompte fruit de la desesperació general que envaïa la societat irlandesa d’aleshores i del reclam que des del continent americà havia alimentat mil i una fantasies: s’havia descobert or a Califòrnia. Per això, constretes per la fam i captivades per la brillantor d’aquell metall, moltes famílies, igual que els O’Neill, havien optat per abandonar les arrels i llançar-se a l’aventura americana.

Les parets d’Irlanda, les de tot Europa, n’estaven repletes: cartells que cantaven les excel·lències d’aquell territori a l’altra banda de l’oceà: praderies verdes, muntanyes per conquerir, or a cabassos, tot un futur d’esperances a l’abast d’homes i de dones amb ganes de prosperar. Aquell territori podia esdevenir la nova llar, la nova pàtria per a milers de persones.

John O’Neill indicà a la seua esposa el lloc que els corresponia a la coberta del vaixell. Havien gastat quasi tots els estalvis en els quatre passatges: tres bitllets sencers per al matrimoni i per al fill Michael de dèsset anys, i un passatge una mica més barat per a Elisabeth, que encara no havia fet els dotze anys.

Quan la sirena del vaixell assenyalà l’eixida cap al Nou Món, el sol aguaitava el front per l’horitzó. Era un dia fred del mes de febrer. Centenars d’ulls humits i de cors esperançats i temorosos alhora llançaren una darrera mirada a la terra que els havia vist nàixer i créixer.

–És per a tu, mare –feu Michael allargant la mà.

La dona, els ulls irritats i un rictus de dolor contingut en el rostre, desvià un moment la mirada del port que s’allunyava més i més i atengué el fill.

–És terra del nostre camp –va afegir el fill amb un nus a la gola.

La mare no va alçar els ulls. Premé el paquet entre les mans tremoloses mentre les llàgrimes, silencioses, s’esmunyien rostre avall.

Michael O’Neill, abocat a la coberta del vaixell que el duia cap a Nova York, s’adonà que ja havia deixat de comptar els dies que portaven de navegació. Quantes setmanes havien passat des que abandonaren la verda Irlanda? Quantes hores des que la seua família i ell havien embarcat en aquella nau d’aspecte sobri?

Mirava com les ones que s’aixecaven al voltant de l’embarcació morien, resignades a no fer trontollar aquella mola de fusta i tela. Michael era alt i prim, tal vegada massa alt i massa prim per a la seua edat. Però el semblant de faccions fines, endolcides per uns grans ulls verds, li conferien un aire de candidesa i d’innocència lluny del posat d’un adult. El xicot enyorava terriblement Irlanda. A la seua edat encara no havia vist res del món que l’envoltava. Sempre havia viscut enmig d’una plana verda, sotmesa als capritxos dels vents i de la pluja. Ara, envoltat d’aquella immensa extensió líquida, rememorava l’olor de la terra humida del seu país, sacsejada per milions de gotes d’aigua, batuda per vents vinguts de lluny, eixugada esporàdicament pels tímids rajos d’un sol malaltís i dèbil.

No havia conegut mai cap altre paisatge; per això, els sentiments que ara l’envaïen resultaven contradictoris. D’una banda, els seus dèsset anys li havien ensenyat a estimar la terra dels avantpassats; d’una altra, però, l’ímpetu de la joventut l’arrossegava cap a l’aventura, cap al descobriment d’un món nou i obert a la fantasia.

La travessia fou llarga i monòtona. Els dies es repetien i les nits s’allargaven fins a desembocar en una alba que oferia sempre el mateix paisatge d’aigua.

Finalment un dia, a mitjan matí, embolcallats en un sol groc i redó com un rovell d’ou, els emigrants de la vella Europa arribaren a termini. Michael encara recordava l’eixida del port irlandés com una estranya barreja entre la tristesa i l’esperança. Ara, però, l’arribada al port americà li evocà l’acostament del fill temorós al pare. Els centenars de passatgers que durant les setmanes anteriors havien compartit records i projectes miraven ara les construccions que es retallaven sobre l’horitzó de la ciutat portuària. Un sentiment unànime semblava pintat sobre tots els rostres, una mateixa expressió recobria les mirades de les famílies que arribaven a terra estranya, forçades per la fam i per la mort. Cada vegada que el viatge d’un d’aquells vaixells tocava a la seua fi, la mateixa metamorfosi s’operava en els viatgers. No era només l’aspecte malaltís d’aquella massa humana, ni els posats fugissers i temorosos, era sobretot una mena de batec invisible que corria pels cossos i pels cors i que expressava el desconsol, el dolor contingut de tots els qui, contra la seua voluntat, havien hagut de renunciar al passat i a l’herència de la terra nadiua.

El viatge cap a Saint Louis era costós: no solament els colons havien d’invertir una bona part dels estalvis en l’adquisició d’una carreta sinó que a més els esperava la travessia dels Apalatxes, on havien de sortejar una multitud d’obstacles. Tanmateix, tot i que en aquella serralada moltes famílies ja es donaven per vençudes, aquell viatge no era res en comparació amb el que els esperava a l’altra banda del Mississipí.

John O’Neill havia aconseguit una plaça per a la seua família en la caravana cap a Oregon que eixia la tercera setmana del mes de maig des de Saint Louis. Havia fet mil i una gestions per trobar lloc en el comboi que recorria la pista de Santa Fe, cap al sud. No obstant això, l’allau de colons cap a Califòrnia era tal que encara hagué de donar gràcies a Déu per poder formar part d’una de les expedicions. Malgrat això, estava satisfet: el mes de maig era la millor època per a iniciar la travessia del continent perquè el comboi no tocaria les Muntanyes Rocalloses durant les terribles estacions hivernals quan el pas esdevenia extremament perillós.

Mentre transcorrien les setmanes que els separaven de l’inici del viatge, John i el seu fill, Michael, es dedicaren a ocupacions que els haurien de reportar els diners necessaris per a proveir-se dels queviures i de les eines més indispensables. Calia obtenir un bon carruatge per a la mare i Elisabeth, i un tir d’animals forts i robustos que resistiren les inclemències i les privacions del llarg periple que els esperava.

Compartir el artículo

stats