Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rebecca Winter, la nova professora

Philip Pullman (Norwich, 1946) és un escriptor anglés, autor de la popular trilogia de novel·les fantàstiques La matèria obscura, que va obtenir el 1995 la prestigiosa Carnegie Medal. A més, la sèrie completa es va col·locar en el tercer lloc de The Big Read, l'enquesta sobre gustos literaris que organitza la BBC. L'any 2005 va guanyar també el premi Memorial Astrid Lindgren.

Rebecca Winter, la nova professora

La Rebecca Winter, una noia espavilada, alegre i pobra, havia arribat als setze anys sense haver vist explotar cap bomba. Ben mirat, no era una fita gaire extraordinària. L’any 1882, Londres no era més explosiu del que ho és ara, però tampoc no ho era menys, perquè la dinamita ja s’havia convertit en una poderosa arma política.

Rebecca Winter, la nova professora

Malgrat tot, aquell agradable matí de maig, la Becky no pensava pas en bombes. Lluïa un sol esplèndid i el cel estava esquitxat amb petits núvols gruixuts que semblaven traços blancs en una tela blau marí. I mentrestant, la Becky caminava per un carrer d’arbres arrenglerats a St. John’s Wood, al nord de Londres, pensant en verbs alemanys. Estava a punt de conèixer la seva nova alumna –i la primera, de fet–, i estava nerviosa perquè volia causar una bona impressió i fer un bon paper.

Duia un abric una mica tronat i un barret passat de moda, i tenia un forat a la sola de la bota dreta. Però a la Becky tant li feia. El carrer era sec i feia un aire fresc, i el jove del canotier de palla li havia dedicat una mirada que s’hauria pogut descriure ben bé com a interessada, i la Becky se sentia radiant, perquè era una dona independent, o si més no, s’hi acostava. Amb el cap ben alt, havia fet cas omís de l’encuriosit jove del canotier, havia donat un cop d’ull al nom del carrer per assegurar-se que no s’equivocava i havia enfilat cap a una avinguda flanquejada per vil·les elegants.

L’alemany era l’idioma matern de la Becky. La seva segona llengua era l’anglès; la tercera, l’italià; la quarta, el francès; la cinquena, el castellà; començava a dominar el rus i ja sabia renegar en polonès i en lituà. Vivia amb la seva mare i la seva àvia en una modesta pensió situada al racó més humil de Maida Vale, on la seva mare feia d’il·lustradora de novel·les barates i de publicacions sensacionalistes. Hi vivien d’ençà que s’havien vist obligades a exiliar-se de l’Europa central, quan la Becky tenia tres anys, i havien subsistit gràcies a la seva diligència i a la xarxa local d’exiliats tant del seu país com d’altres nacions: un grup de persones pobres, sorolloses, combatives, generoses i intel·ligents procedents de gairebé tots els racons d’Europa. Per a la Becky era tan natural pensar en diverses llengües com tenir assumit que havia de treballar per guanyar-se les garrofes, i era per això que la combinació de les dues coses li semblava una solució ben lògica.

Però, al mateix temps, la irritaven les limitacions a què estava sotmesa. Com totes les persones amb un aspecte poc romàntic (era més aviat rabassuda, tenia uns ulls negres, brillants i encuriosits, unes galtes que s’enrojolaven amb massa facilitat i uns cabells foscos i rebels), la Becky estava convençuda que tenia un esperit de bandolera. Frisava per protagonitzar alguna aventura. De moment, però, l’únic episodi romàntic de la seva vida es reduïa a un intercanvi amb un ajudant de carnisser, quan ella tenia dotze anys. El noi li havia venut un cigarret a canvi d’un petó. Ella ni tan sols se l’havia fumat, perquè el noi li havia dit que els cigarrets eren nocius a les dones, i que fins i tot les podien fer parar boges. Finalment, s’havien assegut entre els arbustos i havien compartit el cigarret, i la Becky havia vomitat a les botes del noi: s’ho mereixia. De tota manera, aquella experiència no havia satisfet la set aventurera de la Becky, que somiava en alfanges, pistoles i conyac, i s’havia hagut de conformar amb cafè, llapis i verbs.

Malgrat tot, els verbs tenien les seves compensacions. El funcionament de les llengües la fascinava, i si no podia viure amb una colla de bandolers en una cova siciliana, com a mínim es prepararia per estudiar lingüística i filologia a la universitat. Però, com que els estudis valien diners, havia seguit l’exemple de molts exiliats i havia posat un anunci en què oferia els seus serveis com a professora d’idiomes, especialitzada en alemany i italià.

Havia rebut una resposta gairebé immediata. Tan immediata com curiosa, de fet. Un jove cavaller, que havia insistit a parlar anglès –tot i que tant la Becky com la seva mare de seguida havien deduït que s’hauria sentit més còmode parlant alemany–, la volia contractar perquè anés cada matí a casa seva, al número 43 de Church Road, a St. John’s Wood, per impartir classes a una tal senyoreta Bevan. Li va oferir un sou molt generós i de seguida es va fer palès que el cavaller (un home molt jove) se sentia incòmode. Quan se’n va haver anat, la Becky i la seva mare es van passar unes quantes hores especulant sobre l’home. La Becky estava convençuda que era un anarquista; la seva mare, en canvi, estava tant o més convençuda que la filla que era un membre de la noblesa, potser fins i tot un príncep.

–Jo n’he vist, de prínceps, i tu no –va dir la dona–. Fes-me cas, és un príncep. I ella deu ser...

No tenien prou arguments per començar a elucubrar sobre la senyoreta Bevan. Devia ser jove? Gran? Una nena? Una espia bonica i sinistra?

«De seguida ho esbrinaré», va pensar la Becky, mentre avançava per Church Road. Quan estava a punt d’obrir la tanca del número 43, una casa pintada de blanc on s’arribava per un caminet ombrejat per llorers esponerosos, algú li va dir:

–Disculpi, senyoreta.

La Becky es va aturar sorpresa. Era el jove del canotier. Com l’havia seguida fins allà?

Tenia poc més de vint anys, una expressió viva i múrria, els ulls verds i els cabells del mateix color que el barret de palla. També destil·lava un aire que la Becky no va saber acabar d’identificar: tenia l’aspecte d’un cavaller, però hi havia un no sé què en el seu tarannà confiat que deixava entreveure lligams amb estables, bambolines i tavernes de mala mort.

–Què vol? –va dir la Becky.

–Coneix la jove que viu en aquesta casa?

–La senyoreta Bevan? Doncs la veritat és que no, encara no. Li vinc a fer classes d’alemany. Però, qui és vostè? I per què ho vol saber?

El noi es va treure una targeta de la butxaca de l’armilla i la hi va ensenyar. Hi posava: «J. Taylor, detectiu privat», seguit de l’adreça d’una botiga de fotografia de Twickenham. La Becky estava una mica desorientada.

–És un detectiu de debò? Què està investigant?

–Tinc indicis que apunten que la senyoreta Bevan podria ser una persona que he estat buscant –va respondre el jove–. Però no la vull pas entretenir. Em vol dir el seu nom?

–Soc la senyoreta Rebecca Winter –va dir la Becky, amb fredor–. I ara, dispensi’m, si us plau.

Llançant-li una llambregada carregada d’ironia, el jove es va apartar, es va posar el barret una mica inclinat amb molta desimboltura i se’n va anar. La Becky va parpellejar i va respirar fondo; tot seguit, va recórrer el caminet d’entrada i va trucar al timbre.

L’esguard que li va dedicar la tibada minyona que va obrir la porta va ser molt revelador: era evident que l’aspecte de la nouvinguda no li agradava gota.

Compartir el artículo

stats