La covid-19 ens ha transportat als llibres d’Història, a eixes pandèmies que s’estudien a classe, a la grip «espanyola» o la pesta, conegudes per haver assolat una Europa fosca sumida en la misèria i una alta mortalitat que encara s’estudien segles i dècades després.

La pandèmia de SARS-CoV-2, que ja dura més de 600 dies ha convertit a la població actual en protagonistes d’una part de la història que també quedarà als llibres i a internet, i que ha convertit a l’alumnat del Col·legi Luis de Santángel de València en els rostres de l’excepcional documental «Pandemials».

En ell, estudiants de 1r a 4t d’ESO donen la cara per a contar en primera persona com visqueren el confinament a casa, amb les seues famílies; i com va ser la repesa de classes posteriors, a més dels seus desitjos i anhels per a un futur incert.

El documental —de poc més de 20 minuts i realitzat per la productora La Cosecha— arreplega de manera breu i ben filada les diferents experiències i impressions de l’alumnat d’este centre concertat de València, pel que suposa un reflex real de les vivències —físiques i emocionals— que ha provocat la covid-19.

Com explica Carolina Tarrazona, professora de Ciències Socials del centre, la idea va sorgir d’un claustre del professorat el març del 2021, precisament quan els docents prengueren consciència «de l’excepcionalitat de la situació», en vore’s tots amb mascaretes, distància i protocols. «Era interessant deixar testimoni de què estava passant i com s’han tirat endavant les classes en una situació tan complicada i desconeguda», justifica la docent.

Però no només això, l’inici del documental —que està disponible al YouTube per al seu visionat—, és un dur colp de realitat, doncs l’alumnat, amb els seus testimonis encadenats, explica clarament com els va afectar el confinament de la primera onada: la mort o hospitalització de diversos familiars propers; l’atur sobrevingut dels pares; la separació de la mare a causa del tancament de fronteres; tindre cura de germanes menudes, o superar problemes d’autoestima o d’acceptació del propi cos... són situacions que enfrontaren. A més, també parlen d’habitatges massa menuts per a passar una quarantena; així com de la manca de dispositius electrònics suficients per a tots els membres de la família quan no es podia eixir.

Professorat i direcció del centre, amb tècniques del Centre Municipal de Joventut de Patraix.

Entusiasme i bona acollida

La docent explica que l'acollida de la idea entre l'alumnat va ser molt bona, i que per al seu desenvolupament comptaren amb l'ajuda del Centre Municipal de Joventut de Patraix —on abans de nadal es va estrenar «Pandemials»— i, sobretot, de les tècniques Sonia Redón i Maru Pastor, a través de les quals el centre va contactar amb La Cosecha, que s'ha encarregat del muntatge del documental i de donar-li una qualitat professional, doncs al Luis de Santángel tenien certa experiència audiovisual, però amb treballs finals més rudimentaris.

Així, l'abril del curs passat van fer les gravacions d’un projecte compartit per tota Secundària, preparant abans les entrevistes i els testimonis, explica Tarrazona. Seny Faye, Axel Sánchez i Hellen Suazo són tres dels estudiants protagonistes, que ara cursen 4t d’ESO. Coincidixen en què, a més de contar els seus testimonis com a prova d’allò viscut, el projecte també els ha servit de catarsi, ja que han alliberat sentiments i emocions, conscients de la importància de cuidar la seua salut mental.

Una catarsi col·lectiva

Seny reconeix que quan van gravar, no estava en el seu «millor moment», pel que ha sigut sorprenent vore’s en el «mirall» de la pantalla. «No estic acostumada i estava un poc nerviosa, però després em vaig sentir en pau», afirma, al mateix temps que diu que li va sorprendre vore’s però que li ha agradat «com s’ha fet el muntatge».

Per la seua part, Axel es sent «molt orgullós d'haver col·laborat en un projecte tan important, en esta nova etapa de l'edat contemporània que tant ens ha marcat, ha sigut una gran oportunitat», afegix. «Em vaig sentir lliure e contar-ho, ha sigut molt aclaparador; la Història sembla una pel·lícula quan l’estudies, però quan ho vius és horrórs», apunta. Mentrestant, Hellen reconeix que «mai» s’haguera imaginat participant en un documental. «No sóc fan de les càmeres ni dels vídeos, però al final em vaig desfogar. Ara també veig com he canviat des d'aleshores, ha sigut una bona experiència», confesa l’alumna.

Un instant de la gravació del documental.

Sobretot, l’estudiantat també agraïx que s’haja escoltat la seua veu, en una societat que generalment menysprea la joventut. «L’adolescència no és una etapa fàcil: no som maleducats ni capritxosos, també ho passem malament i és necessari que se’ns escolte», defensa Seny que, a més, afirma que el professorat mai els ha deixat a soles.

Sobre esta qüestió i la duresa amb la qual la pandèmia ha impactat en l’alumnat, Tarrazona recorda que són un centre divers, tot un món amb 248 alumnes de 22 nacionalitats. «Estem acostumats a lidiar amb situacions complicades i delicades, no és la primera vegada que ens ho confessen i saben que poden comptar amb el professorat», afegix.

D’esta manera, gràcies a «Pandemials», l’alumnat s’ha sentit protagonista de les seues pròpies històries, entrellaçades amb habilitat en un documental que ara el centre busca continuar visibilitzant. I és que, com sempre diu la professora al seu alumnat: «nosaltres vivim en la Història, la Història no és el passat». «Esta ha sigut una ocasió de vore com ens travessa un esdeveniment excepcional, com es ‘viu’ la Història», conclou la docent.