Pere Vilanova estava més cremat que la pipa d’un apatxe.
Per arribar on estava, li havien calgut cinc anys interminables de carrera, un Master in Business Administration, tres proves de selecció dures i penoses; s’havia enfrontat amb un ramat salvatge d’advocats i economistes armats amb idiomes, cursos i endolls d’alta tensió. Tot ho havia superat, a tots havia guanyat i quin era el premi? Un contracte de formació en pràctiques per sis mesos en la caixa d’estalvis, una feina que consistia a comptar diners aliens a dins d’una peixera de vidre.
Pere Vilanova se sentia una mica decebut i enganyat. Havia signat un contracte temporal i mal pagat, però amb un càrrec ressonant i prometedor: tècnic comercial júnior. El cap de personal va fer-li creure que seria pràcticament «l’ànima del banc, la saba nova que anàvem buscant, una manera distinta d’entendre la banca». Devanit i una mica cregut, Pere va acudir per primera vegada a la sucursal, disposat a menjar-se el món, el banc i el mercat creditici de la Costa Blanca.
Vicent Pascual, el director de l’oficina número tres de Dénia, va tindre’l esperant mitja hora a la porta del despatx; després va fer-lo entrar i, sense més preàmbuls ni explicacions, l’envià a la caixa. Aquell primer dia, Pere va queixar-se d’un contracte precari, d’un salari ridícul i d’una feina rutinària i avorrida; però almenys pensava gaudir de les vesprades lliures. En acabar la jornada ja no trobava motius per al consol: quatre vesprades de la setmana calia vindre a treballar. No eren hores extra, eren un simple un regal als accionistes.
–I si m’hi negue?
Un silenci tens, com de quiròfan, va cobrir l’oficina. Un apoderat va tapar-se la boca per dissimular un somriure amarg i cruel.
–Al banc ningú no obliga a res. Tu ets lliure de vindre i jo soc lliure de renovar-te el contracte.
Pere va estar temptat de contestar una de les nombroses brofegades que li creuaren el cap, però va callar. No havia lluitat tant per a perdre-ho tot en un instant de ràbia. Va optar pel silenci, per l’acceptació humiliant d’unes normes laborals no escrites en cap llei, ni admeses per cap tribunal, ni explicades en cap màster o Universitat.
El director, amb un to sorneguer, va dir-li que era una oportunitat per provar la seua implicació personal amb l’empresa. Cada vesprada gaudiria de quatre hores per demostrar les seues qualitats innates com a tècnic comercial júnior, o siga pidolaire. La tasca consistia a agafar el telèfon i pegar la pallissa a familiars, amics i antics clients. Tot amb el noble objectiu de captar nous plans de pensions i dipòsits a llarg termini.
La fi del trimestre s’acostava i els objectius semblaven molt llunyans. Fins que no s’assoliren, Vicent Pascual llançaria foc pels queixals i els empleats treballarien debades quatre vesprades a la setmana.
Una vegada assumida la rutina i assassinada la il·lusió, cada matí, Pere Vilanova s’enfonsava en la peixera amb idèntica cremor i resignació que la resta de companys d’oficina.
Era un dimecres qualsevol del mes de maig. Pere comptava bitllets de vint euros mentre batejava la mare del director amb una nova bateria d’adjectius descriptius. Un senyor amb barba va saltar-se la cua de pensionistes que esperaven el seu torn.
–El director?
Pere alçà la vista dels bitllets i, amb una gens dissimulada desgana, va assenyalar una porta lateral. Una placa platejada de cinquanta per trenta centímetres ho indicava.
–Està al seu despatx, però em pense que està ocupat.
Pere va tornar la vista cap als bitllets, sense sospitar que pocs segons després ja no hi hauria ni rastre de rutina ni de bitllets.
–Tots a terra. Açò és un atracament!
Els iaios de la cua van obeir amb una agilitat i rapidesa insospitades.
–Tu, el caixer, alça’t amb els braços en alt!
Pere va obeir mentre contemplava aterrit com se li acostaven l’atracador i el senyor Vicente. El primer apuntava amb una pipa de mig quilo el clatell del director.
–Do-do-na-li els diners.
El senyor Vicente s’havia tornat botijós. El llavi inferior li tremolava com una trepadora, amenaçant de desencaixar-li la mandíbula. Pere va traure els diners de la caixa i els passà per sota el vidre.
–Posa’ls dins d’aquest sobre.
L’atracador tragué un sobre gran i groc, com els que s’utilitzen per enviar objectes per correu. Pere, superat l’ensurt i la impressió inicial, va continuar obeint. Una idea li rondava el cap. I si es negava a seguir les seues instruccions? Ell estava tancat hermèticament i protegit pel vidre antibales, no podia passar-li res. L’únic que patiria les conseqüències de l’heroïcitat seria el cabró del senyor Vicente.
Per uns segons, el rostre tens de Pere Vilanova va permetre’s un somriure discret i maligne. No ho faria. Li mancaven ous i mala sang. Va consolar-se amb aquestes imaginacions mentre acabava la feina i passava el sobre per la finestreta.
L’atracador semblava que anava a allargar la mà cap al sobre, però a mig camí s’ho repensà. Amb la culata de la pistola va colpejar el rostre del director.
–Dona’m tots els diners o faig una carnisseria. Començant pel cagarri del teu director!
Pere va empal·lidir. Definitivament, no donava la talla com a dolent.
–Vol les monedes?
–Vull els bitllets, imbècil! Et penses que he vingut a demanar almoina? Trau tots els bitllets que tingues amagats.
–Pe-Pe-re, per l’amor de Déu, do-do-na-li-ho tot.
El director tenia la cara unflada i esguitada de sang i llàgrimes, però ni fent botiges perdia el to chusquero a l’hora de manar.
–Li ho jure per ma mare que li he posat tots els diners.
–Prou xarrameca, et crec.
L’atracador agafà el sobre i l’introduí en una motxilla de color groc. Després, amb la mà lliure, agafà el coll de la camisa del director i es dirigí cap a la porta doble del banc.
–No vull cap imbecil·litat amb la porta. Si em quede enganxat o sospite qualsevol ximpleria, li pegue un tret al boss.
L’atracador i el director van caminar cap enrere, esquivant els iaios que hi havia estesos a terra.
El mateix Pere va obrir la primera porta des d’un timbre dissimulat a la caixa. La segona no s’obriria fins que la primera es tancara i tornara a prémer l’interruptor. Disposava d’una segona oportunitat de venjança, va pensar-s’ho un segon. Plenament conscient d’estar atrapat, els ulls de l’atracador van llançar una mirada gelada i crua cap a la caixa, mentre el rostre del senyor Vicente suplicava pietat. Finalment, Pere obrí la segona porta i va permetre que tots dos pogueren eixir al carrer. L’atracador s’acomiadà del director propinant-li un segon colp de pistola, just abans de fugir corrent.
