Una presentació que no acaba mai

La veritat és que jo no creia tampoc en l’existència d’éssers d’altres planetes, però això era abans. Després de tot el que he viscut els darrers dies pense que ara seria capaç de creure en els Reis d’Orient, en el ratolí aquell que et compra les dents que troba davall el coixí i, si molt convé, en la reencarnació i tot, com el pobre Eusebi, l’antic carter. De fet comence a pensar que soc la reencarnació d’una tonyina o d’un ase de granja. D’altra manera no m’explique com puc tenir tan mala sort des de fa dies, concretament des que vaig descobrir tot el pastís de la invasió.

La veritat és que totes les persones som un poc incrèdules i sovint necessitem veure i tocar per creure’ns les coses. I jo ara bé que els tinc vistos, els extraterrestres. Encara més, em toca conviure cada dia amb ells mal que em pese. Hi ha moments que arribe a pensar si no dec ser l’únic normal de la meua escola, vull dir, l’únic terrícola. Ja fa dies que no comente a ningú l’amenaça que pesa sobre el nostre benvolgut i maltractat planeta Terra per por a ficar la pota. Crec que el pitjor que em podria passar és que ells s’assabentaren que conec els seus plans. Moltes vegades tinc la impressió d’estar completament envoltat d’invasors, i això és molt refotut. Si les criatures d’altres planetes tingueren, almenys en públic, un aspecte peculiar o anaren vestits amb uniformes ben llampants i cridaners com a les sèries de televisió, tots sabríem realment qui són i ja fa temps que els governs d’ací la Terra els haurien neutralitzat, que és com els extraterrestres anomenen el fet de llevar-lo a un de la circulació. Exactament el que ara volen fer amb mi.

Però l’experiència dels últims dies m’ha demostrat que no pots confiar en ningú. Fins i tot profes que jo creia ben humans han resultat ser invasors repugnants.

L’angoixa de no saber qui són i amb quanta gent comptem ací a la Terra, el terrible drama de conéixer que la jornada definitiva està a punt d’arribar fa que estiga passant uns dies fatals. No pense en res més i tinc el cap com una olla a pressió a punt d’esclafir. Només em queda ja el recurs de contar-li-ho tot al raret de Pau i a son pare; encara que, abans, he decidit acabar de posar-ho tot per escrit, a veure si així m’aclarisc les idees. I potser per a aclarir-se bé les idees, la primera cosa ha de ser començar pel principi. A veure si ens entenem.

Jo em dic Àlex, tinc quasi tretze anys i açò que llegiu és una espècie de diari que escric per tal de posar les meues idees en clar. Bé, això ja ho havia dit, però em pense que ara calia tornar-ho a dir, perquè en realitat ara és quan comence a contar-ho tot des de zero. Bé, com queda demostrat, no tinc molts dots d’escriptor, per això demane disculpes per les faltes d’ortografia i per si no aconseguisc expressar-me correctament. Però, amb tot el que em passa, aquestes floritures d’escriptor ara no tenen cap importància.

Redacsa! La veritat és que si jo fora un saberut com el meu amic Pau, o com Beatriu o Carme, potser escriuria més bé aquestes pàgines, trauria més bones qualificacions a l’escola i potser fins i tot eixiria més afavorit a les fotos, però la veritat és que soc el que soc i com soc. I crec que tampoc no soc cap desastre total, ni tampoc un individu lleig del tot, de manera que, començant amb la meua descripció, podria dir que soc ben normal. Encara que, pensant-ho bé, tinc una qualitat que m’ha dut molts disgustos, sobretot últimament. Soc una miqueta tafaner.

Bé, si escric per posar una miqueta d’ordre en el meu perol, serà millor que comence per ser sincer. En realitat he de dir que no es tracta d’una qualitat. Crec que hauria de dir que la meua curiositat no té límits i que, a vegades, ser tan tafaner no és bo. Si no haguera estat tan curiós, ara seria més feliç, estaria menjant-me un bon entrepà per a berenar davant del televisor i no tindria tantes complicacions ni maldecaps. Sincerament, em fan molta enveja alguns babaus de la classe que no pensen en una altra cosa que en les disfresses que duran per Carnestoltes, ara que ja hi queda poc, sense tenir ni idea de la que ens caurà damunt d’ací a no res si no ho evitem. Els pobrets no saben que, possiblement, estrenar els vestits serà l’última cosa que faran.

Em pense que ja estic començant a mesclar figues i nous una altra vegada i, si continuem així, aquestes planes no sé si acabaran aclarint-me el cervell o embolicant-me’l encara més.

Si he de ser sincer, no soc cap eminència redactant, jo. Les úniques coses que havia escrit abans d’aquesta mena de diari que intente enfilar són unes cartes d’amor (o millor dit, uns escrits romàntics) adreçats a Beatriu. Espere tenir ara més èxit que amb els escrits romàntics, amb els quals, com que passava el temps i no rebia cap resposta, vaig acabar fent fotocòpies. Les noves còpies les vaig enviar a Anna, també sense massa sort, i, finalment, a Carme, que és la xiqueta més encantadora que pugueu imaginar. Espere que ella sí que em conteste algun dia, quan passe tot l’assumpte de la invasió, si és que sobrevivim.

Estic convençudíssim que Carme no pot ser un d’ells, dels éssers vull dir. No me la puc imaginar menjant rèptils i amagant una cara llefiscosa darrere d’aquell rostre angelical que em du boig.

A la que anàvem, redacsa, a veure si ara puc amollar la meua presentació tot d’una, que ja ho diu Àngela, la profe de llengua (qui m’hauria dit que ella també era un d’ells!), quan analitzem textos: xiquets, no ho oblidem: presentació dels personatges, exposició dels fets, nus i desenllaç. Au, que es fa tard i ací està vist i comprovat que no avancem. Intentaré no entretenir-me tant en palletes.

Em dic Àlex (crec que açò ja ho havia dit), tinc dotze anys, quasi tretze. No estudie seté d’EGB, sinó un rotllo nou que s’han tret de la mànega que es diu ESO i que fa que ara, a la meua edat, encara estiga fent primer. No m’agrada massa pencar, vull dir treballar-me els llibres i tot això, la veritat; però em pose de mala veta si em col·loquen males notes, vull dir, si m’escriuen NM (necessita millorar) en el butlletí, ja que això comporta que mon pare, que de normal és prou enrotllat, es transfigura, posa cara de iogurt i m’amolla un discurset. Segons ell, els butlletins són per tenir-los com els forns, plens de PA (progressa adequadament). El meu pare es diu Pep i és un personatge total quan està de bon humor, però desagradable de veres si té mal dia. Treballa pel seu compte com a decorador. Com a bon comerciant, diu que als clients, com als bojos, cal donar-los sempre la raó...

Suscríbete para seguir leyendo