Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L’elecció de l’àngel i el dimoni espia

Enric Lluch (Algemesí, 1949) és llicenciat en Història i ha treballat com a docent, encara que actualment es dedica exclusivament a la literatura. Ha publicat més d’un centenar de llibres per a infants i joves, alguns d’ells transcrits al sistema Braille, traduïts a totes les llengües de l’Estat, al francés, l’anglés, l'alemany, el xinés i el japonés, entre altres. És membre del Consell Assessor de la Fundació Bromera i ha format part del Consell Valencià de Cultura.

L’elecció de l’àngel i el dimoni espia

A l’estiu farà un any que el capità dels àngels, Capitàngel, s’acostà a la bola del món. Com que ja feia molt de temps que no s’hi acostava, decidí fer una reunió amb tots els amics de la seua colla i enviar-ne un perquè hi fera una ulladeta.

El dia de la reunió, Capitàngel s’assegué en la cadira més gran sobre el núvol més ample, feu callar el rebombori i, després de beure un glopet d’aigua per aclarir-se la veu, digué:

‒He pensat fer un examen per veure qui de tots vosaltres està més preparat per a passar una temporada a la Terra... Pel que m’han contat i he llegit als diaris, hi ha molt a rascar.

Un angelet que duia ulleres de cul de got preguntà, després d’alçar el dit:

‒Quines preguntes posarà en l’examen?

‒Home! Això no ho puc dir...

Sense perdre punt, Capitàngel es posà a regirar els calaixos de la taula per tal de buscar un bon grapat de folis, repartir-los entre els àngels i dictar les preguntes de l’examen.

Però...

Darrere de tots, disfressat amb plomes blanques i lluentes, el dimoni espia Saltaülls retenia en la memòria tot el que sentia i, abans que Capitàngel dictara les preguntes, relliscà núvols avall, es llevà la disfressa i es deixà caure a plom dins del forat d’un cràter. Havia d’informar prompte el seu capità Capimoni del que pensava fer el capitost dels àngels!

Després de recórrer uns quants quilòmetres pels budells de la terra, el dimoni espia arribà a la Caverna Foguerada. I, sense perdre punt, doblegà un genoll davall de Capimoni i li contà d’una tacada i fil per randa tot el que havia sentit.

‒De segur que són àngels, Saltaülls?

‒És clar que sí, senyor Capimoni. Àngels de veritat, amb ales, plomes, espases de foc, vestits blancs com la neu i tota la resta.

‒I això de l’examen?

‒També, senyor. El capitost de la colla vol destriar-ne un, potser el més espavilat, per tal d’enviar-lo a una ciutat de la Terra.

Aleshores, Capimoni serrà els ulls i es posà a barrinar durant una llarga estona. En acabar, obrí els ulls, es regirà les butxaques, en tragué un xiulet i bufà tres vegades seguides.

Mira! Entre les fogueres i les calderes de coure, començaren a eixir dimonis de totes les edats i grandàries. N’hi devia haver, almenys, tres dotzenes.

Capimoni donà unes quantes palmellades seques, feu callar el personal i digué com si parlara des de dins d’una gerra.

‒Busqueu paper i llapis perquè vaig a posar-vos un examen ara mateix.

‒Un examen... de què? ‒preguntà un dimoni barbut que gastava ulleres de sol.

‒Doncs... un examen, caram! Vinga: busqueu paper i llapis i no us feu l’orni.

Mentrestant, quatre pams i mig per damunt dels núvols més alts, Capitàngel havia dictat l’última pregunta:

‒Teniu mitja hora per contestar.

Un angelet menut i engolit que cabia davall d’una pollera estirà el coll i afirmà bastant enfastidit:

‒No podré contestar-les totes perquè em costa molt, això d’escriure.

‒Contesta les que pugues i no se’n parle més, caram, que açò és un examen i els exàmens ha de ser ben seriosos ‒acabà dient Capitàngel més estirat que un garrot.

Mentrestant, a la Caverna Foguerada, els dimonis havien regirat fins a l’últim racó per tal de trobar paper i llapis; però el paper i tots els llapis feia molt de temps que s’havien socarrat. Per això, Capimoni repartí trossos de carbó, feu botzina amb les dues mans i manà:

‒Col·loqueu-vos cadascun al costat d’una penya diferent... Fareu l’examen sobre la pedra i en pau. Primera pregunta: A més de fer foc amb mistos i mistera, com més podem fer-ne, de foc?

Caram! En sentir la pregunta, els dimonis començaren a remugar tots alhora perquè cap d’ells no sabia escriure ni la «a».

‒I si fem mala lletra?

‒Hi ha goma d’esborrar o no?

‒Pufff! Ja veus...! Fer un examen amb carbó! Ens farem les mans fetes un allioli!

Capimoni, aleshores, es posà fet un pollastre, ventà un puntilló a la caldera que tenia més a prop i bramà:

‒O calleu ara mateix i us poseu a escriure a tota paleta o açò s’acabarà amb trons i llamps. Entesos?

Els dimonis de la Caverna Foguerada restaren més callats que els mots i, gairebé de seguida, provaren de contestar la primera pregunta.

Capitàngel corregí l’últim examen, s’aixecà de la cadira i caminà amunt i avall amb els braços plegats rere l’esquena. De sobte, s’aturà, assenyalà amb el dit un àngel alt i pigallós i declarà:

‒La millor nota l’has treta tu, Propulsat. Així doncs, en acabar de dinar et posaràs perfum de gesmil del més fi i baixaràs a la terra per passar-hi una temporada. Obri la parpella, assabenta’t ben bé de tot el que hi veges i, a la tornada, m’ho contes tot de cap a peus.

Propulsat feu una reverència i, en acabar-se el plat de fideus, s’abocà el perfum de gesmil, preparà un fardellet de roba i demanà diners per baixar a la terra.

‒Tin... Dues mil pessetes.

‒En tindré prou?

‒Si te’n fan falta més, puges i les demanes; però, alerta!, que no estem per a massa despeses.

Capimoni dictà l’última pregunta:

‒Què fa més malany que una tronada de Matamón?

I, de seguida, començà a revisar les pedres on els dimonis havien de contestar l’examen. A la primera pedra, no s’hi veia ni una ratlla, ni mitja ni cap. Per això, Capimoni pessigà la banya dreta del dimoni que l’havia entregada i li la somogué de soca i arrel.

‒Carabassa! Ets un carabassa!

‒Jo no m’havia assabentat que hi havia examen... ‒respongué el dimoni mentre es rascava la banya, coenta i adolorida.

A la segona pedra, tampoc no s’hi veia res. A la tercera, tan sols apareixia una ratlla menuda i el dibuix d’un caragol amb una banya només; a la quarta, res; a la quinta, tres puntets i un redolí malendreçat... I així, totes les pedres.

Oi! Capimoni s’enfurismà com catorze bous, tragué fum de sofre pel nas, ventà puntillons a totes les calderes que hi havia i s’estirà de les banyes amb tota la força. A continuació, es posà un dit al cap i restà cavil·lós. Calia enviar prompte un dimoni dalt, a l’escorxa de la terra... Però, a qui podia enviar? De sobte li vingué una idea al cervell: serrà els ulls, donà tres voltes i, sense obrir els ulls, assenyalà a l’atzar un dels dimonis de la colla, tot just el més menut de tots.

‒Com et diuen?

‒Emplomat, senyor Capimoni ‒contestà el dimoniet amb veu de moixeta refredada.

‒Per què et diuen així?

‒Potser perquè tinc tres plomes afixades al bescoll...

‒Plomes? Com és això?

‒Sí, senyo. El meu besavi treballava d’àngel i les plomes em venen de família.

‒Atén: després de berenar, et posaràs pudor de sofre de bona qualitat, pujaràs a la corfa de la terra, buscaràs un àngel i no el perdràs d’ull ni un minut. Ho has entés tot o no?

‒Sí, senyor Capimoni.

Compartir el artículo

stats