Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Què és la filosofia?

Tobies Grimaltos (Castelló de la Ribera, 1958) és llicenciat i doctor en Filosofia, i catedràtic del Departament de Filosofia de la Universitat de València. És autor de diversos treballs acadèmics, sobretot en les àrees de la teoria del coneixement, la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ment. Ha publicat també llibres de divulgació com El joc de pensar; d’assaig, com Vista parcial, i un de caràcter autobiogràfic, Quan em jubilaré.

Què és la filosofia?

Marta, la meua filla, ja sabia des de feia temps que jo era professor de filosofia. El que no sabia massa bé era què és això de la filosofia. Un dia, mentre vèiem un programa bastant avorrit de televisió, em va preguntar què era això que jo ensenyava, què era la filosofia. Vaig intentar de no contestar: jo mateix no ho sabia gaire bé, era difícil d’explicar, ja ho sabria quan fora més gran...

‒Això sí que està bé! ‒va contestar de seguida‒. Ets professor de filosofia, et paguen per això i no saps què és! Va, digues-me què és la filosofia. No dius tu que res no és massa complicat si se sap explicar?

‒Bé, si vols t’ho explicaré, però un altre dia. Ara has d’anar a dormir ‒li vaig dir, intentant defugir encara la qüestió.

‒Ja, si encara no són ni les nou i mitja! Ja ho sé, vinga dir que tot és bonic si s’estudia amb ganes i s’entén, que tot és comprensible si es vol explicar, i ara tu no vols contestar-me. Ara et diria jo a tu això que tantes voltes diu l’àvia: cal predicar amb l’exemple! Jo també sé dir als altres què han de fer, però, i quan li toca a un mateix, què? Eh?

No vaig tenir més remei que afrontar la pregunta.

‒D’acord ‒vaig dir, no de massa bona gana‒, et diré què és la filosofia ‒i vaig continuar‒: Filosofia és una paraula que ve del grec i que vol dir ‘amor a la saviesa’. Quan va sorgir, hi havia encara moltes coses per saber o, si vols dir-ho d’una altra manera, quasi tot estava per conèixer-se encara. Tots aquells que es dedicaven a intentar conèixer les coses eren filòsofs, perquè s’estimaven el saber, volien saber i no es conformaven amb els contes, les llegendes o els mites que ho explicaven tot recorrent a personatges extraordinaris, éssers capaços de qualsevol cosa, divinitats que governaven el destí del món i dels homes.

‒Ja!, com això de la Penya Roja ‒va soltar Marta, sobtosament, i com un misteri per a mi.

‒La Penya Roja? ‒vaig preguntar jo amb una perplexitat sincera.

‒Sí, quan ets xicoteta et diuen que és així per la sang d’un gegant que va ser vençut i mort allí. T’ho creus més o menys, però, a mesura que vas creixent, veus que això és un conte, que no pot ser així. Després t’assabentes que és roja pels minerals que la componen. És un poc despagat, perquè es perd el misteri. Però ho entens millor; almenys ara ho entens.

‒Sí, Marta, igual. Aquell que volia conèixer el què i el perquè de les coses, sense haver de recórrer a fantasies del passat que ja no es podien comprovar, era considerat filòsof. Qualsevol cosa que fora objecte d’estudi o de recerca del pensament era objecte de la filosofia.

‒Bé ‒va replicar Marta‒, avui també hi ha moltes coses per saber encara; però, tots els que es dediquen a això són considerats filòsofs? Els científics també són filòsofs? Enric ensenya física i jo no he vist que ningú

diga que és filòsof. Però els científics també és dediquen a voler conèixer millor les coses. Tu de física no en saps gaire i ensenyes filosofia. Aleshores, què és avui la filosofia?

‒A veure, Marta: que jo haja dit que tot es pot explicar si hom ho vol de veres, no vol dir que tot es puga explicar de seguida i amb una sola frase. Cal tenir un poc de paciència. Això anava a explicar-te ara. Efectivament: al llarg del temps, els homes anaren sabent més i més de cadascuna de les coses que estudiaven. Els diferents camps d’estudi es varen convertir en disciplines especialitzades, això és, en matèries d’estudi per elles mateixes.

‒Com assignatures, no?

‒Això, Marta, com assignatures.

»Va arribar un moment en què uns filòsofs es dedicaven més a un tipus de qüestions o únicament a un tipus de qüestions. Tots aquells que es dedicaven a estudiar les coses materials, foren de l’univers ‒com el sol, la lluna o les estrelles‒, o foren de la terra o els éssers que hi habiten ‒persones, animals o plantes‒ començaren per anomenar-se filòsofs naturals o filòsofs físics, i després ja cadascú va rebre un nom més específic encara: metge, físic, químic, biòleg, geòleg, etc.

‒Què és un geòleg, pare?

‒El que estudia la terra, les seues capes, com es formaren i quan, la seua composició, quins minerals hi ha, i tot això.

‒Ah!

‒Això, de tota manera, va ocórrer ben tard ‒vaig continuar jo‒. Fins no fa tants segles, els matemàtics eren també físics i el que avui anomenem pròpiament filòsofs. Hom tenia la sort de poder-se dedicar a diverses coses alhora.

‒Home!, sempre és més divertit canviar. Si a mi, al col·legi, em donaren només matemàtiques, crec que m’avorriria molt ‒va dir Marta sospesant la qüestió.

‒En qualsevol cas, totes aquestes ciències s’independitzaren a mesura que anaven aconseguint l’èxit. Podien explicar moltes coses, podien predir fets, avançar-se als esdeveniments. Havien aconseguit un veritable coneixement, tenien un cos propi de coneixements, cada volta més abundós. Anaven deixant la mare filosofia i establint-se pel seu compte. Després vingueren altres disciplines (ja saps, com assignatures). En la mesura que cobraven consciència que tenien un objecte d’estudi propi, un mètode més o menys original i efectiu d’abordar les qüestions, en la mesura que podien donar compte de certs aspectes de la realitat, explicar-los, mesurar-los, tractar-los i, si calia, aprofitar-los o superar-los, en la mesura que es constituïen en un coneixement útil, abandonaven la casa mare i cobraven independència.

‒Tot això està molt bé, però què hi resta? Què és la filosofia?

‒Doncs resten coses de les quals no s’ocupa cap d’aqueixes ciències (o no se n’ocupa de la mateixa manera que la filosofia), i potser no se’n poden ocupar. Queden també aspectes fronterers entre les diferents ciències, i també falta preguntar-se per les ciències mateixes, pels seus mètodes i la seua adequació.

‒Uf, quanta cosa! Ves més a poc a poc ‒va protestar Marta.

‒Mira: per exemple, la física et diu com és el món, com es comporten les coses, quines són les lleis o els principis a què es cenyeixen. Però per què és el món? Per què el món és com és i no d’una altra manera? Això ja no és missió del físic contestar-ho. El mateix podem dir d’altres ciències. La biologia et dirà com són els animals i les plantes, quins són els principis de la vida. Però, per què hi ha vida? Això en el sentit últim, el sentit que no consisteix a dir: «perquè certes substàncies es combinaren sota certes condicions»; això, la pregunta per a aquest sentit últim, no ho pot contestar la biologia. Sempre pots preguntar: però per què existien aqueixes substàncies, per què s’hagueren d’ajuntar? Quin sentit té el món?, quin sentit té la vida? Això no ho pot contestar ni la física ni la biologia. Potser ningú no ho pot contestar, però em reconeixeràs que no podem deixar de fer-nos aqueixes preguntes. Ja fa molts anys, un savi va dir que la raó humana té el singular destí de plantejar-se qüestions que no pot defugir, però que tampoc no pot resoldre.

‒I si no les pot resoldre, per què ocupar-se’n?

‒Doncs perquè no pot evitar-ho.

Compartir el artículo

stats